Un bosc encantat

Rocaviva és una xarxa de senders al municipi de Lles de Cerdanya vorejats per més de 600 roques granítiques de mides diverses que han estat treballades des del petit baix relleu a la talla profunda. Una obra inacabada, realitzada al llarg de 27 anys per l’artista i escultor Climent Olm. Hi predominen les cares, les figures abstractes, els símbols i els ulls que miren a totes les direccions intentant comunicar-se amb l’entorn.

Declarada ja fa un temps com a Bé d’Interès Cultural pels consells comarcals de la Cerdanya i de l’Alt Urgell, la filosofia de Rocaviva s’inspira, entre altres coses, en els Drets Humans i la Carta de la Terra, “fonaments per una societat global sostenible, capaç de conduir a una vida personal més satisfactòria i vers un país i un món millors. Es tracta de cultivar valors, de potenciar una consciència pacífica, ecològica, solidària... i plenament humana”. Aquest ha estat i és el motor de Rocaviva segons el seu creador.

És un indret especial, ple d’energia. Lúdic i alhora propici per reflexionar i contemplar. Un espai sorprenent enmig de la natura que estimula la imaginació i facilita vivències positives i relaxants que ajuden a viure amb més autenticitat, salut, harmonia i plenitud. Un museu sense portes i sense mesures de seguretat.

De fet, el planeta sencer és una mena de laberint immens. “També ho és la ment i l’existència humana. Quantes voltes ha fet la vida, la història i cadascú de nosaltres per arribar fins on som ara?” Efectivament, el passat ha passat i el futur no ha arribat, existim just a la cruïlla. “Per això el centre sempre està en un mateix, cada instant, cada dia, tota la vida.”

Si en un tòtem, roca o tronc, s’hi esculpeixen semblances humanes i si –sobretot– aquestes tenen els ulls oberts, la sensació de presència es fa encara molt més evident. La matèria desperta pren vida, personalitat... Així, alçant tòtems, l’artista evoca el despertar i esculpint-hi figures dotades d’ulls, convoca una presència que, per ressonància, activa la pròpia sensació de presència. Contemplar llargament un tòtem animat fa que l’objecte es torni subjecte, deixa de ser una cosa observada i esdevé observador: et mira, i si amb paciència i des del silenci escoltes amb atenció, a través dels propis pensaments “et parla”. D’aquesta manera es pot produir un intercanvi d’energia. Poden sorgir records, reflexions, sentiments... És una experiència que estimula l’autoconeixement. I com passa això? L’artista Climent Olm s’ha servit de la simbologia per estimular el visitant. Els ulls oberts de moltes de les figures, per exemple, indiquen vida i consciència... Al llarg dels corriols es troben moltes mirades. L’ull és el mirall de l’ànima, un portal màgic. L’ull fora de context, en solitari, al centre d’un triangle o d’un mandala, representa el principi creador, la consciència omnipresent. És la mirada que tot ho veu. Inscrit dins d’un cor, simbolitza harmonitzar intel·ligència i sentiments: despertar, valorar, cuidar, estimar...

Però també els ulls tancats conviden a reflexionar i meditar: a mirar endins..., analitzar i sentir la pròpia vida, a viatjar fins a l’arrel del pensament, per comprendre i poder superar els obstacles: inconsciència, ignorància, pors. “Solem queixar-nos d’allò que ens manca i valorem poc allò que tenim i que, si hi posem atenció, veurem que és molt. Són moltes les coses per agrair i compartir en aquest món tan ple de carències, misèria i sofriment.”

També hi ha figures amb tres ulls. El tercer ull, el centre energètic situat a l’entrecella, és conegut des de temps pretèrits, especialment en les tradicions orientals. Simbolitza la saviesa que es genera observant endins i enfora. S’associa al despertar, al coneixement, a la intuïció... Es pot dir del tercer ull que és la mirada de l’esperit. “Tot plegat té un fonament científic, ja que la ubicació del tercer ull es correspon amb la glàndula pituïtària o hipòfisi que, segons la medicina, equival a un potent ordinador central que coordina el sistema endocrí i metabòlic, reguladors de les principals funcions del cos i del psiquisme”, explica l’artista.

Al laberint màgic també es pot reflexionar sobre la vida i la mort. “Conseqüència directa d’haver nascut, la mort és la disgregació de l’organisme psicofísic. Identificats com estem amb el cos, la certesa d’haver de morir ens genera una inquietud considerable i molta por. De fet és la mare de totes les pors i l’origen de sectes i religions, que prometen el paradís o la reencarnació. Però de fet, la mort és un interrogant, un misteri. Qui realment ha mort no torna per explicar-ho.” Tot principi comporta un final.

Si assumim l’evidència que el passat no tornarà i el futur no ha arribat, veurem que la vida succeeix ara. Sabrem que viure i morir són aspectes del mateix fenomen vital, expressió constant de creació-manteniment-destrucció: condició bàsica de tota existència en aquest planeta i segurament en l’univers.

La certesa d’haver de morir porta a reflexionar sobre la precarietat de l’existència i la vanitat de tant egoisme i pretensions humanes. Això ajuda a relativitzar, dóna empatia, saviesa, bondat..., i per tant un respecte més gran per tot i per tots. “Perquè no sabem si demà encara hi serem, la mort valoritza la vida, cada dia, cada moment. Res ajuda tant a sentir, a viure intensament la vida, com ser conscients de la mort”. També hi ha mandales. “Són configuracions geomètriques centrades que delimiten un espai equilibrat. Figuren el cosmos i la psique humana. Contemplar llargament un mandala serveix per centrar-se, equilibrar-se, harmonitzar-se amb l’Univers.”

Però dos anys després d’obrir-se al públic aquest laberint màgic, l’espai ha quedat abandonat. Un litigi familiar per la propietat de la finca deixa incert el futur d’aquest espai inèdit a Catalunya i ha obligat l’escultor a interrompre el seu projecte creatiu en el qual ha invertit prop de trenta anys i a marxar de casa seva, enduent-se, només, algunes de les obres de mida més petita. Climent Olm acompanyava els visitants i els hi feia una visita guiada, que es podia allargar tant com ells volguessin. Cobrava una entrada de set euros amb la qual finançava el manteniment de l’espai. Ara ha cedit les obres. Les de mida més gran, que continuen al bosc de Mussa, són ara de la Generalitat, i les més petites, que es va endur en el moment de marxar, quedaran dipositades a l’ajuntament de la Seu, que s’ha compromès a conservar-les i a promocionar-les.

L’artista cedeix també la seva casa a qui vulgui fer alguna estada d’un o més dies per conèixer a fons el museu. És una cabana de mida petita amagada entre la vegetació, adossada a una roca. Estar-s’hi permet explorar a fons Rocaviva, viure el laberint de dia i de nit i, si es vol, endinsar-se en la seva extensa part inexplorada.