Futbolistes invisibles

A les deu de la nit els focus del camp de futbol projecten ombres encreuades i les jugadores, si les poguéssim veure a vista de dron, serien com petits asteriscs movent-se de manera imprevisible pel terreny de joc. Un grup escalfa corrent en bucle; la portera entrena rapidesa i reacció amb llançaments sopresa a dreta i esquerra; i en una banda, en una partida de tres contra tres, sis noies juguen a mantenir el control al primer toc sota l’atenta mirada del segon entrenador. Qui perd la pilota l’ha d’anar a buscar, una carrera extra que fan acompanyant-la d’una broma, un renec o una combinació d’ambdues. A mitjans de setembre encara fa temperatura estival i els mosquits de la Mitjana de Lleida no tenen compassió amb les jugadores del Pardinyes. Hi conviuen, formen part del club.

Elles corren, suen, riuen, s’enfaden quan fallen, la toquen, s’animen, esbufeguen i s’abracen quan marquen sota l’escrutini tàctic de David Vinyes, l’entrenador. L’objectiu explícit d’enguany és pujar de categoria i assegurar-se que “les disset jugadores aguantaran fins al maig i no plegaran a mitja temporada perquè es puguin sentir poc valorades”. La força de l’equip passa perquè totes se sentin part activa, la gestió del vestidor és clau i el Vinyes –així és com elles s’hi dirigeixen– ho té molt fixat entre cella i cella: “Hem de cuidar l’equilibri entre els interessos de l’equip i la implicació de les noies en el projecte.” A ningú no li agrada entrenar-se quatre dies per setmana, anar a dormir aviat el dissabte mentre moltes de les teues amigues potser surten de festa, matinar el diumenge, agafar un autobús fins a Girona, escalfar una estona i passar-se noranta minuts a la banqueta, “i com que tenim un equip molt competitiu, en el qual totes les jugadores aporten alguna cosa particular, els canvis durant els partits tenen un sentit tàctic”, explica el David. 

A la categoria de Preferent femenina, en la qual juga el Pardinyes, els equips poden canviar pràcticament tot el bloc durant el partit

“No es tracta de fer rotacions aleatòries sinó fer-les amb relació al nostre estil de joc, al plantejament del partit que hem fet durant la setmana i al paper que pot jugar cada noia segons el moment concret que vivim durant el matx.” Un paper que moltes s’han guanyat des de petites, al pati de l’escola, quan sovint eren les úniques de la seua classe que jugaven a futbol. Una posició al terreny de joc conquerida a base de plantar cara en un món de nens i de pelar-se els genolls per terra com qualsevol altre. La Rosi és de Pardinyes i forma part del club des que era petita. Va començar amb els companys de l’escola a jugar durant molts anys a les categories inferiors i reconeix que “el respecte te l’has de guanyar jugant i demostrant que no tens por i que vas de cara”. 

Un respecte, el dels nens, una mica contradictori i amb un punt de prejudici perquè “si fas una bona jugada i els deixes en evidència els fa una mica de ràbia, com si els ferís l’orgull que sigui una nena qui els hagi pres la pilota, regatejat o marcat amb un xut per l’escaire.” Anècdotes que les fan més fortes, detalls que els demostren que poden tractar els nois de tu a tu, experiències que també sumen per ser més fortes fora del camp. Fins a l’adolescència conviuen en equips mixtes. “A les categories de futbol base està bé que juguem tots junts, nens i nenes, perquè d’aquesta manera et fogueges, però a partir de cadets realment es comença a notar la diferència des d’un punt de vista físic amb els nois perquè ells, en general, estan més forts que nosaltres”, reflexiona la Patri asseguda al bar del club, durant la poca estona que els divendres a la tarda té entre els entrenaments que dirigeix als més petits i el de l’equip. 

A Bend it like Beckham, la pel·lícula de Guridner Chadha que al castellà es van traduïr com a Quiero ser como Beckham, la jove Jessminder lluita contra els prejudicis i pors de la seua família, de tradició hindú, per aconseguir jugar a futbol amb la seua millor amiga. Se li dóna bé, però a casa seua no veuen amb bons ulls que es vesteixi amb pantalons curts i salti al terreny de joc. “En conec una que quan era petita despuntava molt i ho va acabar deixant perquè els seus pares li van prohibir continuar”, explica l’Àlex Taberner, davantera del Pardinyes. Un cas que no és el cas d’elles, una excepció que confirma la norma. Els seus pares les recolzen perquè tant els fa que les seues filles juguin a futbol, bàsquet o voleibol mentre facin allò que els agrada. 

“Una altra cosa és, però, el suport social que rep aquest esport al nostre país”, reconeix l’Aitor, que ajuda el David com a tècnic. “Tot i que els equips femenins lleidatans juguen a categories per sobre dels masculins, a Catalunya no hi ha una afició com la que puguis trobar a països com Suècia, on juga l’Àlex” –vegeu l’entrevista. 

