Maristes, història amb futur

Una quarantena de persones comparteixen amanides, vi, carn a la brasa i converses disteses. La majoria són joves espanyols i portuguesos que fan unes jornades de formació pedagògica. Lluny del silenci que regna als menjadors d’ordes religiosos que fan una vida monàstica estricta, els Germans Maristes tenen obertes les portes de Bellpuig de les Avellanes a tothom que ho necessiti. Fa molts anys que van deixar l’hàbit que els caracteritzava –un pitet blanc sobre una sotana negra– i “vestim com qualsevol altra persona del carrer, sense pretensions però tampoc sense distincions”, apunta Ramon Llansana, el més jove de la comunitat de germans grans que s’han retirat al monestir, fundat originalment pels comtes d’Urgell el segle XI i adquirit pels Maristes el 1910. El 1886 quatre germans maristes francesos que anaven camí de l’Argentina per desenvolupar una missió educativa i social van parar a Girona i es van trobar una realitat social que no els va deixar continuar. Sis mesos després van obrir una petita escola al centre de la ciutat i nou anys més tard van aconseguir expandir-se per bona part del territori català fins que el 1895 van arribar a Lleida. Es van instal·lar en un pis de la plaça Sant Joan, un espai que se’ls va fer insuficient de seguida i amb el tombant del segle van adquirir un edifici als afores de la ciutat. El Col·legi Montserrat va esdevenir en poc temps un referent educatiu que actualment encara està en plena forma.

ART. Des de sempre ha estat una comunitat molt avesada a les disciplines artístiques com la música

Durant molts anys era l’única alternativa a l’Institut públic. Per les aules dels Maristes de Lleida hi han passat des del bioquímic Joan Oró fins a la model i presentadora Ares Teixidó; polítics com Landelino Lavilla o els alcaldes de Lleida Antoni Siurana i Àngel Ros també hi van estudiar, així com els historiadors Solé i Sabater o Manel Lladonosa, entre molts d’altres.

L’Institut Marista va ser fundat el 1817 per Marcel·lí Champagnat. Enguany celebren el dos-cents aniversari, una excusa per reflexionar sobre la pròpia història i repensar el futur, una realitat que es mou entre una crisi endèmica de les vocacions religioses i una forta comunitat laica que manté vives i actives les moltes obres educatives i socials que tenen entre mans. “L’origen de la comunitat és l’educació i el suport a les persones més necessitades, una prioritat que potser, enduts pels èxits dels nostres col·legis durant molts anys, va semblar que quedava en un segon terme”, reflexiona Ramon Llansana, doctorat en Biologia i actualment jubilat després de tota una vida dedicada a l’educació.

ANTIC SEMINARI. Després de la Setmana Tràgica els Maristes van traslladar el seu seminari a les Avellanes

Discrets i tolerants, els Germans Maristes “han creat i mantingut una forta comunitat de laics molt compromesos amb les diferents iniciatives que han nascut i crescut al seu abric, però no han estat capaços, per falta d’interès, de generar complicitats amb cap poder o contrapoder fàctic”, reflexiona Robert Porta, historiador, arxiver i director del monestir de les Avellanes. “Això els ha situat sempre en una posició incòmoda: durant la guerra van ser perseguits sobretot pels anarquistes i durant els primers anys del franquisme l’Institut no va ser gens crític amb el règim, sobretot perquè els altres els havien matat”, recorda, “però vist amb perspectiva tampoc van gaudir de gaires favors per part del poder polític”.

“El punt d’inflexió a l’Institut va ser el Concili Vaticà II endegat per Joan XXIII durant els anys seixanta, en el qual es proposava renovar l’Església des dels fonaments. El debat intern es va decantar en favor de modernitzar la comunitat i renovar els principis bàsics del cristianisme per acostar-nos més sincerament a la realitat de les persones més necessitades”, explica el germà Antoni Salat. Aquesta visió més aperturista es vivia més intensament a Catalunya que a la resta d’Espanya, tot i que a partir dels anys quaranta les autoritats havien dut molts hermanos d’altres regions de l’estat al Principat que sovint eren d’un tarannà molt més conservador.

