Lectures d'estiu (3)

De poc que no s’adorm, i ves que el dia és important. Havia passat la nit del lloro gràcies al volum del televisor d’algú que, amagat en l’anonimat de casa, havia decidit que tothom havia d’acompanyar-lo en la vetlla, suposava, perquè no hi havia més explicació per a, si més no, abaixar el volum. I, esclar, quan va sonar l’alarma, durant un temps indeterminat, 20, 30 segons, potser 10 o 40, el so del despertador s’havia integrat en la serenata nocturna d’algú que es deu pensar que no hi ha ningú més al món, i ha estat amb el televisor encès tota la nit. Les nits d’estiu són de tot menys íntimes. Amb les finestres obertes, fa l’efecte que es podria arribar a sentir com algú canvia de posició. Al llit estant encara, espera a veure si sona l’altra alarma, però no. Devia fer quant ja? Set o vuit mesos? Mira que havia arribat a pensar a desconnectar la seva perquè, total, la de la veïna (o potser era un veí, ara que hi queia) sonava cada dia a la mateixa hora que la seva. Sort que al final només ha estat de poc i no s’ha adormit, perquè el dia és important.

Quaranta-cinc minuts més tard, surt de casa dutxada, esmorzada, lleugerament maquillada –per què no?, un dia és un dia– i espera que preparada per a convèncer que el seu projecte bé val una inversió. Confia que arribi el flux, el flow. El flux no arriba, això ja ho sabia, és com l’èxit, que no cau del cel, s’ha de treballar. La nit del lloro no ajuda gaire, així que l’esforç ha de ser més gran. Havia après alguns exercicis per a treballar el flux en públic. Corre més lenta, mira l’invisible, perd-te. Corre més lenta, mira l’invisible, perd-te. I així comença a sentir com la sang flueix per la cama dreta que s’avança al cos, com el peu arriba al terra mentre l’esquerre s’aixeca. Mira l’invisible. Ja hi és, el flux. Arriba al davant d’un edifici de formigó, vidre i alumini i sospira. L’espanta una moto elèctrica que no havia sentit arribar, i decideix que farà un tomb lent abans de pujar per l’ascensor. Massa calor per anar per les escales. Aprofita el trajecte per a respirar conscient i horitzontal. Agafa aire pel nas, en segueix el trànsit per les narius fins a omplir les cavitats que connecten amb les oïdes, continua pel tòrax i el diafragma. L’expulsa a poc a poc i hi torna. Quan s’obren les portes de l’ascensor, troba un taulell de recepció on explica que té una cita. La fan passar a una sala amb taula de reunions. No sap si seure o no. Decideix que no. Passeja amunt i avall a poc a poc, respiració conscient. Flux. Entra algú i es gira per a saludar amb un somriure d’actitud flow, de superpoders que viatgen en totes direccions del cos amb l’harmonia d’una orquestra simfònica. Fins que veu qui entra. Plot twist. Algú ha desafinat. És el veí?