Franctiradors de la paraula

A Lleida, un dissabte de març a la tarda, més de dos-cents joves convocats a través de les xarxes socials es reuneixen als Camps Elisis per veure en directe la Batalla de galls més popular que s’ha organitzat mai a la ciutat, “un campionat de rap en el qual, per parelles o en solitari, els participants s’han de vacil·lar mútuament al ritme d’una base instrumental durant un temps determinat”, explica Kata, un dels organitzadors, membre de diferents col·lectius que promouen la música rap a la ciutat de Lleida, com els OO1 o els Ilerdarap.

"És una manera de visibilitzar aquesta música entre la gent jove; hi ha una part del públic que se sent atreta per la morbositat de la moguda: a vegades hi ha cantants que tenen un punch line –frase final- molt dura i provocadora”, diu Harles, de Lleida.

“Però el que realment ens agrada a la gent que estimem aquesta música és quan hi ha classe, quan els cantants saben trobar una metàfora, una comparació o un joc de paraules que sense caure en insults fàcils toquen la fibra del contrincant”. Com si fos un concurs de talents, a les batalles hi ha un jurat que valora la gràcia, la capacitat d’improvisar amb relació a l’altre, els jocs de paraules, el ritme i el flow, el valor més intangible, aquella energia que desprenen quan porten el ritme i la poesia a les venes. “Potser un dia has vist una pel·li com A Serbian film, que t’ha afectat molt, i aprofites que et va bé per rapejar una rèplica que la cita, però quanta gent ha vist aquesta pel·li? Si vols que el públic t’aplaudeixi has de fer referència a temes que conegui la gent”, reconeix el Sharko.

AL CARRER. Durant tot l'any grups de joves queden al carrer per cantar rap

No tothom en l’escena del hip- hop es troba còmode en aquests tipus d’espectacles, que internet ha popularitzat i que en alguns països llatinoamericans mouen autèntiques legions, però és innegable que “atreuen molta gent i que després potser n’hi ha que vénen un dia per l’espectacle i a partir d’aquí s’interessen per aquesta música”, explica Anser. “Practicar, practicar i practicar; aquesta l’única manera de ser capaç de sortir davant de tanta gent, no quedar-te bloquejat i ser capaç de fer una rima que ho peti, que triomfi”, diu Sharko. A ell li agrada improvisar, però també fer temes i gravar les seus pròpies cançons per comparir-les a Youtube.

PORTUREIG. Com en qualsevol cultura urbana, el hip-hop té la seua estètica identitària

Hi ha coses que són complicades d’explicar, i tot allò que remou l’ànima n’és una. Si deixem les consideracions històriques i tècniques que surten a la Viquipèdia en un calaix, aquesta música deixa indiferent molta gent alhora que sacseja amb força l’esperit d’aquells que hi connecten. “És la manera que em va millor per expressar el que sento, és com si a través del rap pogués dir tot allò que em passa de la manera més sincera i pura possible, sense tabús”, explica Shaddemn, un dels cantants rap més actius de Lleida.

Els noms de pila són secundaris, trobar un sobrenom amb el qual signar els temes i presentar-te al món forma part de la cultura hip-hop des dels inicis, sigui per ballar, pintar grafitis o cantar. És una de les primeres decisions que pren qualsevol que es vulgui fer un lloc al món del rap. Amb dotze anys tenia les orelles parades i de tota la música que li arribava va posar el pause en el rap. Era la sonoritat que més el va captivar i un tema el va dur a un altre i després un disc sencer i més bandes i... Sempre és la mateixa història, només canvien els protagonistes que l’expliquen: Maldows, Kata, Sharko, Anser, Trama, Puter, Larix o qualsevol dels qui han trobat en el rap la manera de canalitzar les seues emocions.

FREESTYLE. Actuació de rap improvisada durant la darrera batalla de galls organitzada per Ilerdarap

Per als qui es mouen entre prejudicis, de seguida s’associa el rap amb un postureig camorrista d’estètica ianqui. Quan hi pares atenció t’adones que no va de pistoles, quilos de cocaïna, limusines ni bitllets de cinc-cents; no va de bandes de barri, dones amb biquini, màfies entre reixes o proxenetes. En altres latituds potser hi ha qui parli d’aquestes coses, però no a Lleida. “El rap va començar a ser una música reivindicativa que denunciava la situació de la comunitat negra dels Estats Units. Ara que és un estil present a tot el món, cadascú parla d’allò que l’afecta”, explica Maldox. “No tindria cap sentit fer lletres de coses que no coneixem ni ens afeten, seria absurd”, sentencia.

PACTE D'HONOR. Per molt dures que siguin les paraules que es llancen, tot queda al camp de batalla

Ciniko o Pablo Hasél van mesclar el rap i la política d’extrema esquerra per convertir aquesta música en un altaveu reivindicatiu. Algunes de les seues lletres generen tants adeptes com detractors: per una banda han tingut problemes amb la justícia i, per una altra, tenen vídeos que acumulen més de vuit-centes mil reproduccions a Youtube. Ells parlen de política d’una manera explícita, les generacions més joves hi entren d’una manera més tangencial, més indirecta i fins i tot sense ser-ne conscient.

