Losers

Najwa Nimri va fer d’Alicia Sierra a La casa de papel, una inspectora de policia sense entranyes, calculadora, intel·ligent, embarassada, que no té problemes amb el joc brut. Evoluciona de policia implacable, que utilitza qualsevol mitjà per a fer complir l’encomanat, a formar part de l’equip del professor.

A Vis a vis, és Zulema Zahir, una presa freda, calculadora, intel·ligent, lluitadora, que farà el que calgui per aconseguir el seu objectiu: la llibertat. La sèrie fa una retrospectiva a la vida d’aquest personatge, des d’una infància de família conservadora que decideix per ella, a la fugida per a crear una nova vida sense amos. Aquestes dues dones que ha representat són fortes, dures i intel·ligents. Per això em va sorprendre llegir en una entrevista que ella, la Najwa Nimri, ha estat la loser per excel·lència, però una loser de luxe.

Sembla que les persones ens dividim en losers i winners, en perdedors (o fracassats) i guanyadors. Els losers perden, els winners guanyen. Paulo Coelho, que vindria a ser el mestre de l’autoajuda, diu que els guanyadors s’enfoquen a guanyar i els perdedors s’enfoquen en els guanyadors. Segons això, per a deixar de ser perdedors, ens hauríem de centrar a guanyar, i llavors guanyaríem, perquè és el que fan els guanyadors. La vida, però, no és tan lineal, i el meu argument és una fal·làcia, perquè Coelho diu que els guanyadors s’enfoquen a guanyar, no que enfocar-se a guanyar ens faci guanyadors.

Una derivada d’això seria mirar de concretar què vol dir guanyar i què vol dir perdre. Així en abstracte, diria que una presa que compleix condemna no ha guanyat res: ha fet una aposta i ha perdut. Ara bé, si incorporem el context a l’equació, i qui diu context diu grup de referència, la Zulema de Vis a vis, que compleix condemna en una presó, que es manté ferma i orientada a aconseguir els seus objectius, no seria ben bé una perdedora, seria una rebel.

Diria que el perdedor més famós de la història (quines coses, perdedor i famós) podria ser Antonio Salieri, el compositor musical contemporani de Mozart, que ha donat fins i tot nom a una síndrome, la Salieri, per a referir-se a una obsessió destructiva per l’enveja que suscita haver descobert una persona d’intel·ligència o habilitats singulars. Salieri, interpretat com a persona consumida per la gelosia professional, va ser un dels fundadors del Conservatori de Viena, músic de gran prestigi i professor de Beethoven, Liszt i Schubert. Els contemporanis el van descriure com a persona amable i generosa. A més, va treballar amb Mozart en alguna obra, segurament perquè tenia prou talent per detectar-ne la grandesa. Loser? El context també és important per a un winner: en terra de cecs el borni és rei, diuen. Així que loser o winner, tot depèn.