La tracció més natural

D’ençà que la maquinària va entrar amb força en el món agrícola, l’ús de la tracció animal per treballar al camp va anar minvant, fins gairebé desaparèixer. Actualment, l’empresa pallaresa Traginers dels Pirineus està recuperant i actualitzant les tasques amb animals, essent conscients que el cavall de treball pot trobar el seu lloc, modest però apropiat, en les feines al bosc. En David Cabrera i en Pau Martí van arribar al Pallars fa vint anys provinents de Lleida i Cardedeu per dedicar-se als esports d’aventura.

Fora de la ciutat, l’entorn els era favorable per tenir animals i també autoabastir-se amb el seu propi hort. Recorden que, al principi, accedir als prats no els va ser fàcil, i van haver de conformar-se amb aquells que portaven més feina, els que estaven plens de maleses i esbarzers, però poc a poc van anar arreglant els murs, les fonts, per fer-los així més accessibles, i poder fer-hi pastar els cavalls, que llavors només eren animals de companyia. “Va arribar un punt que o ens trèiem els cavalls, perquè donen molta feina, o els posàvem a treballar”, comenta en Pau, i va ser a la fira de bestiar de Salàs de Pallars que va conèixer l’Alfred Ferris, i allí li va quadrar tot.

COMPLICITAT. El tracte amb els animals va molt més enllà de la relació d'amo i bèstia

Ferris fa més de vint anys que treballa amb la tracció animal i és divulgador i formador en aquest àmbit. “En una demostració, vaig veure la banda hortícola, també agrícola, i altres activitats com el tragí, i hi vaig contemplar una sortida”, diu. “Ara ja fa set anys vam fer la primera feina”, explica en Pau, llavors feinejava amb l’Èric Rovira i Traginers dels Pirineus encara estava per néixer. En David estava treballant de mà d’obra recuperant una borda a Ginestarre. “Ell sabia que nosaltres estàvem començant a treballar amb animals i va proposar al seu cap provar la tracció animal per al tragí de les pedres”, comenta. La feina va anar tan bé que els van oferir baixar tot el material que s’havia emprat per l’obra: generadors, compressors, formigonera, etc. “Havien pressupostat fer-ho amb helicòpter, però clar, fer-ho amb animal, sortia més rendible i era més sostenible”, argumenta en David, i va ser aquí quan ell va començar a interessar-se per aquest ofici.

AL DETALL. Treballar amb cavalls també implica recuperar feines com la de ferrer per tenir cura de les ferradures

Traginers dels Pirineus va néixer fa dos anys, amb un ideal clar: la voluntat de recuperar la professió de traginer i dignificar-la. Una feina que era corrent anteriorment per a les tasques agrícoles i també per als transports de proximitat. Els boscos del Pallars van ser treballats durant molts anys amb animals i la fusta s’enviava riu avall amb rais. Actualment, en països com Romania encara és present l’ús de bestiar al camp i “per a nosaltres són un referent”, explica Pau. Tanmateix, la tracció animal, en aquest segle XXI, encara està d’actualitat. Molts països empren aquest sistema per a les petites explotacions agràries, de fet, una bona part dels agricultors del planeta treballen encara essencialment a mà. Així doncs, la utilització de l’energia animal és imprescindible per a un gran nombre d’agricultors, especialment dels països en vies de desenvolupament, però alhora és una elecció engrescadora per a alguns productors europeus, com és el cas del David i el Pau.

Durant aquests primers anys de creació, l’empresa Traginers dels Pirineus ha dut a terme tasques forestals, agrícoles o de transport de material en zones de difícil accés. Els inicis, com la majoria, són costeruts, “no teníem experiència, ni les eines necessàries i els animals no eren prou forts”, recorda en David. Però poc a poc i gràcies a la dedicació i també a la formació van anar millorant, al principi reciclaven moltes eines, ara “hem fet un combinat del sistema tradicional i el modern”. Asseguren que internet els ha ajudat a trobar els millors mecanismes per guarnir l’animal, i també a descobrir com ho fan fora de Catalunya. Però insisteixen en la prova-error, “quan no en saps has de ser valent i provar, i poc a poc vas veient el que funciona”, comenta en Pau.

MOMENT PER A TOT. El treball és molt dur, però també hi ha recompensa de fer-lo amb altres éssers vius

Cada feina és diferent i s’han d’adaptar. Depenent de la tasca trien l’animal que els acompanyarà. Actualment compten amb el Brillant, un cavall pirinenc català; l’Àrnica, una egua creuada amb raça pirinenca; el Pelut, un ruc; el Valent, un matxo; i la Pedra, egua de raça bretona. La relació amb l’animal es construeix poc a poc. “Hi ha una societat, no una esclavitud, vetlles perquè estigui bé”, ressalta el David. Es requereixen moltes hores perquè entenguin les normes bàsiques (“va”- caminar; “bo”- parar; “boia”- dreta; “osqui”- esquerra). Per acostumar-los al tragí “comencem amb una roda de tractor per una pista, fins que gradualment els vas habituant a la càrrega, però hi cal molta constància”. La relació amb l’animal es construeix poc a poc i cal atendre’l cada dia de l’any. Actualment estan fent treballs forestals en un bosc a prop del poble de Baén -Baix Pallars-, és un encàrrec de Forestal Catalana, una empresa pública de la Generalitat de Catalunya. En aquest tipus de terreny les tasques que normalment es duen a terme són tallar els arbres, arrossegar-los, classificar-los per mesures i així deixar-los llestos perquè el camió se’ls emporti.