“La majoria no entrem a parlar de partits polítics concrets, toquem els temes socials que ens afecten com ara la precarietat laboral o les desigualtats socials o el masclisme, per exemple”, apunta Anser.

En canvi, “altres cantants com Russell són més personals, molt abstractes”, apunta JTrama. Si alguna cosa és comuna a totes les lletres de rap és l’extensió: són llarguíssimes, jocs de paraules a voltes impossibles que no només han de rimar sobre el paper “sinó que han de tenir sentit quan les cantes sobre una cançó i es converteix en un tema complet”, explica la Larix, una de les poques noies que s’atreveixen a sortir en una batalla.

“Sóc d’un poble petit del Pallars i vaig estudiar forestals. A mi no m’agrada parlar de mals rotllos sinó de la natura, del respecte i l’amor. Jo visc a la muntanya i és el que em surt del cor”.

A Lleida ciutat també hi ha veus femenines que a poc a poc es fan escoltar amb més respecte, i Marta B és, ara mateix, la més visible de totes. Només cal posar el seu nom a Youtube per trobar-hi una desena de temes. Aquest és el camí que s’han marcat la majoria avui en dia, fer-se un nom a través de les xarxes socials. Per començar a marcar perfil propi molts s’arriben fins a l’estudi que el Puter té al centre de Lleida, a casa seua, i graven una cançó. “Generalment canten sobre una base d’ús lliure que s’han descarregat d’internet”, explica aquest productor, un dels més actius a l’escena lleidatana actual.

EN FEMENÍ. Larix és una de les poques noies que canten, juntament amb Marta B, una veu de referència

Fa vint anys les companyies discogràfiques tenien el poder i “tothom havia de passar per les seues mans si volien treure un disc, ara el futur és a les xarxes i ja només depen de la teua capacitat de moure’t”, explica Shaddemn. Els rapers dels noranta eren estèticament molt clàssics, gorres planes, pantalons enormes, keds de bàsquet, dessuadores esportives i algunes peces enjoiades.

El postureig forma part del joc i és evident que hi ha una estètica associada com en qualsevol altre estil, però ara pots trobar cantants molt bons que si t’has de fixar en les pintes no ho diries mai

A les batalles és el moment que potser s’accentua més aquest postureig clàssic, però és només això, una posada en escena. És música, per això és viva i mutant. Des del primer dia el rap flirteja amb altres músiques d’arrel negra com el funk, amb el jazz o amb el reggae, però també amb el punk i el hardcore, tal com demostren el Komando Noguera de Montmagastre. Tot influeix en la manera com s’expressa cadascú, com cada cantant viu el rap i se’l fa seu per explicar el seu món am el seu flow.

MEISER I J.TRAMA “Ens agrada partir de la música negra de fa vint o trenta anys” A finals dels vuitanta, els primers rapers de Lleida, amb epicentre al barri de Pardinyes, havien de fer meravelles per aconseguir cintes de casset o discs de vinil de rap. Entre aquella generació i els adolescents que avui en dia que descobreixen la cultura hip-hop a través d’nternet hi ha “la generació del videojoc”. Meiser i J.Trama van formar part de grups i col·lectius com Joglares i AK-47 abans de muntar els Hypnotes, una crew–col·lectiu/colla– amb la qual creen bases de hip-hop instrumental. - El Vol. 1 d’Hynotics, que es pot trobar a la plataforma Soundcloud, és un rap que juga amb sonoritats jazz. Ara ens agrada partir de la música negra de fa vint o trenta anys. Nosaltres treballem amb aparells digitals però moltes de les bases són en vinil, a vegades sembla que el món vagi en una direcció i nosaltres anem enrere [riuen]. - Encara que no renuncien a les xarxes socials. Pengem les nostres produccions sobretot a Soundcloud, però no invertim gaire temps a promocionar-nos i no les dominem com ho fan els que han crescut amb internet. - Tampoc són tan grans! No, és broma, però suposo que nosaltres som de la generació videojocs, alguns vam descobrir el hip-hop perquè era la banda sonora del Tony Hawk [joc de Playstation de skate –monopatí]. També és nota el fet que vam començar escoltant discos que compràvem i ens gravàvem els uns als altres. Anàvem a botigues com Satchmo i la Tipo i ens llegíem totes les caràtules. Qualsevol informació que ens arribava la devoràvem perquè era molt valuosa; ara poses una cançó al Youtube i la mateixa plataforma i et suggereix milions de temes. - I què els suggereix el rap? Depèn del tema poden ser sentiments o, senzillament, experiències, i no sempre han de ser doloroses o plenes de ràbia. Costa explicar-ho amb paraules, sobretot perquè nosaltres fem cançons instrumentals.