ESPORTS I CULTURA. El color del Lleida de futbol és el color marià, una herència dels Maristes. També l'agrupament escolta Garbí

“D’aquella època de modernització i canvi són algunes iniciatives com la celebració de la Pasqua a Bellpuig de les Avellanes, una trobada de joves cristians que aleshores ja va trencar amb els tòpics i fomentava una manera d’entendre la fe amb alegria i germanor, lluny de la visió restrictiva i punitiva que a voltes caracteritza les institucions eclesiàstiques.”

Fronts oberts a l’educació en el lleure, a les missions del tercer món i a les diferents obres socials als barris de les ciutats catalanes on els Maristes tenen presència. El pal de paller de les seues comunitats són les escoles, que durant dècades han gaudit d’un prestigi que d’alguna manera també anava lligat a una certa exclusivitat social. “Als anys noranta encara et feien un examen per entrar a fer BUP per veure si tenies el nivell, jo mateix el vaig fer”, explica Francesc Balcells, que actualment és professor del mateix Col·legi Montserrat.

PASQUA DE LES AVELLANES. És un dels esdeveniments populars més importants del calendari marista a Catalunya

“A poc a poc vaig descobrir un món que anava més enllà de les classes magistrals, des dels clubs esportius fins als escoltes, passant per bucs d’assaig per a grups de música o l’esplai. Hi havia moltes possibilitats per trobar la teua vocació i a poc a poc també es trencava aquesta visió elitista.”

Fa èmfasi en aquest detall perquè avui en dia la idea de la vocació ja no té res a veure amb les campanyes de reclutament que l’Institut organitzava fa cinquanta anys per les escoles del país. Xavier Pueyo, conegut popularment com a Litus, també és professor al Montserrat i explica que “quan parlem de trobar la vocació fem referència al que motiva cadascú en aquesta vida per créixer com a persona i com un camí professional de futur”. L’Institut, organitzat a nivell mundial per unes Províncies que no tenen res a veure amb les fronteres polítiques –Catalunya està integrada a l’anomenada Hermitage juntament amb tot França i una regió del nord d’Itàlia–, actualment el formen uns 3.500 germans, lluny dels més de 10.000 que eren a mitjans del segle XX.

COL·LEGI MONTSERRAT. Fa molts anys que l'obra educativa està en mans de laics que mantenen vis els valors marians

“La majoria de les obres estan en mans de laics, els quals comparteixen els valors humanístics i espirituals de la comunitat; des del nostre punt de vista no podem supeditar la continuïtat de les nostres obres al fet que hi hagi més o menys vocacions religioses”, explica el Ramon. “El que realment és important és la tasca social que fem i si aquesta ha de sobreviure gràcies a la gent que forma part de la comunitat Marista, que així sigui”, sentencia.

PERE CASTANYÉ "PERICO" Germà Marista i educador social "Hem de dubtar cada dia del món que ens envolta i dels propis sentiments" Si tenim prejudicis, el Pere ens els estripa des del primer moment. Fa nou anys que renova els vots de castedat, pobresa i obediència. Diplomat en Educació Social per la Pere Tarrés, la direcció el va enviar a les obres socials que tenen a Lleida. Viu en un pis a la Mariola amb tres germans més i dedica la seua vida a treballar amb els infants i joves més vulnerables del barri a través de les diferents iniciatives emmarcades dins la seua obra social. Fer-se germà ja no és una vocació amb gaires adeptes, quan va decidir fer el pas? Als divuit vaig prendre consciència de la fe amb una intensitat molt bèstia, vaig sentir com un gran amor que donava sentit a moltes coses de la meua vida. He estat vinculat al moviment Marista des de petit i a la porta de la trentena vaig plantejar-me seriosament que si em feia germà potser tot allò que m’importava agafaria encara més volada. En breu haurà de renovar els vots per sempre, com ho viu? Fa respecte, però també és veritat que no és una decisió absolutament irreversible. Estic convençut de tot el que faig, encara que ho qüestiono tot. Hem de dubtar cada dia del món que ens envolta i dels propis sentiments. Com ho van viure a casa seua? Als pares els va costar, no s’ho esperaven perquè va ser un canvi respecte el que s’havien imaginat que podia ser la meua vida. Ho van acceptar perquè al final veuen que sóc feliç.