De raça

Conec Hugo Sabogal en un tast de vins, a Bogotà. El veig dret, en un apart de la sala. És d’aquelles persones que no cerquen la centralitat, o això crec. Vesteix de manera discreta, elegant, i mira amb ulls curiosos, potser tímids, o això penso. M’hi acosto i el saludo pel nom. Directament. Amb algunes persones no calen cerimònies, perquè saben que hi ha qui els coneix pel nom. Seiem en un sofà i parlem de vins, de cafè, de Colòmbia, de periodisme, de la vida, crec. O potser només escolto com una adolescent que ha descobert un famós a la cantonada.

Hugo Sabogal és un periodista de raça. Va estudiar Literatura a Londres, ha treballat a la BBC, The Miami Herald, El Tiempo de Colòmbia, El País, The Sunday Times de Londres, a la Revista Dinero de Colòmbia, entre altres. Ara escriu per a El Espectador de Colòmbia, sobre vins i cafè. És coautor dels llibres Las Guerras de la cocaïna i La maldición blanca, que són el resultat d’anys d’investigació periodística i de deixar-hi gairebé la pell per allò d’informar el públic negre sobre blanc. El periodisme de raça és el que no representa un trampolí de l’interès personal ni empresarial, és el que utilitza la paraula, la documentació, les fonts, l’anàlisi i la interpretació dels fets per informar el públic sobre el que passa al món, el més proper i el més llunyà, i es basa en l’ètica i la lleialtat.

Hugo Sabogal n’és un exemple. I en algun moment ha deixat dit que la crisi d’informació té molt a veure amb el fet que la gent decideix, decidim, què vol llegir, sense intermediaris, sense que editors o periodistes treballin en la selecció de la informació, de les fonts, la documentació i l’anàlisi. També, en alguns casos, a causa del qüestionament sobre la funció dels mitjans de comunicació. La investigació periodística és costosa, perquè no es pot fer una bona tasca en un matí ni en un dia. Requereix temps, a vegades risc, abans d’aconseguir resultats. Amb la necessitat d’immediatesa, l’eliminació d’intermediaris, i el menyspreu cap a professions que, diuen, es poden automatitzar, el resultat que tenim és una tendència cada cop més sorprenent cap a continguts de clic, cap a l’elaboració de notes que contenen paraules clau i que aconsegueixen que una determinada quantitat de persones decideixin obrir un enllaç. Periodisme i informació cada vegada més residuals, i, en conseqüència, cada cop ciutadans més feliços en la desinformació. Els periodistes de raça són una espècie en perill d’extinció? Segurament depèn de les ganes que tinguem nosaltres, els espectadors, d’estar ben informats. De les ganes que tinguem de ser realment lliures.

Em vaig acomiadar d’Hugo Sabogal amb una abraçada que em va fer i que vaig tornar. Amb admiració, perquè en algun moment es va jugar el físic per explicar el món.