“Però tampoc cal anar al nord d’Europa, on moltes jugadores del nostre nivell cobren, sinó que al País Basc també hi ha molt més suport. El Barça ha fet un equip de noies molt competitiu i, segurament, són les més ben pagades, però al Miniestadi no hi va ningú si ho comparem amb l’afició que mobilitzen a llocs com Bilbao, que poden treure seixanta mil persones al carrer per celebrar el campionat de lliga femenení.” Però tampoc juguen perquè les mirin, ho fan perquè les motiva arribar al dimarts, al dimecres i al divendres a la nit, cordar-se les botes i suar. Toc, passada, cop de cap i gol, alguna empenta i bon humor. 

Aquesta és una de les claus que multipliquen les possibilitats d’èxit, el bon rotllo al vestidor. Un sentiment que no es pot practicar com els llançaments de penal. “Enguany totes tenim més o menys la mateixa edat i ens portem molt bé a dins i a fora del camp” (entre 18 i 22 anys), comenta la Clara mentre espera que es refredi un cafè amb llet a la barra de la cafeteria de l’àrea de servei del Bruc. És diumenge al migdia i han fet una parada tècnica de camí a Cornellà. 

L’equip femení de Lleida que juga a la categoria més important és l’AEM, que ho fa a Segona Divisió Nacional, l’equivalent a la 2a A masculina

El grup de pares i mares, que a l’autobús ocupa les butaques davanteres juntament amb l’equip tècnic, aquí s’agrupa en una taula per menjar alguna cosa mentre les noies es queden per fora estirant les cames, dinen una carmanyola de pasta, s’entretenen amb el mòbil o, com la Clara, prenen alguna cosa lleugera. A primera hora de la tarda arriben a Cornellà, un camp que el David considera estret i ràpid. Els assignen un vestidor i els donen una estona per esbargir-se: el típic passeig de l’equip visitant pels voltants de l’estadi amb el xandall oficial. 

L’entrenador i els seus dos auxiliaris, l’Aitor i el Xavier, van perfilant els últims detalls de l’alineació inicial, “tenint en compte que elles tenen dues jugadores molt potents al davant i que no serà fàcil sortir amb la pilota des del darrere”. Per la terrassa del bar passa l’equip arbitral, tres noies que saluden i s’encaminen als seus vestidors. “És poc habitual”, comenta el Xavier, “la majoria d’entrenadors i àrbitres són homes, encara que sigui una lliga de noies. Abans, durant i després del partit l’entrada del cos tècnic al vestidor es pacta perquè tothom estigui còmode. Les grades són mig plenes i la megafonia posa la música a tot drap per animar l’ambient. Com que juguen contra un equip de colors grocs, avui es posen la segona equipació: samarreta blanca amb detalls negres. Uns quants estiraments i corregudes abans de començar, a poc a poc la tensió s’apodera de les noies i tornen al vestidor. El David els dóna les darreres instruccions, confirma les onze titulars i les esperona a lluitar pels tres punts. És l’hora dels rituals previs a la batalla, el càntic de guerra i una breu i intensa coreografia picant de mans que espanta els mals esperits. Rialles nervioses i cares serioses. Surten. L’àrbitre passa llista i, una vegada col·locades, els respectius tècnics fan els darrers crits per marcar el territori. A la banqueta es mosseguen les ungles i a les grades estan atents a tots els moviments. L’àrbitre xiula i comença la lluita pels tres punts. Perden, però encara queda molta lliga, els ànims continuen invictes.

ALEXANDRA TABERNER Jugadora del CF Pardinyes i l’AEC LuleÅ L’Àlex –el seu nom de pila– ha fet la pretemporada a Suècia com a jugadora professional del AFC Luleå, amb el qual han guanyat la lliga. “Va començar com una broma i quan me’n vaig adonar signava un contracte per una primera temporada amb un bon salari i totes les despeses pagades.” Què aporteu les sis jugadores catalanes que ha fitxat el Luleå ? Estratègia. Elles tenen un joc molt físic: puntada a la pilota i totes a córrer. Sis jugadores d’un dia per l’altre. Això ha generat tensions i enveges amb les companyes sueques? No, la seua prioritat és que guanyi l’equip. Són molt responsables i no els fa res passar-se els noranta minuts a la banqueta. Tenen un compromís amb el col·lectiu diferent. I quan marqueu també s’abracen? Doncs no, són més distants i fredes que nosaltres, et xoquen la mà.  Un caràcter més fred que també acompanya un joc més dur. Quan vaig tornar m’havia de controlar, allà m’havia acostumat a les puntades i els cops de colze i aquí em vaig adonar que si no canvia el xip m’expulsarien a la primera de canvi. Allà els arbitratges són més permissius i el joc no s’atura cada dos per tres. Hi tornaràs a la primavera? Si m’hi volen sí. Estem ben pagades i és una experiència molt enriquidora. La ciutat és una mica avorrida i es fa estrany perquè mai no és de nit però, quan t’hi acostumes, és millor. Al maig les dues lligues se solapen, i si el Pardinyes es juga l’ascens? Em quedo fins al final.