Tenim un problema, Oncle Sam?

Si entro a la màquina del temps, puc recordar perfectament la meva arribada a finals d’estiu de l’any 2006 a Nova York. George W. Bush fill era el president d’un país que commemorava el primer aniversari de la destrucció que va significar l’arribada de l’huracà Katrina a Nova Orleans. Dos anys més tard, a l’engegar la televisió mentre em preparava l’esmorzar per afrontar la meva estrena en el món laboral americà, vaig veure com totes les televisions anunciaven amb rètols cridaners el col·lapse de Lehman Brothers. Era el setembre del 2008 i, cada dia que passava, cada titular del diari The New York Times que m’esperava al replà de l’escala em donava més motius per preocupar-me. Tot i no creure en la frase que diu que de les crisis surten oportunitats, la realitat és que la Gran Recessió va ajudar-me en una de les aventures més traumàtiques que he viscut: trobar pis a Nova York. De cop i volta, els agents immobiliaris es tornaven menys violents, posaven en suspens la seva supèrbia habitual i es veien forçats a rebaixar tarifes i comissions. El dia de Halloween del 2008, mentre els carrers s’omplien de carabasses i de nens disfressats al crit de “trick or threat”, vaig estrenar-me com a llogater en un barri on l’illa de Manhattan perdia el seu nom. Tres dies més tard, el Carnegie Hall seria l’escenari d’una nit per al record. Joan Manel Serrat omplia la sala amb paraules d’amor senzilles i tendres i, al meu costat, la meva amiga Elvira Lindo cantava en veu baixa totes les cançons que el cantautor havia preparat per a una nit especial en la qual, segons ens va anunciar en ple concert, Barack Obama havia estat elegit president dels Estats Units. Cent carrers més amunt, a Harlem, l’alegria va esclatar en un barri que veia com, per primera vegada a la història dels Estats Units, un afroamericà era elegit per entrar a la Casa Blanca.

Els primers mesos d’Obama al despatx oval van estar marcats per la crisi financera que ja s’havia iniciat en els últims dies de la presidència de Bush.

“Xavi, on ets...? Hi ha un huracà que està a punt d’arribar a Nova York, les botigues estan buides i tu no em contestes el telèfon.” Era l’octubre de 2012. D’aquesta manera la meva mare em va resumir una situació que desconeixia per complet després d’estar volant més de 24 hores seguides des del Massai Mara, a Kènia, fins a Nova York. L’huracà Sandy es preparava per deixar mitja ciutat a les fosques i a l’arribar a casa, al veure la nevera buida i confirmar les notícies que ja m’havien avançat des de Sudanell, vaig decidir anar corrents al supermercat. En veure dues senyores barallar-se per una barra de pa, vaig entendre que la cosa anava de debò. Una setmana més tard, un entrepà de truita de patates es convertia en la meva benzina per a un dia en què trucaria porta a porta com a voluntari de Barack Obama en un barri mig abandonat situat als afores de Filadèlfia. Una setmana més tard, el 6 de novembre, sol a casa, celebrava amb un vi de Costers del Segre la reelecció de Barack com a president dels Estats Units.

En siguem conscients o no, la nostra vida diària transcorre en paral·lel a fets d’una gran transcendència històrica. Ara mateix, mentre escric aquestes línies, m’adono que part de la meva aventura americana es pot traçar només al recordar on era en aquell moment determinat. Avui –quan escric aquestes ratlles– és diumenge 23 d’octubre. Dimecres passat es va celebrar l’últim dels tres debats presidencials d’una campanya que serà recordada, entre moltes altres coses, per convertir-se en un plebiscit sobre un dels elements fonamentals d’aquest país: el somni americà. Per a Trump, el somni americà està mort, tal com va pronunciar en un discurs l’abril d’aquest any. Per a Clinton, en canvi, els Estats Units continuen sent la terra de les oportunitats, tot convertint-se en la portadora de la torxa del llegat del seu adversari a les primàries del 2008. El pròxim 8 de novembre, els americans votaran més enllà de Trump i de Clinton: amb el seu vot decidiran si enterren el somni americà o si continuen donant-li una segona oportunitat.

