De pedra picada

"És una pedra molt dolça de treballar, creu molt a l’hora de trencar-la”. Joan Sáez no és el darrer d’una llarga i pròspera nissaga de picapedrers de les Garrigues que es remunta en el passat indefinit dels segles antics. El seu pare era andalús i va venir a Catalunya per fer de masover. Els caps de setmana es guanyava un jornal extra picant pedra. Al final va deixar el tros per dedicar-se a buscar i explotar vetes rocoses per la comarca a pic, pala i cops de martell. Parla de la pedra de la Floresta, a voltes també coneguda com Vinaixa, que és la típica d’aquests termes de secà tallats per espones d’oliveres. Blanca i porosa, la pedra Floresta “no passa mai de moda perquè és molt maca i gens escandalosa; és d’un color molt lluminós i combina bé amb qualsevol altre material”, reconeix. Des de la seua pedrera envia blocs arreu del món. Alguns, al llarg dels anys, han anat a parar a la Sagrada Família.

A mitjans del segle passat l’avi dels germans Balagué, picapedrers de Juneda, ja havia treballat per al temple de Gaudí: “els sants que hi ha a la basílica estan fets amb blocs que venien d’aquí, de les Garrigues; aleshores es trigava molts dies per extreure bloc, i el transport fins a Barcelona també era molt més feixuc. Les escultures les feien a peu d’obra”, diu el Xavier Balagué. “Els mitjans eren molt precaris i els tractes que es feien amb els constructors de la basílica eren molt diferents”. Ara, reconeixen tots els qui treballen directament o indirecta per a la Sagrada Família, busquen l’excel·lència fins al mil·límetre.

En una sola generació, res ja no és com era en l’anterior. “Gaudí va calcular que la pedra la traurien de la muntanya de Montjuïc, a Barcelona mateix, però quan es va reactivar el projecte es va fer evident que era inviable continuar comptant amb la pedra original. “Actualment treballem amb més de vint pedreres repartides per tot el món”, explica Carles Farràs, responsable de producció de la basílica. La muntanya olímpica de la ciutat comtal va ser la gran proveïdora de la ciutat des dels romans fins a finals del segle passat, quan es va aturar definitivament l’extracció i la majoria dels espais que havien generat les dotze pedreres que hi havia van ser reconvertits en equipaments públics. Avui el ritme de treball és molt intens i “necessitem que l’engranatge, des de l’extracció fins a la col·locació final de cada peça a l’obra, sigui molt precís”, apunta. “Nosaltres comprem i guardem estoc a un any vista per tal de tenir sempre pedra a punt per treballar. Això ens va obligar a pensar a nivell global i buscar materials sense prejudicis als cinc continents”. Pedres específiques que van més enllà de l’estètica: el pòrfir d’Iran és vermellós i està pensat per ubicar-lo a les quatre columnes del creuer, ja que es relaciona amb la sang i el sacrifici; el granit blau conegut com Bahia, sobretot provinent del Brasil, s’utilitzarà pels arestons de la torre de la Mare de Déu ja que és un color que inspira puresa.

Un mar de pedra. Joan Sáez a les seues pedreres de les Garrigues

Els industrials que treballen les peces finals que formaran part de l’edifici són cinc empreses repartides per tot Catalunya –dues de les quals són a les Garrigues– i, per raons logístiques, van decidir instaurar el centre de recepció i el taller de preelaboració de tota aquesta matèria primera al polígon industrial Les Vernedes de les Borges Blanques. “Aquí ens arriba tota la pedra en brut, blocs d’entre 3 i 8 metres cúbics que organitzem segons la procedència després de fer-los una primera revisió en el moment d’arribar”, explica l’Àlex Masdeu, responsable del taller. “Les primeres vegades sí que viatjàvem a Anglaterra, el Brasil o l’Iran per veure com treballaven, per contrastar sobre el terreny les possibilitats de les pedreres i conèixer directament els proveïdors, però una vegada hem establert els paràmetres de qualitat ja hi ha una confiança. Ells saben el que busquem i tampoc se la volen jugar”, raona. “A vegades hem trobat llocs amb una matèria primera boníssima, però si només treuen tres blocs l’any no hi podem comptar perquè aleshores entorpiria tota la cadena”, reconeix Farràs.

