Llibertats
Havien passat més de tres anys des de l’últim cop que havia visitat Aràbia Saudita, quan les dones encara no tenien autorització per a conduir, i la norma de vestir amb la tradicional abaia era vigent. L’abaia és una túnica llarga, normalment de color negre, que es pot posar o no per sobre d’una altra roba. El resultat és d’una imatge discreta i modesta. S’utilitza perquè protegeix la roba de sota de la pols i del desgast del sol, però, sobretot, s’utilitza perquè a finals dels anys 70 del segle passat es van imposar en la regió els moviments més conservadors.
Hi ha abaies de moltes formes i teixits, més caigudes, menys, i amb colors foscos no necessàriament negres. Es venen amb un mocador a joc, el hijab, que abans calia portar per a cobrir els cabells i ara es porta com a cadascuna li convé. Hi ha dones que utilitzen nicab, un vel que cobreix el rostre, llevat dels ulls, i que se subjecta amb una mena de gomes al voltant del cap, com si fos una mascareta de roba negra, que cau pel rostre fins a tapar el coll. Fa uns anys, el país va iniciar un canvi que, en paraules de la mateixa monarquia, té com a objectiu tancar un parèntesi d’excés fonamentalista, iniciat arran de la presa de la Gran Mesquita de la Meca l’any 1979. A principis de 2018, el príncep hereu va iniciar la defensa pública que les dones poguessin triar si volien o no vestir abaia, i va afirmar que no hi ha diferència entre homes i dones. I vet aquí que em trobo, l’any 2022, a Riad, amb una maleta amb abaies i roba europea. Decideixo utilitzar abaies. En més d’una ocasió, dones diferents, amb un somriure, vestides amb abaia, em diuen que no és obligatori portar-ne, que puc vestir com vulgui. Els explico que la porto per tres raons: perquè en tinc, perquè és pràctica quan fa tanta calor, i perquè soc al seu país. En tots els casos, es porten la mà al cor i dibuixen un somriure, a vegades visible només als ulls, perquè porten nicab.
De tornada a casa, faig escala a Frankfurt. Vestit gris sense mànigues i una abaia grisa amb motius blancs. Mantinc l’abaia posada a l’avió perquè fa fresca i no he previst res d’abric. A l’aeroport, continuo amb l’abaia, perquè fa fresca per anar amb tirants. Soc, representa, al continent de la llibertat. En el control d’equipatges, em pregunten si porto líquids, i contesto que no. Sé perfectament què he de portar i com ho he de portar per no perdre el temps en els controls, per això em sorprèn que em demanin de registrar la bossa de mà. Coses de l’estadística, vull pensar.
Tinc un parell d’hores llargues de trànsit, així que vaig a trobar un cafè i una sala de fumadors. I, sí, puc sentir totes les mirades, sostingudes. Perquè, en el continent de les llibertats, la discriminació és silenciosa.