La resurrecció d'Ofèlia

Em vull fer unes fotos... diferents”. El cor se li va accelerar. El cap li anava a mil per hora. Tenia al seu davant una clienta que l’empenyia a fer el pas endavant que sempre havia volgut fer. Perquè a l’interior de la fotògrafa lleidatana Yolanda Sebé sempre hi havia habitat Violant, la seua part més creativa. “De seguida vaig tenir clar què volia fer. Era una noia molt inspiradora, amb els cabells rojos i el cos molt tatuat.” No era una model professional i no estava convençuda que s’hi prestés, però li va preguntar: “algun problema a fer un nu?” Cap ni un. “Et voldria fotografiar dins de l’aigua.” Llibertat absoluta. Yolanda Sebé es va deixar portar. Va visualitzar un dels quadres més icònics que s’exposen a la Tate, l’Ofèlia de Millais. Aquesta obra mestra del prerafaelitisme mostra el moment en què Ofèlia, un dels personatges de Hamlet de Shakespeare, canta en un riu abans d’ofegar-se. “No volia repetir el quadre, va ser el punt de partida.” A Yolanda Sebé sempre li ha interessat molt el món de l’art. “Però no sentia que en formés part”, diu amb un punt de timidesa.

Va quedar molt contenta amb el resultat de les fotos i va portar-ne una a emmarcar. La sorpresa va ser que l’emmarcador, i a la vegada artista, Josep Maria Alarcón li va proposar de participar en una exposició col·lectiva a Milà amb la seua versió d’Ofèlia. “Va ser un impacte”, assegura. “I, de sobte, em vaig adonar que havia de separar la feina com a fotògrafa social d’aquesta part més creativa que va sorgir amb Ofèlia i que volia seguir explorant.” I es va convertir en Violant. “Algú pot pensar que em beneficia haver participat en una exposició internacional. Potser sí, però jo crec que em suma i em resta. També puc espantar els clients potencials amb fotos que no tothom està disposat a fer-se.”

Clica a la imatge per veure la galeria de fotos sencera

I Violant va arribar per quedar-se. “Suposo que sempre l’havia portat a dins, que la tenia molt amagada.” Ofèlia, lluny d’ofegar-se, va fer aflorar a la superfície una artista que té moltes ganes de fer coses. Fins aleshores, aquest vessant més creatiu el reservava per a la publicitat. Havia fet col·laboracions amb SopaGraphics “molt estimulants”. Havia participat en el darrer cartell de FiraTàrrega, en el del festival de músiques disperses MUD... “T’ho passes molt bé participant en el procés creatiu. Tens una llibertat que el reportatge social no et dóna.”

Clica a la imatge per veure la galeria de fotos sencera

Un dia, Violant se li va aparèixer en un pis buit de Barcelona. “En aquest cas, la inspiració em va arribar per la localització. Aquella casa em transportava a l’obra de Hopper.” Va trucar a la seua amiga Aida Flix, actriu. “Normalment, no treballo amb models. No busco una interpretació, sinó captar la personalitat de qui fotografio, però sabia que l’Aida funcionaria perfectament.” No van reproduir cap obra. De fet, va fugir dels colors intensos de Hopper i va apostar per uns tons suaus, lluminosos. I, a la vegada, les fotografies tenen l’atmosfera misteriosa del novaiorquès i l’actriu de Torrebesses transmet l’actitud solitària i melangiosa de les protagonistes de l’obra de Hopper. Però, malgrat tot, no se sent artista. “Artista, jo? S’ha de ser humil. Faig projectes creatius, personals, experimento.... Violant em permet fer coses noves, però d’aquí a ser artista hi ha molt de camí per recórrer.”

YOLANDA SEBÉ, fotògrafa “M’avorreixen les fotos de moda: no busco la bellesa” Millais va fer surar Elizabeth Siddal en una banyera en ple hivern per pintar la seua mítica ‘Ofèlia’. Com ho va fer, vostè? Doncs també va ser força complicat! No m’agrada retocar gaire les fotos. Hi intervinc el mínim, així que vam buscar una piscina de torre, sense aigua clorada, i, simplement, hi vam afegir fulles i flors. La pobra Ofèlia es va passar una hora a l’aigua bruta. Diu que no li agrada treballar amb models. Ni tan sols quan fa cartells publicitaris? Un dia vaig veure una noia pel carrer tan estilosa que la vaig seguir. M’agradava la seua manera de caminar. Acabava de sortir d’una reunió per fer el cartell del Mud i, de seguida ho vaig tenir clar: és ella! Va entrar a una cafeteria i jo vaig seure a la seua taula. No la volia espantar. Li vaig dir que no m’havia de respondre immediatament. Que s’ho pensés, que s’informés sobre mi i que, si li venia de gust em digués alguna cosa. Ella ni tan sols em va donar el telèfon, però suposo que va entrar al meu web i, pocs dies després em va fer un missatge de Facebook dient que acceptava fer de model. No em vaig equivocar. Era la imatge del Mud! Però com sabia que seria fotogènica? És un risc, cert. Però no busco la perfecció. No m’interessa la bellesa sense més. Una foto bonica, sense actitud, no transmet. Jo necessito un concepte, dir alguna cosa. I aquesta noia, amb la seua manera de caminar, m’havia transmès el missatge que jo volia explicar. Només havia de ser ella. No havia d’actuar, ni l’havíem de canviar. Simplement, la vam maquillar i li vam accentuar els rínxols per donar més força a la imatge. Sembla que la publicitat és el punt equidistant entre la Yolanda Sebé fotògrafa social i la Violant més artista. És cert, però perquè he fet projectes molt creatius en què m’han donat molta llibertat. A mi la fotografia de moda, per exemple, m’avorriria molt. La meua Ofèlia té una fulla al braç que molts fotògrafs haurien tret amb Photoshop. A mi no em molesta.