La Fàbrica, 60 anys de San Miguel

"He begut més cervesa que llet. Per a mi, San Miguel és tots els matins de la meua vida”, diu Carlos Albertín, que ara és director de l’àrea internacional de San Miguel a Lleida, però que va començar fa quaranta anys, amb quinze, fent de botons, repartint el correu i portant els cafès. S’emociona i no s’ho esperava. Canvia la postura de les cames encreuades i les relaxa per eixugar-se les llàgrimes. San Miguel li va permetre estudiar Econòmiques i idiomes, això sí, sacrificant-se força. “No sortia ni jugava al futbol al carrer; les meues novietes, fins i tot, eren de San Miguel”, recorda.

EXTREBALLADORS. Lluís Marco, Julián Trinidad, Sebastián Justicia i Ramon Martí brindant amb San Miguel el dia del retrobament

Enguany, la fàbrica San Miguel de Lleida fa seixanta anys, i en aquestes sis dècades han canviat moltes coses, però hi ha un denominador comú: l’esperit innovador, la vocació internacional i l’aposta per un treballador en constant formació i promoció dins “la Santa Casa”. Així és com en diu el Ramon Martí, un dels quatre jubilats als quals hem citat a la fàbrica per conèixer com era San Miguel a l’inici, allò que no veiem ara. El Ramon va entrar l’any 1977 a treballar al taller de carretons, un lloc que ja no existeix, ja que, tal com li van dir, “tenir les carretilles els costava 15 milions de pessetes a l’any, i llogar-les, 12, de manera que vaig passar a un altre departament”, recorda el Ramon, que fins que va aconseguir entrar a la fàbrica va haver de fer tres temporades d’estiu a càrrega i descàrrega. A ell li va costar, però no tant a Julián Trinidad, El Trini, que va començar sense preveure-ho quatre anys abans. “Vaig venir al polígon a demanar feina, tenia previst anar a les empreses que hi havia més amunt, però ja estava cansat de caminar i vaig anar a la porteria de San Miguel, on hi havia el Conrado, amic de la família Suárez, una de les fundadores, i vaig preguntar si hi havia feina. Em va dir que ja podia entrar i començar.”

Eren les dos de la tarda i al Julián només se li va acudir demanar una hora de marge per anar a casa caminant per les vies del tren per agafar un entrepà i canviar-se de roba. “Quan vaig començar, cada any es doblava la producció. Moltíssima gent de Lleida i els pobles venien a demanar feina a San Miguel”, explica, i va començar a la brigada ambulant i feia una mica de tot.

CAMIONS. Un dels primers camions de repartiment, 1958

Als anys 60, 70 i principis dels 80, ser treballador de “la fàbrica” de Lleida (era la primera gran empresa agroalimentària, fet pel qual va guanyar-se aquest títol) comportava uns grans avantatges: les botigues d’electrodomèstics els fiaven perquè sabien que cobrarien segur, tenien assegurança mèdica i cobraven un sou més que digne amb setze pagues, la qual cosa suposava estabilitat per a la família.

VISITA. El Sebastià, el Julián, el Lluís i el Ramon durant la visita a la fàbrica San Miguel

A més, com explica Carlos Albertín i ho fa també Lluís Marco, l’empresa proporcionava, i encara ho fa ara, formació als treballadors. El Lluís és enginyer químic i, com a responsable de la malteria, era un dels caps del Ramon, el Julián i el Sebastián Justicia, el darrer a entrar d’aquest grup de quatre extreballadors que ens acompanyen en la visita a la fàbrica.

Feia dos anys que havia nascut la meua filla i em van enviar a Alemanya a fer estudis de mestre cerveser. Va ser dur, no només perquè va suposar no veure la meua filla en pràcticament un any, sinó també perquè, tot i que jo havia estat estudiant d’alemany a l’Escola Oficial d’Idiomes i, fins i tot, havia passat una temporada a Colònia, quan feia sis mesos que era a Berlín, va venir a classe un advocat per fer unes pràctiques i, tan bon punt va acabar, li vaig preguntar al meu company si sabia en quin idioma parlava. Allí em van caure els cabells que em falten i vaig perdre vuit quilos en una setmana, que sí que vaig recuperar. Ara bé, després de l’experiència, em va servir, i de molt, en el meu dia a dia de tornada a Lleida.