El seu dia a dia és ben diferent. El primer que cal fer en arribar al bosc és preparar un tancat per als animals, ja que s’hi estaran tota la setmana. Cal buscar un lloc ampli perquè els cavalls es puguin tombar i si és a prop d’un barranc millor, així no els hi cal portar l’aigua. La rutina comença a trenc d’alba, revisant tot el material i repassant que l’animal estigui en bones condicions. La guarnició també és una altra tasca important, cal que estigui tot ben ajustat per evitar frecs, ja que si no l’animal pateix i no treballa bé. Després es preparen els arbres, els tiren, els treuen les rames i els deixen preparats en una direcció que li anirà bé a l’animal per arrossegar-los a la pista i allí se’n farà la tria. La fusta es separa per mides: arbre sencer, puntal i trossa. La feina es paga per tones: “el paper és a 10 € i la fusta a 25 €”, comenta el Pau, “se’ns paga 3 € més la tona per treballar amb animals”.

El treball amb bestiar genera un impacte al bosc ben diferent al de la maquinària. Els tractors i camions deixen marques de la seva presència. A més a més, un altre aspecte en joc és la qüestió energètica, el consum és ben diferent. Pel que fa a termes de producció l’ús animal és més lent, però “som igual de competitius i eficients”, explica Pau. Cada un té el seu lloc i es poden complementar, segons el David “hi haurà feines en què un helicòpter serà molt necessari, per exemple, però d’altres on el cavall serà més eficaç, a la vegada que sostenible econòmicament”, alhora n’assenyalen l’ús d’aquests tant en Parcs Naturals com Parcs Nacionals, llocs de protecció especial on el treball amb animals hi sintonitza a la perfecció.

En alguns països com França, Anglaterra o Bèlgica la utilització moderna de la tracció animal va guanyant adeptes, cada vegada hi ha més presència, interès i pràctica d’aquesta disciplina en sectors agrícoles, forestals i urbans, i es considera una elecció agronòmica, econòmica, ecològica i social per dur a terme certs treballs.

TRAGINERS DELS PIRINEUS. El David i el Pau, en un moment del recportatge

ACTIVITATS - VIU L'EXPERIÈNCIA DE SER TRAGINER

En Cesc Capdevila i la Núria Garcia al llarg dels seus viatges pel món i trekkings per diferents muntanyes van decidir portar aquestes experiències a casa, i així va néixer Ramat de Camins, amb l’objectiu de fer estimar el Pirineu i els seus camins tradicionals. Actualment, l’empresa compta amb diferents ofertes, una de les quals és la de fer reviure la vida dels traginers tot fent senderisme per un paisatge ple de llegendes, mentre un ruc català carrega les motxilles. Es poden escollir tres rutes diferents:

Més info. a ramatdecamins.cat

ISIDRO ANDORRÀ, traginer jubilat Isidro Andorrà va néixer a Montenartró (Pallars Sobirà) fa setanta-dos anys. Tota la vida va fer feines a bosc, va començar com a aprenent de picador, a tallar fusta, després va comprar-se matxos i més endavant el seu primer tractor. Ara, ja jubilat, ens explica com era l’ofici. Com van ser els inicis? Cap a l’any 62, llavors tenia 16 anys. Primer vaig fer de picador, això consistia en tallar la fusta, llavors, amb destral. Miraves com ho feia el pare i al cap dels dies anaves assolint tècnica. Després vaig cansar- me de picar i vaig dedicar-me a fer de tirador, vaig comprar-me matxos, vaig tenir-ne fins a 9, i érem una colla de 5 treballadors. Al principi passàvem tota la setmana al bosc i dissabte tornàvem a casa. Fèiem una cabana per a nosaltres i un tancat per als animals. Treballàvem de sol a sol, des de l’abril fins que començava a nevar. Quan va canviar la situació? Hi havia més feina a la construcció i la gent va deixar d’anar al bosc. Vaig vendre la meitat de matxos i em vaig comprar un tractor Fiat, que va costar-me 485.000 pessetes, quan un pis a Sort en valia 400.000. De cinc persones vam passar a dos, però fèiem la mateixa feina o més. Però l’aparició de materials com l’alumini i també la clausura de l’antiga paperera de Balaguer van fer molt mal, molta feina de bosc se’n va anar enlaire ja que no es podia vendre la fusta. Què va suposar la fusta per a l’economia de la comarca? Moltíssim. Tots els pobles tenien bosc, els ajuntaments venien la fusta i els diners de les subhastes els invertien en millores per al poble. Alhora donava feina a molta gent. Fins que va caure el valor de la fusta i es va anar abandonant. Ara els boscos es recuperen, es van talar molts metres cúbics, es va desforestar molt. Amb quina manera de treballar es queda? Tot té el seu sistema. Per cuidar el bosc, l’animal; per guanyar-te la vida, la màquina.