Mares

La mare és potser un dels temes més recurrents de la literatura, però no sempre com la figura tendra o abnegada que el segle XIX va configurar com a àngel de la llar, més aviat apareix colèrica, o ressentida, bruixa, narcisista o cruel.

En la Grècia clàssica, les tragèdies d’Èsquil, Eurípides i Sòfocles tenen ja reservats un paper per a les mares. Clitemnestra, que es va casar amb Agamèmnon després que aquest matés el seu primer marit i el nadó que acaba de parir, ha estat model de perversió durant segles. Quines coses. Resulta que Agamèmnon havia planejat matar la filla dels dos, Ifigènia, i Clitemnestra, irada, el va matar.

Medea, esposa de Jasó i mare de tres fills, és condemnada a desterrament perquè Jasó es pugui casar amb la filla del rei Creont. Medea mata els tres fills com a venjança en el que avui seria violència vicària.

Iocasta, mare i esposa d’Èdip, se suïcida quan s’assabenta que el seu marit era, alhora, el fill que havia abandonat a les muntanyes quan era un nadó. Tres mares tràgiques de la mitologia grega que fugen de l’estereotip d’abnegació, i poden ser cruels i venjatives. Altres mares literàries han vingut després. La de Gorki, ambientada en la revolució del 1905 a Rússia, és viuda d’un marit que l’havia martiritzat. Quan descobreix que el seu fill Pàvel és un activista antitsarista, té por, i, més tard, quan Pàvel és arrestat, s’involucra en l’activisme. Les famoses madrastres dels contes dels germans Grimm havien estat mares en la tradició oral. Mares que la societat burgesa del segle XIX no podia acceptar, per cruels, i els Grimm van haver de suavitzar. La mare coratge de Bertolt Brecht, que vivia del comerç durant la guerra, i no volia que el conflicte acabés per no perdre el benefici que n’obtenia, va acabar sola quan els tres fills van morir a trets. I la guerra continuava. Mares dolces, dones que són perquè són mares, com les de Whitman: “And I say there is nothing greater than the mother of men” (I dic que no hi ha res més gran que ser la mare dels homes). I entre tanta mare, la dona es perd. Simone de Beauvoir, que havia escrit de les dones trencades, va recollir el que la seva mare li va dir un dia: que els pares no comprenen els fills, però que és recíproc. Tal vegada perquè oblidem que la mare no és gènere, sinó un aspecte de dona.

La mare segueix com a tema en les noves formes de comunicació. TikTok, Instagram, Twitter serveixen com a murs on compartir històries i converses amb les mares, sobre la vida, sobre l’ús de les aplicacions, de les emoticones, sobre petits malentesos. Fins i tot sembla que agafa forma un nou gènere literari: els fils sobre mares que es comuniquen cada cop més a través d’alguna aplicació de mòbil amb els fills i basculen entre àngels domèstics i la incomprensió recíproca.