L'hangar amagat de Suquets

Quan el navarrès José Irigoyen es va casar, just després d’acabar la Guerra Civil, va heretar 350 hectàrees al poble de Sucs. Va decidir instal·lar-s’hi amb la seua dona i fundar una família que va ser nombrosa: 12 fills.

Com si fos una colònia industrial, Don Pepe va construir un petit poble al voltant de la indústria de conserves Suquets amb serveis com una gasolinera, una botiga i una escola. A banda de les desenes de jornalers que treballaven al camp, hi havia fusters, electricistes, mecànics, conductors de camions i operaris en la manufactura de les conserves. Els Irigoyen vivien en una mansió amb jardiner, cuinera, criades i institutriu. A la vora, Don Pepe va construir una fastuosa església, amb l’absis pintat amb escenes d’evangelització, àngels levitant i, representada pietosament, s’hi va fer representar ell, la dona i els fills a mida natural. Un detall revelador ja deixava entreveure la passió de Don José: un avió.

GRANDESA. Irigoyen va fer pintar un avió a l’esglesia.

Conservas Suquets

Les veïnes de Sucs Carmen Chesa, Leonor Gutiérrez i Pepita Martínez van treballar durant molts anys a la fàbrica de conserves. Malgrat que l’edat legal per començar era als 14, algunes s’hi van incorporar abans i tot. Guarden records contradictoris. Per una banda, el salari era minso: unes 14 pessetes setmanals (0,07 €) per 8 hores diàries de dilluns a dissabte; per una altra, tenien feina fixa i el nivell de vida era més baix ja que no pagaven lloguer i podien comprar productes bàsics a meitat de preu. Havien d’envasar, amb mètodes gairebé artesanals, les conserves de tomata, pebrots escalivats, préssecs, carxofes, guatlles, espàrrecs, fesols o melmelades en pots de llauna, arròs en bosses de plàstic i oli d’oliva i llet d’ametlles en ampolles de vidre. La marca, caracteritzada per unes franges blanques i vermelles, era considerada de bona qualitat i es venia a les botigues més selectes de Lleida, Saragossa i Barcelona.

La bona marxa de l’empresa va permetre que Don Pepe dediqués la seva fortuna a l’altra gran passió: l’aviació. En una esplanada a poc més d’un quilòmetre de la fàbrica, va construir ni més ni menys que un aeròdrom, amb dues pistes de terra batuda, un espai per a l’estacionament d’aeronaus, dipòsit de combustible, una torre de control i un hangar de volta parabòlica i amb capacitat per a quatre avionetes. Suquets va ser el primer aeròdrom particular de Catalunya, i un dels pocs del sud d’Europa.

DESBALLESTAT. A mitjans del segle XX l’hangar de Sucs era un dels aeroports privats més actius d’Espanya.

La inauguració d’aquestes instal·lacions el 1955 va comptar amb la presència de polítics franquistes, bisbes, generals, empresaris i potentats propietaris d’avionetes de tot Catalunya. Els treballadors també van poder gaudir de l’espectacle aeri i a Leonor Gutiérrez, vestida amb uniforme vermell i blanc, li va tocar servir els prop de tres-cents convidats que van gaudir del copiós dinar que els propietaris els van oferir en un envelat instal·lat especialment per a l’ocasió.

Suquets es podia comparar amb l’Aeròdrom de Sabadell i aquell 20 de maig va ser una demostració de poder amb exhibicions de vols acrobàtics i un ral·li aeri entre Suquets i l’aeroport de Saragossa. L’ensurt del dia el va protagonitzar un Junkers de l’Exèrcit de l’Aire que es va estimbar contra un tossal proper a la pista d’aterratge; però el pilot en va sortir il·lès.

CASA FAMILIAR. El matrimoni Irigoyen vivia en aquest xalet.

Don Pepe posseïa dues avionetes biplaça, una espanyola AISA I-11B i una americana Piper Cub J-3. Els fills van heretar la passió i poc a poc van anar ampliant la flota amb un parell de Ryan Navion, una D16 i una 4. A finals de la dècada de 1950 l’activitat era frenètica i tant Don José com la seua dona i el seu fill participaven en competicions aèries. Així ho detallen les cròniques de Mundo Deportivo de l’època. Van contractar un mecànic especialista, Estanislau Gatell, i un instructor de vol per als seus fills.

Suquets semblava un imperi imparable: la fàbrica, una flota de camions pròpia, l’aeròdrom i una avioneta amb la qual repartia caramels que llençava amb paracaigudes de paper a les festes majors i altres esdeveniments multitudinaris. Mentre queien, sonava una cançó amb veu femenina i cors infantils amb la lletra “me gusta beber leche de almendras Suquets ... cuando pase el avión con el nombre de Suquets siempre al labio tendré mermelada Suquets ... Suquets, Suquets, por su sabor exquisito, por su arroz vitaminado y sus conservas, Suquetssss”.

