Viatge a l'interior d'un rusc

Enmig d’un prat hi ha una vintena de caixes de fusta de color gris clar. De lluny semblen fins i tot abandonades, a mesura que ens hi acostem es va fent palesa la presència d’una activitat frenètica, un zumzeig de milers d’abelles que surten i entren per les petites portes situades a la part inferior de cada arna –caixa–. “Amb una esperança de vida d’uns 700 quilòmetres de vol, optimitzen tots els seus moviments i s’organitzen de manera que cadascuna té la seua feina per construir els nínxols, cuidar la reina, defensar el rusc, aconseguir nèctar i fabricar la mel”, explica Josep Maria Hervera, apicultor de la Portella, al Segrià, que comercialitza la Mel ca l’Helena.

ORGANITZACIÓ. Les abelles treballen per al rusc. Segons el sexe o l'edat tenen feines de neteja, alimentació o defensa.

Durant l’hivern lleidatà, sense flors i una climatologia freda, “les abelles es tanquen dins les arnes, s’agrupen les unes sobre les altres i mantenen la temperatura estable a 35º; gasten molt poca energia i s’alimenten de les reserves de mel que conserven a cada caixa”, explica Miquel Àngel Guiu, dels Torms, que ven la mel amb el nom de Salagut. Amb l’arribada de la primavera l’activitat de les abelles es desperta, és el moment que els eixams es multipliquen, les reines joves que no es quedaran al rusc en el qual han nascut marxen amb uns quants milers d’abelles. Per tal que no s’escapin i ajudin a fer més gran la colònia, els apicultors els preparen noves caixes pels voltants que els siguin propícies per instal·lar-s’hi.

La majoria d’apicultors comencen amb poques caixes i, a poc a poc, any rere any, entre la pròpia reproducció i els eixams que puguin rescatar van multiplicant la colònia d’arnes. “Dins les caixes hi col·loquem uns quadres de fusta amb uns panells de cera que tenen un mínim de relleu amb la trama hexagonal, elles el fan servir de guia per anar alçant paret i fer servir els forats a banda i banda per a la cria, per guardar pol·len o mel”, diu Xavi Riera, de Lleida, que fa la seua pròpia colònia a poc a poc i actualment l’ha traslladat al Pirineu.

EXTRACCIÓ. Quan es detecta un quadre amb mel suficient, abans d'endur-se'l espolsen curosament les abelles.

“Per alimentar-se, les abelles busquen el nèctar de les flors, el qual transformen per fer mel i acumular reserves”, explica Guiu. Algunes de les mels més apreciades són les monoflorals de romer, taronger o castanyer. Per tal d’aprofitar les temporades, molts apicutors són ramaders nòmades, mouen des del Camp de Tarragona fins als Pirineus buscant les diferents floracions per assegurar una major producció. “La nostra feina és cuidar-les, assegurar que tenen accés a les flores més propícies i anar gestionant les arnes de manera que sempre siguin al més sanes i fortes possible per tal que augmenti la població d’abelles i la producció de mel”, explica Hervera. A diferència d’altres animals domesticats, els quals s’han reproduit buscant sempre els exemplars més propicis als interessos de l’home amb la idea de fer-los productius i dòcils, les abelles són salvatges i la capacitat dels apicultors per manipular-les és limitat perquè necessiten viure al medi natural.

FUM. Per treballar amb més comoditat els apicultors fan servir fum, el qual calma les abelles.

Les abelles participen activament de la pol·linització de moltes espècies de flors, arbustos i arbres, inclosos els fruiters. “De moment, no hi ha una amenaça clara que posi en perill la seua supervivència, si els apicultors són curosos i estan a sobre les arnes és difícils que se’ls morin”, diu Josep Maria Bonet, de Camarasa, president de l’entitat Apicultors Lleidatans Associats, que té més de 25 anys d’història i està integrada dins la catalana Apicat. “El que sí que notem és el canvi climàtic i com això afecta el seu ritme de vida i treball, ja que són molt sensibles al temps i els canvis de temperatura i el seu ritme de treball és més imprevisible durant la primavera i la tardor, èpoques que estan notant més aquests canvis sobtats de temperatures i pluges”.

