Refugis

En algun lloc que voldria recordar, vaig llegir que la paraula rutina deriva del llatí rumpere, el mateix que el verb rompre –que existeix encara que no s’utilitzi gaire–. I del llatí també, rupta via, és a dir via rompuda o camí trencat. Com si diguéssim, camí que s’ha fet a força de trencar obstacles i matolls, i per això podem anar amunt i avall sense destorbs. I de tant anar i tornar i tomba que gira, la via es torna rutina i ja no cal pensar-hi més.

Mentre els dies llangueixen i nosaltres una mica amb ells, hi ha qui diu que li pesa la rutina, però jo crec que és més aviat l’avorriment. Diria, si no fos una cursileria, que l’ànim decau com les fulles dels arbres caducs perquè no hi ha més remei. Per a la major part de les persones, només cal esperar uns dies perquè el cos faci els ajustos necessaris; altres, però, no s’animen fins que acaba l’hivern. Cadascú amb els matolls que li correspongui trencar abans de fer-se una rutina que permet viure sense haver de trencar obstacles a tothora.

Pessimisme, irritabilitat, manca d’energia i d’interès i alteracions del son són símptomes de tardor, encara que no faci gaire fred. I no hi ha altra que trobar un refugi que allunyi tants pensaments negatius ben instal·lats, amb l’espai que han deixat la melatonina i la serotonina quan van apagar el llum.

Fa vuit anys, ACNUR, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, va llençar la campanya La rutina és fantàstica, perquè prenguéssim consciència de la quantitat de gent que havia vist com els hàbits desapareixen per guerres i desplaçaments no voluntaris. Perquè el pitjor que pot passar-nos és que ens trenquin la rutina, per molt mal vista que estigui la paraula.

I tomba que gira, el millor refugi de tots és el de sempre: el costum. William James, el psicòleg de l’utilitarisme del segle XIX, va afirmar –i segurament comprovar– que cal repetir una acció durant 21 dies seguits perquè esdevingui un hàbit. Ningú no diu que l’acció hagi de ser positiva o negativa, ètica o mancada de moral, d’alçada intel·lectual o nímia. Qualsevol acció, repetida de forma consecutiva durant 21 dies, esdevé un hàbit. Ni que sigui mirar a l’horitzó abans d’anar a dormir i somiar amb un viatge impossible.

Ni que sigui llevar-se a les 7 del matí per prendre cafè. Ni que sigui acceptar l’arruga en la comissura dels llavis. Si algú es pregunta quant de temps porta trencar un hàbit, és fàcil: 21 dies també, just els que calen per crear-ne un altre en què ens sentim més protegits o menys desgraciats. Un dia vaig sentir com una senyora explicava a unes altres dues que li havia dit al seu exmarit “em vull separar”, i que ell li va fer un gest amb la mà: “Aparta, que no em deixes veure el partit.” Que ningú no ens destorbi del refugi que hem creat.