Donald Trump ha optat per fer una campanya agressiva amb els mitjans de comunicació, plena d’intoxicacions i falsedats

Clinton i Trump han arribat a ser els candidats del Partit Demòcrata i del Partit Republicà, respectivament, després de vèncer en unes eleccions primàries on el senador Bernie Sanders va lluitar amb Hillary Clinton fins al final forçant el Partit Demòcrata a afegir en el seu programa electoral la majoria de les seves propostes progressistes (segons va explicar el mateix Sanders, un 80% del total). Per la seva banda, Donald Trump, tot i ser un outsider del món de la política, va acabar acumulant un total de 13,3 milions de vots, marcant un rècord per al seu partit i que pot explicar com, malgrat totes les sortides de to del presidenciable, continua gaudint del suport de la majoria dels líders del Partit Republicà.

Hillary Clinton no aconsegueix trencar la imatge de dona dura i intransigent que desperta rebuig en molts electors

 La consolidació de les xarxes socials amb el coronament de la immediatesa com el principi a través del qual el món gira ha fet que el cicle de les notícies sigui tan ràpid que el que era notícia dilluns deixi de ser noticiable dimarts. Tot i guanyar-me la vida amb la gestió de les xarxes socials, moltes vegades em fa la sensació que estem vivint en la societat de la informació més desinformada de la història. L’abundància de dades és tanta, la proliferació de nous mitjans de comunicació digitals que s’alineen en una ideologia política concreta és tan problemàtica, que fa que un dels puntals del periodisme clàssic, el de la veracitat, comenci a tremolar en aquesta campanya. Donald Trump, que va fitxar el director general del portal de notícies ultraconservador Breitbart com a cap de la seva campanya, ha estat el pregoner d’aquest atac als mitjans de comunicació convencionals. Per això, cada vegada que fa referència al The New York Times (el rotatiu que va publicar la notícia que ell no havia pagat impostos federals durant divuit anys i que va posar cara i ulls a una de les dones suposadament agredides sexualment pel businessman), sempre l’acompanya amb la paraula failing (fallit), o quan menciona el canal de notícies CNN, sempre ho fa parlant de les suposades baixes audiències de l’emissora (al·legacions que, per cert, són totalment falses). Aquesta crítica ferotge als mitjans de comunicació fa que en els ral·lis del republicà, molts periodistes es vegin forçats a amagar els seus logos per por de ser agredits per la massa enfurismada, tal com li va passar al meu estimat Jordi Évole en un dels Salvados por la campaña fundacionals, quan va entrar a un míting del PP amb un micro de la SER.

Implicació. Als EUA és molt habitual que els ciutadans expressin obertament i explícita el seu posicionament. Clica a la imatge per veure la galeria de fotos sencera.

Selfies a la Trump Tower

Dos dies després que es filtrés el famós vídeo en el qual Donald Trump afirmava, tancat en un autobús, que no podia evitar fer un petó o tocar les parts íntimes d’una dona sense esperar el seu permís, vaig decidir anar a fotografiar la seu de Trump. Era un matí grisós d’octubre. En apropar-me a la Cinquena Avinguda, molt a prop de la seva torre, em va sorprendre veure una gran quantitat de cotxes de policia. La meva primera impressió, totalment equivocada, era que els agents de seguretat es preparaven per si havien d’actuar en cas d’una manifestació a l’exterior de la Trump Tower. El poder de la imaginació sempre guanya la realitat. Els policies i les tanques estaven preparats per a la cavalcada del Dia de la Hispanitat que se celebrava aquell mateix diumenge. En qüestió de minuts, la música, les danses i l’alegria d’una agrupació cultural mexicana contrastaven amb la pompositat de l’edifici. Era impossible no fer una fotografia i pensar que no hi havia una millor manera de mostrar a Donald Trump que no tots els immigrants són violadors o traficants de droga, com havia anunciat en el seu primer discurs com a candidat a les primàries republicanes en aquell mateix edifici que ara servia de teló de fons de la diversitat llatinoamericana. A l’interior, la música de les comparses hispanes quedava silenciada per les tones de marbre que arrebossaven unes parets ancorades en els anys vuitanta. Davant d’una cascada artificial de dimensions trumpianes, una senyora amb els cabells rossos crepats i amb pantalons de pota d’elefant somreia a la càmera de la seva amiga indiferent a les paraules que tots els mitjans de comunicació repetien en loop. Una imatge que també es repetia a l’exterior: una mare feia una foto a les seves filles amb el cartell de Trump al mig.