El Lluís va usar després l’alemany per parlar per telèfon amb clients d’aquell país. En aquest sentit, cal destacar que el centre San Miguel de Lleida és el principal exportador de cervesa de les vuit fàbriques que té Mahou San Miguel (set a Espanya i una a l’Índia). L’aigua del riu Segre amb la qual s’elabora la cervesa San Miguel, i que va convèncer fa seixanta anys el propietari de la fàbrica de cervesa del barri San Miguel de Manila per invertir un milió de pessetes en la construcció de la planta de Lleida que produïa amb malta de la Segarra, viatja avui fins a setanta països, tota una proesa a la qual el director general de Lleida, Manuel Heredia, treu importància per centrar-se en els cent trenta països que els queden per conquerir.

RETROBAMENT. El Ramon i el Julián saludant els seus excompanys

De mans del Lluís, el Ramon, el Julián i el Sebastián, fem una visita a les instal·lacions actuals. Van parant pel camí a saludar excompanys. Amb alguns encara tenen relació, a través dels grups d’esports i oci que es van crear per generació espontània entre els treballadors de San Miguel i que encara segueixen: futbol, tenis, esquí, escacs, motos... Entrem a la primera sala de producció i hi ha silenci i una forta olor de llúpol. “Aquí, on avui no hi ha ningú, quan jo treballava, hi havia un centenar de persones fent les mescles i la cocció de forma manual”, diu el Ramon. En una part de la sala, hi ha un habitacle tancat ple d’ordinadors supervisats per cinc persones. “El procés està automatitzat, i això és garantia de qualitat. Abans es depenia de la mà del treballador i els insistíem que si s’equivocaven de mesures, ens ho diguessin per llençar la producció”, diu el Lluís. L’envasat també s’ha millorat.

“Quan vam entrar, les ampolles eren retornables i el vidre estava gravat amb la marca. De forma que hi havia un centenar de dones que es dedicaven a separar les de cada marca de cervesa i un camió les portava allà on tocava. S’hi gastaven molts diners, de forma que totes les cerveseres espanyoles van arribar a un pacte per fer la mateixa ampolla. Ara, quan ens arriben les dels bars, que són les úniques que no són d’un sol ús, només cal treure’n l’etiqueta i netejar-les”, diuen el Ramon i el Lluís.

Per visitar tota la fàbrica, cal creuar un semàfor. Desconeixem si és l’única empresa tallada per la via d’un polígon, però Heredia ens confirma que és l’única que condueix cervesa per sota d’una carretera. A la zona on s’envasa, hi ha una sala on comencen les visites. Entrar-hi assegura un viatge en el temps en què la imaginació no ha de treballar gaire, atès l’espectacular decorat que reprodueix el port de Barcelona el 1956, des d’on va partir l’Esperança cap a Manila per agafar el llevat de San Miguel, el secret més ben guardat.

FÀBRICA. Una vista de la fàbrica de Lleida l'any 1957

SABIES QUE...

MANUEL HEREDIA DIRECTOR DE LA FÀBRICA SAN MIGUEL DE LLEIDA “Hem passat d’una a 800 referències de cervesa en 60 anys” Manuel Heredia és de Tenerife i va venir fa quatre anys a Lleida, on dirigeix la fàbrica San Miguel. En parla amb estima. Coneixia d’abans les particularitats de la planta de casa nostra i ara que s’hi troba ha comprovat que és única i té força plans per a ella.  Què fa especial la fàbrica de Lleida en comparació amb les set més que té San Miguel al món? Va ser la primera fàbrica i la que va marcar la vocació d’innovació i internacionalització que té avui dia San Miguel. El departament d’R+D+I està centralitzat a Lleida, és a dir, els nous productes i totes les millores neixen aquí. El centre de Lleida és el segon en producció, amb dos milions d’hectolitres a l’any. I més enllà de les xifres hi ha la relació i la identificació amb la població. San Miguel està molt implicada en la societat lleidatana, cosa que no passa en altres centres, i això ens dóna un plus de responsabilitat.  Com han canviat la cervesa, el mercat i el client en aquests 60 anys? La cervesa és un producte viu. Hem passat d’una cervesa a tenir 800 referències en un mercat protagonitzat per un client que vol ser sorprès contínuament.