Una obra en construcció

Tancats al centre cívic del Talladell, el temps els passa ràpid capficats en la nova obra d’Íntims, en la peça que estrenaran el proper setembre a Tàrrega. Treballen fins a completar una jornada laboral amb hores extraordinàries incloses, una d’aquelles jornades que no et deixen desconnectar: discussions que t’emportes a taula quan pares a migdia per dinar, reflexions que a la tarda, quan fas veure que abandones i ja en tens prou, no pots evitar de tornar a treure mentre fas un beure.

El Programa de Suport a la Creació de FiraTàrrega es tracta d’això, d’escapar-se de la quotidianitat i tancar les companyies durant uns dies per endegar nous espectacles, perquè se submergeixin en el món que estan creant. Enguany, els ha tocat en aquest petit poble agregat a pocs quilòmetres de Tàrrega, envoltats del silenci propi dels camps de cereals que només trenca algun adolescent a cavall d’una moto amb el tub d’escapament trucat. Apartats dels estímuls propis d’una gran ciutat, el treball col·lectiu “és molt intens, perquè la dinàmica t’absorbeix i tot gira al voltant de l’obra que tens entre les mans”, explica l’Isaac Baró.

Després de Wasted, peça amb la qual col·leccionen elogis des que la van estrenar el setembre del 2015, tenien ganes de posar-se a les ordres d’una noia. “Amb Ivan Morals, vam aprendre molt, i ara volíem conèixer altres maneres de treballar; a més a més, vam arribar a la conclusió que seria interessant introduir una altra mirada femenina a la companyia”, reflexiona Marc Cartanyà. “Els Íntims som quatre nois i la Sandra, i pensàvem que era interessant sumar-hi altres punts de vista femenins.” Finalment, van fitxar dos xiques i un xic, un grup sense nom concret que, coetanis generacionals dels Íntims, també fa dies que van cremar totes les naus i alternatives perquè la direcció escènica fos l’única barca amb la qual poguessin navegar.

“Amb els Íntims, ja ens coneixíem. Ells havien vist la nostra darrera obra – Like si lloras – i, fins i tot, el Marc Salicrú –el tercer director en discòrdia– havia dissenyat l’espai escènic de Wasted, quan ens van proposar dirigir-los el text de Pool (no water)”, explica l’Anna Serrano. Juntament amb l’Elena Martín, formen el trio que s’encarrega d’acompanyar els actors en aquest procés creatiu. “El text no té uns personatges clars, s’ha representat en format de monòleg, amb tres actors i fins i tot amb deu. Aquesta vegada, teníem clar que volíem sortir els cinc i ara estem descobrint com ens podem fer la peça nostra, com la podem traslladar al nostre món particular”, apunta l’Isaac.

L’obra de Mark Ravenhill parla d’un grup d’amics que, de joves, aspiraven a dedicar-se al món de l’art i, en trobar-se al cap dels anys, només un ha triomfat. “Encara que tant els Íntims com nosaltres estem molt implicades en el món del teatre, aquesta obra està escrita des d’una distància que ens queda lluny, parla de mirar el passat i nosaltres encara podem fixar-nos en el futur”, diu Elena Martín. Si amb Wasted duien els suburbis londinencs de Kate Tempest a la Lleida contemporània, amb Pool han de fer un exercici més abstracte. “Es nota que són amics, que no són un grup d’actors que es coneixen en el primer assaig d’una nova producció i que vénen a lluir un personatge. És molt evident que s’estimen i que es coneixen des de fa molts anys; això també és un valor afegit per a una peça com aquesta”, reconeix Anna Serrano.

Com els afectaria tornar-se a trobar d’aquí a vint anys i adonar-se que només un dels cinc ha fet carrera dalt dels escenaris i davant de les càmeres mentre els altres, malgrat intentar-ho, acaben abandonant? “També treballem les pors, com projectem nosaltres una situació d’aquesta naturalesa des de la nostra posició”, explica l’Elena. El text que treballen és sincer i cru, “i ara per ara no treballem buscant la identificació psicològica de cada actor amb el respectiu personatge, perquè tampoc no sabem com ho farem”, reconeix. L’espai també serà molt important en el nou muntatge, perquè, com explica el Marc Cartanyà, “ens agradaria treballar amb diferents formats comunicatius, expandir l’obra més enllà de la seua representació per tal de completar-la amb diferents llenguatges”.

Una companyia, cinc actors, un somni, tres directores, un text anglès i molts futurs possibles.