Canelles, viatge al centre de la Terra

Instructiva per als petits i amena per als grans, en una sola visita es combinen la prehistòria i la tecnologia, els fòssils i l’electricitat. I, per fer-la més atractiva, tot  s desenvolupa dins les entranyes de la Terra, amb una temperatura constant que la fa idònia tant en ple estiu com al mig de l’hivern.

És el que ens proposa el Centre d’Interpretació de l’Energia i Geologia amb un didàctic itinerari a la central hidroelèctrica del pantà de Canelles i a la Cova Negra de Tragó de Noguera. Hi arribem des d’Os de Balaguer, després de travessar el serè paisatge de la Serra de Blancafort per una sinuosa carretereta que requereix paciència de conducció (encara que Canelles pertanyi al municipi d’Os, una via d’accés més planera és per Estopanyà). 

En un edifici rehabilitat com a seu del Centre, ens espera en Benjamí, antic empleat d’Endesa i ara un expert guia que transformarà el recorregut en una experiència dinàmica i pedagògica. Dins l’edifici, tot està perfectament organitzat. Plànols i cartells penjats a la paret ens il·lustren sobre la geologia, el cicle de l’aigua i la transformació de l’energia hidràulica en electricitat. L’itinerari comença a l’aula entarimada, on a cada cadira reposa un casc que el visitant s’haurà de col· locar per entrar dins la central. Un descriptiu audiovisual mostra el funcionament de les turbines, els alternadors, les excitatrius, els transformadors, el parc d’interruptors i la sortida de línies. 

Una central modèlica 

Ja a fora, el Benjamí obrirà una enorme porta que accedeix a un túnel, una maniobra que observem amb la mateixa emoció que si s’obrís la inescrutable cova d’Alí Babà i els 40 lladres. I és que la central conté un petit tresor, donat que

ostenta algun rècord històric europeu. El túnel és l’única manera d’arribar a la central, construïda completament dins la muntanya, una ubicació gens comuna. A part d’estar soterrada, una altra característica és que aquí es visita la totalitat

de la central, cosa que ens aportarà un valuós coneixement global d’aquest tipus d’instal·lacions. 

La zona de producció, amb tres turbines independents entre si, genera electricitat per a unes 34.000 llars de 4 persones cadascuna. I com que la tècnica ha evolucionat molt, aquestes tres, de l’any 1957 i que encara funcionen perfectament, són petites joies històriques amb l’afegit que, al seu moment, foren les més modernes d’Europa. 

Al fons de la sala de turbines es troba el centre de control, amb una llarga paret de polsadors de colors, claus, manetes, controladors de voltatges i indicadors diversos que s’han respectat des del darrer dia que van ser útils. Fins fa uns anys, en aquest centre hi treballaven quinze persones (tres per torn) que cobrien les 24 hores del dia però, a l’igual que ha passat amb la resta de centrals, des de fa uns anys el seu accionament i vigilància s’efectua remotament des d’un centre unificat de Lleida. De la seixantena d’empleats que treballaven a Canelles (tècnics, fusters, paletes, etc.), s’ha passat a la total absència diària de personal, que només hi acudeix per tasques rutinàries de manteniment  i reparació.

Hi van arribar a treballar seixanta persones. Ara, més enllà de les tasques de manteniment, tot està centralitzat des de Lleida.

Un altre rècord històric l’ostenta la presa: amb 151 metres d’alçada, al seu moment fou la més alta d’Europa. De fet, és tan alta que, tot i ser de les més grans de la conca hidrogràfica de l’Ebre, només s’ha pogut omplir completament un cop, el 1996. Una altra singularitat de la presa és que té forma d’arc, en la qual la pressió dels milions de litres d’aigua empenyen del mig cap als extrems, fortament ancorats als laterals de la muntanya. Tant la forma corbada com la considerable alçada es copsa des de la base de la presa, una aproximació que en pocs llocs ens deixarien. Lleugerament mullats per l’aigua que aspergeix de la

vàlvula de fons, la perspectiva cap amunt impressiona. 

A l’altre costat d’on estem s’apilen, ni més ni menys, que 680.000 milions de litres d’aigua i, tot i que provinguin de la simpàtica Noguera Ribagorçana i ens separin més de 20 metres de gruix de formigó, a un li creix la sensació d’indefensió total vers tal magnitud i de sortir cametes ajudeu-me a la mínima sospita d’esquerda a l’estructura. Però és una temença infundada. Repartits per tota la presa i als laterals de la muntanya s’hi han col·locat detectors de moviment que registrarien qualsevol oscil·lació i activarien l’alarma. 

La forma i el ràpid procés constructiu de la presa, en només sis anys (de 1953 a 1959), fa que encara sigui visitada per enginyers i que s’estudiï a les facultats d’Enginyeria. De la tasca d’aixecar la presa se’n van encarregar uns 2.800 treballadors que, amb les seves famílies,  vivien majoritàriament en un poblet, construït de bell nou a l’espla nada d’un turó proper, i que es va anomenar “poblat de Canelles”. El poblat, de més de 4.000 habitants, disposava de xalets i casetes –segons les categories laborals–, església, escola, hotel, bars i botigues i era deu vegades més gran que qualsevol altre poble dels voltants. Habitat fins al 1983, va ser enderrocat a finals d’aquella dècada, i ara només  en queda algun bocí de mur. 

