Diners

Liza Minelli cantava a Cabaret que els diners fan girar el món Money Money. I els nens insistien abans que només calia anar al caixer i clicar un botó per tenir-ne, perquè sentien els adults: vaig al caixer que no tinc diners. Ara ja no. Ara els nens pregunten per què vols diners si tens targeta. Els adults tampoc no sabem gaire res dels diners.  Quan en tenim, ens sentim poderosos, per allò de tant tens, tant vals, i, quan els deutes ens empaiten, podem entrar en una espiral d’ansietat i estrès. Els diners no són només diners. Són el mitjà per a aconseguir seguretat personal i familiar, i si els balanços econòmics domèstics trontollen, també ho fa la seguretat. Tan importants com són els diners, el més sorprenent és que no sapiguem d’on surten.

Sí, esclar, la majoria sabem que a canvi de treball o de béns o serveis, aconseguim diners. Però d’on surten els diners? Com es fan?En el nostre cas, qui decideix el volum d’emissió de bitllets és el Banc Central Europeu, i el Banc Central d’Espanya els posa en circulació. Que n’imprimeixin més!, diria un nen –o algun economista inefable–. Doncs no, no es poden imprimir bitllets sense control, perquè podria haver-hi conseqüències no desitjables.La incògnita sobre els diners arriba a marejar ments simples com la meva, sobretot perquè diuen que els diners que emeten els bancs centrals representen al voltant del 5% dels diners que hi ha al mercat. La resta són diners bancaris, que són, sobretot, promeses de pagament de deutes.Quan jo, per exemple, ingresso la nòmina al banc, el banc està obligat a mantenir el que es diu coeficient de caixa, que a Espanya és de l’1%, i pot utilitzar la resta per a préstecs. És a dir, si cobro 100 euros, el banc ha de mantenir-ne 1 euro, i pot destinar els altres 99 per a un préstec a algú que ha vist una finca rústica a aquest preu.

El propietari de la finca ingressa els 99 euros que rep al seu banc, que, també per obligació, manté l’1% com a coeficient de caixa, és a dir, 0,99 euros. Aquest segon banc, disposa ara de 98,01 euros que presta a algú altre per a fer ves a saber què. Total, que els meus 100 euros s’han convertit en 297,01 en un sospir, i podríem seguir fins a estirar com un xiclet, perquè els bancs presten diners en funció del deute i, esclar, de la promesa que els deutes es liquidaran. Total, al voltant del 95% dels diners que circulen són això, promeses de pagament, que fan que la vida rutlli, que algú tingui una finca rústica i algú altre ves a saber què mentre servidora ingressi la nòmina. Ja he dit que això mareja ments simples com la meva, però em fa l’efecte que deu ser veritat tant el que cantava Liza Minelli Money Money fa girar el món, com el que diuen els nens: ves al caixer que te’n donin.