MEL. Els panells en els quals guarden la mel els tapen amb un vel

Les abelles no depenen dels apicultors per viure, senzillament accepten la seua ajuda, una relació d’interessos mútua que passa per ser molt curosos en la gestió de les colònies. “Quan ens acostem a les caixes i les obrim la seua reacció natural és enfadar-se i atacar-nos, per això hem de treballar amb vestits que eviten en gran mesura que ens puguin picar. Hem d’estar tranquils i situar-nos sempre a la part posterior de la capsa perquè se sentin menys violentades”, diu Guiu. Els vénen a prendre la mel, les seues reserves, per això estan més nervioses i “ho notes perquè també canvien el so del vol: de sobte fan un brunzit més agut i intens”, explica Riera. Per calmar-les les fumegen per sobre amb el fumador, una de les eines imprescindibles de qualsevol apicultor. Que les tranquil·litzi no vol dir que no et puguin picar, per això han de tenir molt clar tot allò imprescindible per no provocar-les. “La suor que una persona pot segregar a causa dels nervis o l’estrès, així com els perfums, les atreuen, i si ens posem a córrer o fem moviments bruscos també ho interpreten com un atac i aleshores tens més números que busquin la manera de picar-te”, raona Guiu. “El fibló que et claven amb el seu verí és com un arpó: una vegada ens l’han clavat, es queda dins la pell i en arrencar-lo elles queden esguerrades, per això es moren”.

Qualsevol ramader ha de conèixer la naturalesa dels animals amb els quals treballa, en el cas de les abelles s’han d’entendre com un conjunt, com un món que es regula per ell mateix. “Quan les abelles comencen a notar que la reina ja no pon ous al bon ritme que l’eixam necessita per mantenir-se en condicions es dediquen a sobrelimentar-la amb gelea reial perquè pongui els ous per a noves reines”, explica Hervera. És el moment que es prepara el relleu i de les possibles successores només una es quedarà a la caixa. Les altres moriran assassinades per la més forta o marxaran exiliades a muntar un altre eixam. “Les reines només es fecunden una vegada a la vida, fan el que s’anomena vol nupcial: ella surt i els mascles li van al darrere, competint entre ells per veure quins són els més forts. Durant el vol copularà amb una quinzena llarga de mascles que moriran després de l’acte. Tot l’esperma que hagi acumulat el guarda i durant els propers anys anirà ponent ous, fecundats o no, per fer mascles i femelles”.

La mel, el seu aliment, la guarden a les petites cel·les que segellen quan s’arriba al 18% d’humitat. Si els quadres són prou plens es treuen, s’espolsen les abelles i es retiren. Una vegada a l’obrador, havent foragitat les poques abelles que es negaven a desprendre’s del panells, és hora d’extreure la mel. Es posen dins d’un dipòsit hermètic i a través d’un sistema de centrifugació la mel salta i es recull per decantació. Després de filtrar-la per treure’n petites impureses ja està llesta per envasar. “La mel és un producte que no es fa malbé i quan no està tractada sempre acaba cristal·litzant”, explica Bonet, de Camarasa.

Un producte d’alta qualitat i molt saludable, de proximitat, fruit d’una activitat imprescindible per al bon funcionament de l’ecosistema dels països càlids com el nostre.

EL DELICAT EQUILIBRI DE L'ECOSISTEMA Mentre la vespa asiàtica, una espècie invasora molt agressiva, amenaça les colònies d’abelles a les comarques del nord-est català i avança cap al sud a una mitjana de cent quilòmetres per temporada, un dels depredadors que actualment generen més maldecaps als apicultors lleidatans és l’abellerol (Merops apiaster). Aquesta au migratòria, la qual està protegida, arriba de l’Àfrica a la primavera i s’alimenta, sobretot, d’abelles. No només en mengen moltes, sinó que la seua presència les estressa i es tanquen dins les arnes. Això en minva la població i afecta la recol·lecció de la mel.