Hipocresia
En el teatre grec clàssic, l’hipòcrita era el replicador del cor, un actor que podia representar diferents personatges en una obra. Es posava màscares amb algunes característiques de cada paper, i es comportava segons la veu a interpretar i la careta. Els hipòcrites eren ciutadans lliures, que gaudien de bona estima pública pel seu art. En el teatre romà va aparèixer un altre tipus d’actor, l’histriònic, que ja no era tan prestigiós com l’hipòcrita, ni era un ciutadà lliure. L’histriònic va incrementar la dosi de menyspreu al llarg de la història, amb connotacions negatives pel que té d’associació a excessos emocionals i dramàtics per cridar l’atenció. La hipocresia, en canvi, ha tingut un tractament dispar. D’una banda, es va imposar en forma de normes de convivència, per a evitar confrontacions, perquè tothom sap, espero, que dir les coses a la cara i no somriure són, com deia algú, les principals causes d’una guerra.
Les sectes medievals van iniciar una croada contra la hipocresia com a sinònim de falsedat, i la van col·locar a la banda dels defectes més execrables. Jo no professo la fe en la sinceritat, ni la col·loco a la banda de les bondats, al contrari, penso que dir la veritat peti qui peti és una invitació a la mort social. Crec que ha d’haver-hi una forma cívica de dir les coses, i que la pau social és més important que la veritat, sigui el que sigui això.
Shakespeare va escriure “All the world’s a stage, and all the men and women merely players; they have their exits and their entrances” (El món és un escenari, i tots els homes i dones són mers actors, que tenen sortides i entrades). Calderón de la Barca preguntava i responia “¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño; que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son”. Ambdós, Shakespeare i Calderón, sabien que a la vida tot és veritat i tot és mentida, i que potser tampoc no cal fer-ne un gra massa.
Un gran defensor de la veritat com Miguel de Unamuno, que va deixar clar que “el vicio más feo es la mentira, y sus derivaciones y disfraces, la hipocresía y la exageración”, també va entendre i va escriure que “como hay muchas, muchísimas más verdades por decir que tiempo y ocasiones para decirlas, no podemos entregarnos a decir aquellas que tales o cuales sujetos quisieran dijésemos, sino aquellas otras que nosotros juzgamos de más momento o de mejor ocasión”. Diuen que Unamuno patia de supèrbia, i que la prova va ser la resposta que va donar quan el rei d’aleshores el va condecorar: gràcies, senyor, la mereixo. Quan el monarca, sorprès, va dir que tots els antecessors havien dit gràcies, és un honor que no mereixo, Unamuno el va interrompre amb un tenien raó. Massa veritats potser.