L'armari dels rebesavis

Vols veure els vestits sencers? Clica a la fotografia superior i desplaça't per les imatges.

La manera de vestir és una forma d’expressió de la personalitat, de l’estatus i de la cultura de cada època. Els teixits, els patrons, els complements i el procés d’elaboració que utilitzaven els lleidatans fins al segle XIX eren molt diferents dels d’ara, però, en essència, els dissenys tenien les mateixes dos funcions: comunicar i ser utilitaris. L’exposició Vestir la moda. Modes de vestir a les terres de Lleida del segle XVIII al XX ens obre l’armari del passat. La mostra, que ja s’ha pogut veure a Esterri, Cervera, Balaguer i Tàrrega, arribarà al Museu de Lleida el proper 9 de maig.

L’exposició, que s’ha creat en el marc de la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, mostra una seixantena de peces dels segles XVIII i XIX i inicis del XX, que procedeixen dels fons del Museu de la Noguera, el de l’Urgell, el Comarcal de Cervera, el Museu de Lleida i l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Per tal d’entendre com canvien les modes entre els segles XVIII i XX, és fonamental tenir en compte dos fets històrics: la Revolució Francesa i la industrial, ja que van marcar un abans i un després en els sistemes de producció i de comercialització dels teixits i la roba. Les indústries tèxtils impulsades per la burgesia catalana van comportar la democratització de la moda i l’aparició de nous estils, així com les primeres revistes de figurins. Això passa al segle XIX i coincideix amb la consolidació de la màquina de cosir i els moviments higienistes, promoguts per metges que divulguen la necessitat de vestir amb comoditat, deslliurar-se dels cossets típics que les dones de les classes benestants encara conserven als armaris burgesos. Molt abans de les revistes de moda dels segles XIX i XX, quan també comencen a conèixer-se els primers noms propis de sastres i modistes que signen les seues peces com si es tractés d’una obra d’art, els estils del vestir els marcava la reialesa. Tal com explica Mercè López Garcia, historiadora de l’art, especialista en tèxtil i indumentària, ens hem de remuntar fins al segle XVIII, a França, a la Cort de Versalles, màxima expressió del luxe. A Versalles és on el rei, la reina i les persones influents de la Cort determinaven com havia de vestir la resta dels nobles europeus.

PRODUCCIÓ LOCAL

Els estaments humils, en canvi, no es veien tan afectats per aquestes transformacions. A l’exposició es pot veure l’evolució de les dos peces que regnaven en la moda femenina: el cosset o gipó i la faldilla, fins als dissenys modernistes i còmodes dels segles XIX i XX. Així mateix, hi trobaran curiositats com ara que el Pallars Sobirà era, a finals del segle XIX, un dels principals productors de llana. De fet, hi havia quatre fàbriques. També Balaguer era un centre comercial, en aquest cas, del cànem, i el seu cultiu estava molt estès a la zona i, tot i que la indústria tèxtil no va tenir gaire cabuda a les nostres contrades, al Pont de Suert hi havia una important fàbrica de mantes i tapaboques fundada l’any 1876 i comparable a les indústries de Barcelona.

MERCÈ BORRAS, col·leccionista Mercè Borràs, de Sudanell, recorda com la seua mare comprava la roba seleccionant el teixit pel tacte. “Avui dia, tot és sintètic, però aleshores hi havia cotó, seda, barreges dels dos, cretona...”, explica la Mercè, que assegura que el treball de cada peça determinava l’estatus social de qui la portava. “Ara et fixes en la marca.” Així, en les peces, es pot llegir la història de les dones a les quals pertanyien. “Si hi ha arranjaments, per exemple, voldria dir que la casa havia anat a menys”, diu la Mercè. Tant aquesta roba com la que es pot veure a l’exposició es feia en tallers de Lleida i Barcelona. Hi treballaven dones que s’inspiraven en l’estil francès. Alguns tallers anaven a París i d’altres es guiaven per les revistes de moda. Aleshores no es firmaven les creacions, per això les modistes de l’època són anònimes. La figura del sastre modista d’alta costura neix al finals del segle XIX, a França, quan Charles Frederick Worth decideix etiquetar la seua roba i fa col·leccions diferenciades per a cada estació presentant-les a París. Però això no arribarà a Catalunya fins més endavant.

VICTÒRIA ANTÓ, col·leccionista Victòria Antó té una col·lecció de 400 peces elaborades per les anomenades modistes de blanc entre els segles XVIII i XX. Roba interior, camisoles, vestits de bateig, camises d’alletament, bates o llençols són algunes de les joies a les quals aquesta lleidatana dóna una segona vida amb tècniques de recuperació que prou bé li mereixen el títol de conservadora d’art. Abans del segle XX, aquest tipus d’indumentària era considerada béns mobles de la família i s’heretava no només en l’aixovar, sinó que els testaments també incloïen els vestits que tenia la família i que passaven de generació en generació. A l’exposició Vestir la moda, es poden llegir alguns d’aquests documents datats del segle XVI. La Victòria recorre mercats d’antiguitats, com el Mercantic de Sant Cugat, tot rescatant peces úniques. “Ara no es dóna importància a res, la gent buida les cases dels padrins i llença la roba que ja no fa anar. No queda gent que pugui cosir el que feien aquestes dones, les modistes de blanc”, diu la Victòria, que va exposar recentment la seua col·lecció al Museu de Lleida.