La Cova Negra

Després de la visita a la central hidroelèctrica i els seus amples passadissos subterranis, anirem a endinsar-nos a un altre passadís, en aquest cas natural, de la Cova Negra. Proveïts amb un casc i un llum frontal que el Centre d’Interpretació té preparats, caminarem per un curt sender per la falda de la muntanya fins a la Cova. El seu origen es deu a l’evacuació d’aigua de la serra, que exercia una pressió de tal magnitud que va anar excavant la roca de la muntanya, conferint a les parets una textura polida de colors i formes sorprenents. Per trobar tanta aigua haurem de retrocedir al Juràssic, període en què l’oceà de Tetis cobria gairebé tot Europa. Després, quan el mar va retrocedir, dins de la muntanya es va anar filtrant aigua calcària que va donar lloc a les profuses estalactites, estalagmites i columnes que omplen la cova. La Cova Negra va ser habitada des d’uns 9.000 anys enrere fins a l’edat mitjana, a l’igual que ho foren les veïnes coves Tortuga i Gat, desaparegudes al ser reomplertes completament de formigó per evitar les filtracions d’aigua als con traforts de la presa. El sinuós traçat  de la Cova Negra és transitable 915 metres, en un ferm pràcticament pla i sense perill, i està dotat amb diversos focus de llum, cosa que elimina la paor d’algunes persones a la foscor absoluta. De fet, la cova té 1.415 metres de llargada, però arribar al final el reservem als molt experts, donat que primer cal escalar per un estret forat de 60 metres d’alt. 

La construcció de la central va suposar la creació d’un poblat (amb veïns fins al 1983) on vivien 4.000 persones

Incrustats a la paret de la cova s’endevinen fòssils d’animals marins, alguns dels quals són tan evidents que fins i tot el més profà els sap reconèixer. Els fòssils, d’uns 100 milions d’anys, són una veritable atracció científica, fins al punt que estudiosos europeus i americans han vingut per investigar-los. Però dins de la cova també hi viuen animals vius, i no precisament dracs. Amb una mica de sort veurem algun dels pocs sàputs d’una espècie endèmica que només habita aquí. Menys dificultat es necessita per observar muricecs que hi ha penjats del sostre, tot i que caldrà ser molt avesat per distingir quin exemplar pertany a cadascuna de les 13 espècies censades. 

Les misterioses pintures

Per les parets i els túnels de formigó de la central hidroelèctrica van aparèixer unes pintures rupestres. Ningú no sabia qui les havia dibuixat, ni quan ni per què. Fa uns anys, durant una visita guiada, un jubilat nonagenari va explicar que havia estat un mestre de la República exiliat a l’URSS. Va tornar a dècada dels cinquanta i quan es va assabentar que la Cova Tortuga seria inundada de formigó, es va apressar a reproduir les seixanta pintures rupestres del seu interior a les galeries de la nova central. Misteri resolt, doncs. Malauradament, tot i l’encomiable esforç, per diverses raons (tipus de pintura usada, humitats, etc.) només se’n conserven unes quantes en una sala de transformadors. 

Aquest és un dels molts secrets que amaga la visita a la central de Canelles i la Cova Negra. 

Centre d’Interpretació de l’Energia i Geologia  La central de Canelles i la Cova Negra només es poden visitar de forma organitzada a través d’aquest Centre d’Interpretació.  Informació i reserves:  Os Aventura www.osaventura.com Telèfon de reserves: 639 772 265 i 669 757 639 Correu electrònic: os.cultura.aventura@telefonica.net

A més

• Dipòsit de sal marina: Prop de la presa, i a uns centenars de metres de fondària, es troba un immens dipòsit de sal, producte del llarg procés de sedimentació del mar que s’anava retirant. El mineral salí és tan gran que comunica amb el dipòsit de sal de Cardona. Tanta sal soterrada va fer que una empresa invertís en la seva extracció industrial, per la qual va realitzar unes prospeccions de mostreig. Finalment, per l’oposició dels veïns i el greu impacte ambiental que ocasionaria l’extracció amb fracking, el projecte es va abandonar.  • Blancafort i Leo Messi: Amb la construcció dels pantans de Canelles i de Santa Anna, l’aigua va cobrir totalment els nuclis de Canelles, Boix, Tragó de Noguera i Blancafort. A desgrat, els residents van haver de deixar les seves cases, agafar les pertinences i emigrar a altres indrets propers, o llunyans, com França o Mèxic. El 1928, de Blancafort havia marxat encara més lluny, a l’Argentina, Rosa Mateu Gese, una jove de 18 anys. A Sud-amèrica es va casar amb Josep Pérez, de Bellcaire d’Urgell, que serien els repadrins del jugador del FC Barcelona Leo Messi. Una exclusiva del diari SEGRE del 2009 que va fer la volta al món. • Els pantans i els rius al mòbil: Volen saber el nivell i el volum d’aigua del pantà de Canelles, o qualsevol altre de la Conca de l’Ebre? Doncs baixin-se l’aplicació gratuïta SAIH Ebro (disponible per a Android i iOS) i també sabran el cabal i el nivell dels rius, tant l’actual, el de fa unes dècades o la previsió per a les properes 72 hores. Una eina molt pràctica.