La NY Fashion Week al detall

La naturalesa no falla. En els últims anys, l’arribada de la New York Fashion Week coincideix amb una gran nevada que posa en perill els stilettos de les editores de moda i que sempre feia dibuixar un somriure al desaparegut fotògraf del New York Times Bill Cunningham, al qual li encantava documentar la veritable cursa d’obstacles (tolls, acumulacions de neu, asfalts glaçats) que havien de superar. Comença una nova Fashion Week i enguany celebro cinc anys documentant els ins i els outs d’un món amb el qual vaig ensopegar per sorpresa.

La meva setmana de la moda va començar un dissabte al matí en un dels edificis més emblemàtics de la ciutat: el Plaza. Allí, el jove Christian Siriano –un dissenyador que va començar la seva carrera guanyant el reality show Project Runway – va mostrar una nova col·lecció de línies victorianes i on va destacar la diversitat del càsting de les models. Els canelobres i les parets ultradecorades del Gran Saló de Ball de la tercera planta establien un diàleg que transitava entre Dràcula i El Gattopardo. “Aquesta és la foto del dia”, sentia que cridava un fotògraf italià al veure una model lluint una samarreta amb la frase “People Are People” (les persones són persones) tot al·ludint a Trump. Ja al carrer, camí del metro, em vaig aturar a fotografiar Central Park al capvespre: nevat i amb una llum freda em transportava a una pintura de Bruegel.

MINIMALISME. Tot al blanc en una aposta brillant de Josep Font per la casa Delpozo

Óscar de la Renta sempre tindrà un lloc especial al meu cor: tot fotografiant una col·lecció del dominicà em vaig estrenar en aquest univers i ara farà tres anys –protegit per la cuirassa d’una càmera i d’un teleobjectiu– vaig estar plorant els 20 minuts de la desfilada tot pensant que a l’altre costat de l’Atlàntic enterraven la meva padrina Ramona. Va ser allí on vaig fer una de les fotos que sempre m’ha acompanyat per la càrrega emocional i els records que transporta. Després del fiasco de Peter Copping –el dissenyador que va agafar les regnes de la casa després de la mort de De La Renta– Fernando García i Laura Kim s’estrenaven com a directors creatius de la casa. Presentaven la seva primera col·lecció un dilluns fred en una impressionant passarel·la pròxima al Hudson i que reproduïa unes habitacions blanques amb terra de damier. Van saber catapultar l’esperit d’Óscar al segle XXI amb uns acabats d’alta costura que navegaven entre el dia i la nit sempre amb un toc de distinció, elegància i diversió.

Abans d’entrar en el món del dominicà, García i Kim van presentar en el mateix espai (cobert amb una cortina que ens transportava a l’Estudi 54) la seva línia Monse en la qual van continuar establint el seu vocabulari deconstructiu. Dues propostes al preu d’una. Una aposta amb risc que va funcionar. L’endemà, també a prop del Hudson, era el moment de reunir-me amb l’equip de Delpozo liderat pel meu estimat Josep Font. A un dia de la presentació d’una nova proposta de la casa madrilenya, l’estudi Pier 59 presentava més moviment que en anys anteriors. La resposta me la van donar a recepció: després de la desfilada de Delpozo, el raper –ara dissenyador– Kanye West presentava allí mateix la col·lecció Yeezy Season III. Un sap que es troba davant d’un gran creador quan les peces de roba saben capturar el zeitgeist del moment. Així ho va fer Josep Font un any més. De la calidesa i el romanticisme de la proposta de primavera inspirada en Sorolla i el Mediterrani vam passar a Mart i a l’Edat Mitjana. De la claror a la foscor. Les models, amb el cap cobert, es van passejar l’endemà per una passarel·la en què s’havien aixecat uns arcs quadrats que feien recordar una escultura de Donald Judd. Minimalisme i èpica. Els contrastos sempre fan evolucionar la moda. “Aquesta és la millor col·lecció de la Fashion Week. Quanta creativitat” anava cridant un altre fotògraf italià al meu costat. Raó no li’n faltava.

SIRIANO. Diversitat en el càsting de models del jove guanyador de 'Project runaway'

La meva Fashion Week va acabar amb la marca jove Marchesa. Després d’esperar una hora al carrer em vaig trobar amb la sorpresa que no hi havia cap espai lliure a la tarima. Per sort, el món és molt petit i un agent de seguretat que treballava a Óscar em va reconèixer i em va deixar seure en un lloc teòricament prohibit: al costat de la porta, molt lateral i al terra. La fotografia és una qüestió de posicionament (físic i intel·lectual).

Gràcies a aquesta localització inusual vaig aconseguir fotografiar els vestits de gala de Marchesa des d’un angle que cap altre fotògraf tenia. Després de penjar un parell de fotos a Instagram la sorpresa va ser majúscula en veure que tenia un missatge de la marca demanant-me si els podia passar les fotos ja que els hi havien agradat molt. I és que si una cosa he après en aquests anys és que un ha de saber fer dels inconvenients una virtut. En lloc de lluitar contra els desavantatges, és força millor aliar-s’hi.

DETALLS. Impecable màniga del jove Siriano, amb una col·lecció de línies victorianes