Records. Noies fent-se fotografies de record a l’entrada de la Trump Tower de NYC. Clica a la imatge per veure la galeria de fotos sencera.

El discurs racista del candidat republicà es dirigeix al votant ‘redneck’ (blanc i incult) dels estats més conservadors

Els seguidors de Trump

Incomprensible? Per a mi, sí, però és que molt sovint la lògica s’escapa a l’hora de parlar de Trump i els seus seguidors. I un altre concepte escorredís per al businessman és el de la veritat. Segons explica en el seu llibre The art of the deal (L’art de la transacció), que s’exposa en una vitrina de la seva torre, ell creu en la idea de la “truthful hyperbole”, la hipèrbole veraç que justifica, per exemple, que aquesta torre que en realitat té 58 pisos es vengui com si en tingués 68. Deixeble de l’advocat Roy Cohn (per si no el coneixen, els recomano que vegin o llegeixin Angels in America), ha fet seva la màxima cohniana que diu que “si repeteixes una cosa molts cops, la gent s’ho acabarà creient”. Tota la campanya de Trump s’ha fonamentat en aquesta tàctica perversa.

Les minories ètniques, de tradició demòcrata, són més difícils de mobilitzar en un país en el qual cal inscriure’s per poder votar

Les crítiques a Trump sí que es podien llegir, en canvi, en un estand d’una botiga d’artesania made in America del West Village, on tots els clients (majoritàriament dones) eren convidats a penjar un pòstit amb un comentari sobre les eleccions. Un dels elements més curiosos d’aquesta botiga era el marxandatge que es podia comprar: des d’una safata de porcellana que imitava el certificat de naixement de Barack Obama fins a bosses de crispetes per celebrar la victòria de Clinton, passant per preservatius protegits per una capsa de cartró estampada amb la cara de Trump i acompanyada per la paraula huge (gegant), fent broma amb una de les paraules més emprades per Trump i amb els rumors sobre l’escassa dimensió del membre de l’empresari. A l’aparador, una tassa gegant amb la somrient cara de Hillary Clinton anunciava que aquella mateixa nit se celebraria el segon debat.

Participació. Una botiga novaiorquesa d’artesania convida les dones a opinar sobre les eleccions i els candidats. Clica a la imatge per veure la galeria de fotos sencera.

