Lectures d'estiu (2)

Va entrar a les oficines amb allò que se’n diu actitud sense matisos. Amb actitud, així, sense més, que vol dir una certa manera d’afrontar la vida, i no qualsevol, no: la que fa de triomfador. Barbeta lleugerament aixecada, esquena recta i passes fermes. Un bon dia entusiasta que faria oblidar l’entrebanc amb el volum del televisor nou fins al vespre, o en això confiava.

L’actitud ho és tot, deia don Manuel, el mestre que aprofitava qualsevol relliscada per clavar un cop de regle. Encara ara no sabia quina era l’actitud que volia don Manuel, perquè aquell nen –com es deia?– que no obria la boca per no molestar també n’havia rebut de bones, tantes o més que el protestador, el xerraire, el bromista o el dropo. Diuen, diuen, però ningú no mostra les cartes, ningú no concreta, ningú no explica quines són les característiques, els trets, el detall de l’actitud que és o no és, que es transforma en el tot o en el no-res. I vet aquí que ara ell tenia a les mans avaluar l’actitud. Perquè d’això es tractava, de tenir el poder per a decidir l’actitud, la pròpia i la dels altres.

La seva feina consistia en una primera avaluació de propostes d’inversió. Els proposants havien d’omplir una petició a través del web de la companyia amb dades molt senzilles: qui eren, què volien i per què ho volien. Un any abans, els sol·licitants d’inversió havien d’enviar un pla de negoci que inclogués projecció financera a tres anys. La majoria seguien el mateix patró que havien après a qualsevol curset de negocis: la idea de negoci, anàlisi de la competència, projecció de números. Ell va implantar una nova fórmula per a seleccionar els millors projectes d’inversió: l’entrevista per a avaluar actituds.

Va convèncer els socis que hi havia una fórmula màgica per a l’èxit de qualsevol projecte empresarial, més que la idea, més que el producte, més que l’equip, més que qualsevol altra circumstància, la diferència entre l’èxit i el fracàs era l’actitud, i calia fer una selecció prèvia de candidatures abans d’entrar en matèria. Sabia que tenia raó, i ho sabia perquè ell no havia arribat on era per coneixements, ni per experiència, ni tan sols perquè sabés si les projeccions eren o no viables, que no en sabia ni un borrall de números. Per a això ja hi havia els analistes. Ell sabia d’actitud. I tot gràcies a don Manuel, aquell psicòpata integrat en l’escola de primària on l’havien enviat els pares.

Havia preparat una plantilla on es descrivien perfils i característiques d’èxit i de fracàs perquè la direcció de l’empresa pogués presentar com a transparent i rigorós tot el procés de selecció prèvia. D’aquesta manera, tenia tota la llibertat per a fer i desfer sense donar explicacions. L’actitud era allò que ell decidia que era, perquè ell, i només ell, tenia el poder d’avaluar-la.