Barroera

Fa un parell de setmanes, el vicepresident de la Mesa del Congrés dels Diputats va fer retirar del diari de sessions la paraula que un diputat li va etzibar a una ministra: zafia –que seria com dir barroera, vulgar, grollera– per ofensiva i contrària al decor de la Cambra. I així, de cop, eliminada la paraula per a la Història, com si no s’hagués dit mai, però no com aquells que giren full, que passen l’esponja i ho deixen estar. No, no: ignorada de tal forma la paraula que algú amb autoritat la fa desaparèixer condemnada a no haver existit mai.

Es podria adduir que aquest diputat exerceix el dret fonamental a la llibertat d’expressió... però hi ha un límit que és també un dret fonamental: el dret a l’honor, que es recull alhora que el dret a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge. No es tracta de fuetejar a la plaça pública les persones que insulten altres persones, ni tan sols de manera metafòrica, sinó d’insistir en els comportaments decorosos, d’entendre que les batalles dialèctiques, que són necessàries, ho han de ser entre idees i no contra la dignitat de les persones. No és aquest un dels exemples més greus que es poden trobar en les maneres de fer dels diputats. Deu fer quatre anys, l’aleshores presidenta de la Mesa del Congrés es va atipar i va recordar als representants que el Congrés és la casa de la paraula i no es pot utilitzar per a insultar. En l’àmbit privat, entès com aquell que no forma part d’una institució pública, el deure de decor hauria de ser també una màxima, si més no, una fita a aconseguir. Perquè cada cop que proferim un insult, també fem mal a algú, i a vegades ni tan sols coneixem aquesta persona.

Diuen les dades que a la Unió Europea hi ha 24 milions de nois i noies víctimes d’assetjament. Dit així, no sabem si són molts o són pocs, però si diem que es tracta del 33% dels joves europeus, potser que comencem a fer més que una reflexió, sobretot perquè la principal causa de mort entre els 14 i els 29 anys és el suïcidi. I provoca un sentiment profund d’impotència veure pares i mares que han perdut un fill o una filla perquè es van sentir acorralats en un grau tan extrem que no ho van suportar.

Començava amb un insult en seu parlamentària i segueixo amb dades sobre assetjament. I és que tot comença amb un insult aplaudit i acaba amb algú que plora per les cantonades. Culpables? Tots el que ho permetem, riem les gràcies o fem com si no ho veiéssim o no anés amb nosaltres.Es preguntava la mateixa presidenta de la Mesa del Congrés dels Diputats d’abans que com pot passar això, quan en teoria aquesta hauria de ser la generació de parlamentaris més ben preparada, i haurien de donar exemple en el bon ús de l’oratòria. Aquesta pregunta serveix també per a la resta de nosaltres.