“A Itàlia tenen pedreres que fan desenes de metres de profunditat, són muntanyes de marbre que fa centenars d’anys que exploten i no veuen el moment d’acabar-les”, explica Joan Sáez. Però a les Garrigues són vetes que es mouen entre l’un i els vuit metres d’alçada, llengües de pedra que a vegades estan pràcticament arran de terra i altres les has de trobar a deu o dotze de profunditat”. La pedra Floresta es localitza, sobretot, a la meitat septentrional de la comarca, i encara que hi ha llocs on fa molts anys que s’hi treballa –Rubio en té una a l’Espluga Calba que explota des de fa 35 anys– la majoria són petites si es comparen amb les reserves de granit que tenen a Cantàbria o Ourense, per exemple. “Això no vol dir, malauradament, que es pagui a bon preu per la seua escassetat. Els més interessats tampoc no som capaços de posar-la en valor com una marca col·lectiva i de territori”, es lamenta Joan Sáez. “Però malgrat la crisi de la construcció, continuem treballant perquè és bona i agrada, sobretot per als acabats.”

Feina d'equip. Àlex Masdeu és responsable del taller de preelaboració.

Troben una possible veta, fan prospeccions, aconsegueixen els terrenys, fan un pla de treball, la Generalitat els dóna els permisos i comencen a remoure la terra. Roberto Sabiano escriu a Gomorra que la màfia siciliana fa servir les antigues pedreres abandonades com a grans abocadors de residus els quals, a mig termini, contaminen la terra i posen en perill la salut dels veïns. Aquí però, es fa diferent “i quan s’obre una explotació s’ha de fer un pla de treball per tal de garantir que, una vegada exhaurida, el terreny es deixarà com si no hagués passat res. Es perd desnivell, és clar, però l’objectiu és que en poc temps la intervenció sobre el paisatge sigui la mínima, explica el Joan.

Mentre remouen la terra dels bancals o els petits bosquets de pi que dibuixen el paisatge garriguenc, al magatzem que la Sagrada Família té a les Borges arriben blocs d’arreu del món i els organitzen. “Tots vénen numerats d’origen i, fins a la peça final, es fa un seguiment de la traça per saber en tot moment, per quines mans ha passat.” El sistema de treball és minuciós i cada bloc, a mesura que es va distribuint i treballant, s’analitza des de tots els punts de vista. “Si al tallar-lo apareix una franja imprevista es descarta, i des de fa uns anys que fem proves de compressió i flexió”, explica Masdeu. Al mateix taller de les Borges hi han muntat un laboratori on, bloc per bloc, proven la capacitat de cada pedra per assegurar-se uns estàndards que no segueixen a cap altra obra que es faci arreu del món.

Grans blocs que es tallen amb serres de diamant per fer-ne les llesques s’envien als industrials finals. Pedres de Ponent té el taller cent metres més avall i aquesta tardor hi fan peces per a la torre evangelista de Mateu. Joan Manel López és l’encarregat de rebre les llesques de roca i els plànols exactes per aconseguir, de cada bloc, les peces que prèviament s’han calculat. Amb un sistema totalment automatitzat, la màquina talla les peces al mil·límetre. “I a mesura que van sortint les tornem a numerar, un parell de cops per setmana passen els responsables de qualitat, les revisen i els posen el segell de conformitat per tal que ja les puguem enviar als professionals que les han de muntar”, explica.

A tota màquina. Joan Manuel López treballant al taller de Pedres de Ponent.

Les que treballen aquesta tardor van a la façana. Quan en tens quatre al davant t’adones que tenen unes tonalitats diferents, unes més verdoses i d’altres més vermelles o blanques com si fos un pixelat ampliat d’una fotografia. “Com que Gaudí va començar a construir amb pedra de Montjuïc, ara hem de treballar amb una combinació molt complexa de peces que, una vegada col·locades, de lluny fan un efecte que pareix l’original”, confessa Farràs.

Als tallers dels germans Balagué, el Manel Izquierdo és el picapedrer encarregat de treballar artesanalment totes les peces de la basílica. “Faig els acabats a mà, peça per peça amb l’escarpra i el martell.” Fa vint-i-cinc anys que treballa a l’empresa i té la paciència de qui coneix l’ofici. Col·loca la punta al lloc exacte i amb un cop fa saltar uns bocins de pedra.

Poc a poc, cop a cop, va dibuixant un mapa de rugositats que, malgrat que hi ha màquines que també les pots programar perquè ho facin, transmeten la força del treball manual. Una feina que, des de les profunditats de les Garrigues i de les mans dels seus artesans, deixarà empremta a les parets d’una de les basíliques més famoses, fotografiades i espectaculars del món.