Arxivant la història perquè no es traspaperi

El conflicte pels anomenats ‘Papers de Salamanca’ va posar de relleu la importància dels arxius. Són els equipaments culturals més desconeguts, però, a la vegada, són imprescindibles perquè no es perdi la nostra història. Els investigadors saben bé que del document més aparentment insignificant se’n pot treure molt de suc.

Coincidint amb el Dia Internacional dels Arxius, que es va commemorar el 9 de juny, els arxius de les comarques de Ponent van fer jornades de portes obertes i van mostrar alguns dels tresors que s’oculten en els seus prestatges.

No pateixin si se’ls va passar. L’Arxiu Històric de Lleida celebra el seu 65è aniversari i, coincidint amb l’efemèride, es pot fer un recorregut pel seu fons a través d’una exposició que estarà oberta fins al dia 14 de juliol.

No ha estat fàcil resumir en una trentena de documents prop d’11.000 metres lineals d’història. “Es tracta de fer un tast de la documentació que conservem i de convidar la ciutadania a perdre la por a consultar els arxius”, diu la directora d’aquest equipament, Glòria Vilella. Antigament calia un carnet especial per poder accedir a aquests equipaments “però ara no”. De fet, hi ha molt de públic que descobreix l’Arxiu Històric a partir de la necessitat de consultar el cadastre per determinar els límits exactes d’una finca de la seua propietat. “També ens ve a veure molta gent que s’està fent l’arbre genealògic”, afegeix l’arxivera Maria Jesús Llavero.

MÓN CANVIAT. Plànol fet a mà del 1961 de la zona del Camp d'Esports, el Velòdrom... Gairebé no hi ha edificis. 

A l’exposició s’hi pot veure un pergamí del 1151 que és el document més antic que conserva l’Arxiu Històric. “És un dipòsit de l’ajuntament d’Almenar “, explica la directora. Deixa constància de la concessió de la primitiva sèquia de Pinyana als pobladors d’Almenar que fa el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. Però als arxius la història no tan sols és de museu. S’escriu dia a dia des de l’actualitat. “En el document més aparentment insignificant hi pots trobar la dada clau per a una investigació”, asseguren Vilella i Llavero. Això sí, “no s’ha de tenir pressa i ara, malauradament, la gent no té paciència i molts es pensen que és com fer una consulta de Google”. I l’espera té recompensa.

L’exposició, però, ens ho posa fàcil i sense haver de buscar trobem moltes coses. Per començar, ens trobem cara a cara amb les cicatrius que va deixar la Guerra Civil en el paisatge urbà de pobles que van ser dramàticament bombardejats, com ara Agramunt. També queda palesa la molta feina que va haver de fer Regiones Devastadas. “Primer es tractava de refer poblacions que van quedar arrasades, com és el cas de Vilanova de la Barca. En els documents veiem com Regiones Devastadas adoptava aquests pobles més castigats pel conflicte bèl·lic. Era mal negoci que t’adoptessin, perquè volia dir que la guerra havia sigut especialment destructiva”, assegura Maria Jesús Llavero. Però a més de fotografies espectaculars, hi ha documents que, llegits amb detenció, diuen moltes coses sobre la repressió que es va derivar d’aquell conflicte armat. Documents del Juzgado de Responsabilidades Políticas fan un retrat, diguem-ne que personal, d’alguns dels lleidatans més influents del segle XX. És el cas de Frederic Godàs, que lluny de ser descrit com a pedagog, és “el jefe de los comunistas leridanos y también elemento directivo de una logia masónica”, que amb la mania que Franco tenia als maçons, això sol ja el feia sospitós de tot.

Antoni Bergós tampoc no se’n lliura: “separatista, socialista y todo lo que representa ser anti-español”. I per si no quedava clar de quin peu calçava, “aunque se decía abogado defensor de los presos políticos detenidos por los marxistas, la verdad es que era uno de los tres o quatro personajillos de Lérida que hacían las sentencias del tribunal popular y este solo las ejecutaba”. Ara bé, ni Bergós ni Godàs eren el dimoni. L’honor quedava reservat per a Humbert Torres, “el verdadero culpable de todo lo que en Lérida ha pasado de malo en política desde 40 años acá. Dueño absoluto de Juventud Republicana”. Els ha agafat por? Doncs encara faltava rematar-ho perquè el pare de Màrius Torres era “separatista, masón, esperitista y anti-clerical en grado máximo”. La directora de l’arxiu explica que s’ha triat aquest document per formar part de l’exposició “perquè era també una manera de sumar-nos a l’Any Màrius Torres” .

EL DOCUMENT MÉS ANTIC. L'ajuntament d'Almenar ha cedit en dipòsit un pergamí del 1151, el document més antic de l'Arxiu Històric. És la concessió de la primitiva sèquia de Pinyana pel compte de Barcelona Ramon Berenguer IV.

També hi ha plànols que resulten molt interessants, ja sigui pel retrat d’època o perquè descriuen projectes que mai no van arribar a fer-se. Així, per exemple, veiem com era Lleida abans de la construcció del Passeig de Ronda o com hauria sigut l’antic hospital de Santa Maria, actual seu de l’IEI, si hagués prosperat el projecte de restauració previst pel Fons de la Comissaria Delegada de la Generalitat de Lleida el 1933. I més enrere. El cadastre de Patiño, de 1754, és una de les joies de l’Arxiu Històric. Es va crear amb afany recaptatori, però ara esdevé un retrat fidedigne del XVIII. Calen més excuses per perdre la por als arxius?

EL MÀRIUS ABANS DEL MÀRIUS. Els professors del curs 1891/92 al pati del Roser.