La gran desconeguda

Clinton és, segurament, la dona més reconeguda dels Estats Units, però a la vegada és la més desconeguda. Ha estat primera dama d’un estat (Arkansas) i del país durant vuit anys, senadora per l’Estat de Nova York durant vuit anys (una carrera legislativa que va començar mentre encara era first lady, primera dama) i secretària d’Estat durant el primer mandat d’Obama. Tot i la seva dedicació a la política, un mur (no precisament el que Trump vol construir a la frontera amb Mèxic) separa la candidata d’una part dels seus electors: més d’un 40% dels americans creu que ella no és una persona de fiar. Va ser una de les alumnes més brillants de Yale, però potser pel fet de ser dona o pels conflictes extramatrimonials del seu marit, Hillary Clinton ha estat sotmesa a un minuciós escrutini des dels seus primers dies com a first lady, quan va jugar un rol atípic. La polèmica per l’ús d’un servidor de correu electrònic privat mentre era secretària d’Estat ha ennegrit una trajectòria impecable. Tal com han repetit una multitud de vegades Michelle i Barack Obama: “Amb Hillary Clinton ens trobem davant de la candidata més ben preparada de la història.” Molts amics m’han preguntat sobre aquesta implicació dels Obama amb Clinton: per què volen donar suport a una candidata suposadament tan poc popular? La resposta és doble: en primer lloc, no hem d’oblidar que Trump va iniciar la seva candidatura amb una campanya que posava en qüestió les arrels nord-americanes de Barack Obama i que va forçar el president a fer públic el seu certificat de naixement; en segon lloc, una victòria de Trump desfaria l’herència d’Obama: les incipients relacions amb Cuba, els drets dels gais, la reforma migratòria o la lluita contra el canvi climàtic. Trump ho va definir en l’últim debat quan va dir: “Votant Clinton el que tindreu són quatre anys més d’Obama.” Una frase que, segurament, va fer canviar d’opinió a més d’un, ja que Obama és un dels presidents amb un dels índex de valoració més alts de la història, tot i el desgast de dos mandats.

Les denúncies d’abusos sexuals contra Trump han suposat un descens considerable del seu suport femení

El preu del vot. Un ‘sense sostre’ capta almoines de ciutadans demòcrates sota l’amenaça de votar Donald Trump. Clica a la imatge per veure la galeria de fotos sencera.

Qui guanyarà?

Aquesta és la gran pregunta que tindrà resposta, si no hi ha drames a Florida, com va passar en les eleccions entre Bush i Gore, dimarts. Les enquestes donen una gran victòria de Clinton. Trump, arran dels seus escàndols, ha perdut un dels puntals bàsics per a qualsevol victòria: el suport de les dones (que vulgui prohibir l’avortament tampoc no ajuda a guanyar-se-les); tot i l’intent de festeig amb el president de Mèxic, els latinos no donen suport a un candidat que els ha insultat en més d’una ocasió i que els ha amenaçat amb deportar-los (són “bad hombres”, com va dir en l’últim debat). En definitiva, Trump està fent una campanya pensada per a un grup de votants que ja tenia seduïts: homes blancs amb pocs estudis i que han patit en primera persona els efectes de la crisi econòmica del 2008. Igualment sembla poc probable que Trump pugui esgarrapar vots dels seguidors antisistema del demòcrata Bernie Sanders. Ara bé, si tenim en compte l’escassa fiabilitat de les enquestes en els referèndums de Colòmbia i el Regne Unit i en les eleccions espanyoles, no es pot descartar una victòria de Trump. Tot dependrà de l’índex de mobilització: Trump té certs vots assegurats; Clinton, no. Si Clinton aconsegueix mobilitzar latinos (que tenen un índex de participació electoral molt baix), joves i negres (dos grups socials que van ser fonamentals en les victòries d’Obama), té la victòria relativament segura.

D’aquí a uns anys, tots recordarem què fèiem el dia en què Hillary Clinton o Donald Trump guanyaven les eleccions presidencials del 2016. Serà un somni o un malson? S’imposarà el sentit comú o l’eix de la intolerància i l’ultranacionalisme que ja ha sumat una victòria com la del Brexit del Regne Unit? La resposta la tindrem en pocs dies. Passi el que passi, el guanyador tindrà el gran repte de recosir de nou un país que ha viscut una campanya plena de mentides, una cursa electoral carregada de pors i d’odi que genera desconfiances difícils de polir. Jo, com que no sóc ciutadà nord-americà, només puc esperar que el sense sostre de Times Square compleixi la promesa i no voti Trump després d’haver-li donat el dòlar que demanava. Passi el que passi, el circ polític el tenim garantit.

Text i fotografies

Xavi Menós