De portes enfora tot anava com una seda, però la visita dels proveïdors de les llaunes de conserves van ser el primer avís que l’imperi amagava una realitat econòmica en franca fallida. Feia massa temps que no cobraven i Don Pepe els va tranquil·litzar ensenyant-los un magatzem ple de llaunes a punt de ser comercialitzades. Però al darrere de la primera filera només hi havia bales de palla, una metàfora de l’autèntica situació del negoci. El 1959 la denúncia per impagament la va interposar l’Institut Nacional del Blat, un organisme governamental que ja no era tan fàcil d’enganyar. Irigoyen, segur dels seus contactes amb les instàncies oficials, va estar dos anys sense fer cas dels requeriments de l’Audiència de Terol. Declarat en rebel·lia, fou condemnat a una forta pena de presó que el 1962 el Tribunal Suprem rebaixa a 6 anys per estafa i a sis mesos per malversació. A finals d’aquell any, Don Pepe va ingressar a la presó. Hi va estar només un parell de mesos, però ja no va remuntar el vol.

La fi de Suquets

Aparentment, el negoci seguia endavant amb normalitat i Don Pepe i els seus hereus es podien dedicar a l’esport familiar per excel·lència, l’aviació. El 22 de febrer de 1967 però, Ana María, una altra de les seues filles, la qual havia estat una de les primeres dones d’aquest país a participar en competicions d’acrobàcia, va morir en un accident mentre pilotava el seu Piper PA-18 amb el mecànic Gatell. Encara sumit en el dol, pocs mesos després, Don Pepe rebia una ordre d’embargament de la finca i dels immobles (residència, església, fàbrica, cases dels treballadors i aeròdrom). Al no fer front al deute, el 1968 Suquets va ser subhastat i la família va haver d’abandonar casa seva. Abans de marxar, com un home abatut que es movia pels carrers com una ombra penosa, Don Pepe s’acomiadava de tot el que havia perdut. El nou propietari va tancar les activitats conserveres i aeronàutiques i, des d’aleshores, els edificis i l’hangar estan buits i les façanes ja comencen a estar cansades. Les pistes de l’aeròdrom són un camp d’alfals. La gent va quedar-se sense feina d’un dia per l’altre i molts van haver de buscar-se la vida a Lleida.Tot i les desgràcies financeres i familiars, Don Pepe va decidir tornar a començar. Amb els diners que va obtenir de la venda d’una altra finca a Escatró, va comprar unes 100 hectàrees de terreny a l’antic aeròdrom de Retamares, a Tavernes (Múrcia), amb la idea de conrear i vendre espàrrecs. Allí, el matrimoni va viure uns anys en una caravana amb els fills menors d’edat. A la vora, com el record d’un somni que es resistia a deixar escapar, sempre hi va conservar una avioneta.

SEGUINT LES TRADICIONS FAMILIARS Francisco José Irigoyen fou propietari de l’empresa TADAIR, creada el 1990 i amb seu a l’aeroport de Sabadell. Amb una vintena d’aparells amb capacitat per a deu passatgers, es dedicava al transport de persones en trajectes curts, el repartiment de paqueteria i l’ensenyament de futurs pilots. Molts dels aparells eren pintats amb franges vermelles i blanques en record de les Conservas Suquets. El 2003 va tancar i, com el pare, va deixar deutes: molts alumnes es van quedar sense poder finalitzar els estudis. Per una altra banda, en José, un altre fill, el 2007 va realitzar El Horizonte artificial, un documental sobre la família i l’aeròdrom de Suquets que va obtenir mencions en diversos festivals de documentals.

RECORDS. Als frescos de l’església hi ha representat Don Pepe i la seua famíia.

LES AVIONETES DE DON PEPE ENCARA VOLEN L’avioneta Piper amb què Irigoyen llençava paracaigudes de paper amb caramels als pobles lleidatans va ser comprada el 1966 per l’instructor Miquel Ara. Després va passar per les mans de diverses empreses de treball fotogràfic i de l’Aeroclub Girona-Costa Brava. Actualment pertany al Museu d’Avions Històrics de Madrid i, pintada militar com era originàriament el 1945, participa en exhibicions aèries per tot Europa. Les dues Ryan Navion que van tenir pare i fill encara estan operatives. Per contra, l’AISA, comprada per l’Aeroclub de Sabadell, el 1967 va quedar totalment destrossada per un accident.