Els vigilants de la piscina

La calor fa moltes setmanes que bat rècords històrics i no eren pocs els que haurien pagat ben a gust per banyar-se a les piscines del poble el dilluns de Pasqua. A mitjans del segle passat, Les Basses d’Alpicat eren el refugi més popular per combatre la canícula estiuenca a les terres de Lleida. Aleshores la majoria de pobles no tenien piscines, no va ser fins als anys setanta que a poc a poc es van anar popularitzant aquests equipaments fins al punt que ja no hi ha cap barri de la ciutat de Lleida ni pràcticament cap poble en tota la demarcació que no en tingui.

La postal es compon d’un parell de piscines, una mica de gespa amb ombrel·les, un bar on venen els gelats més populars de l’estiu i una persona que hi fa de socorrista. Aquesta figura, que era opcional per a molts pobles petits o fins i tot es cobria amb voluntaris, avui en dia és absolutament imprescindible per poder obrir la porta del recinte. Són els temporers invisibles, joves que hipotequen tot l’estiu per guanyar-se uns quants diners vigilant cada dia que ningú no prengui mal i la bona convivència entre banyistes. “A primera hora del matí hem de comprovar que tot està en ordre i situar-nos sempre en un lloc amb una bona perspectiva sobre totes les instal·lacions”, explica el Yeray, un dels dos socorristes que hi ha a la piscina de Raimat.

El més perillós és deixar d'estar alerta una estona quan el dia està calmat perquè els accidents sempre són imprevisibles

La companya amb qui es parteixen el torn és la Natalia. Es van conèixer al curs de Socorrisme en recintes aquàtics i tal com van acabar-lo van trobar feina. Per alguns no ha estat fàcil, però, ja que hi ha piscines que gairebé es queden sense personal perquè la Generalitat només reconeixia, per als que tinguessin títols anteriors a l’actual, convalidar dos anys d’experiència anterior al 2015. Finalment, per salvar la temporada, han acceptat una moratòria fins a l’estiu passat i han facilitat la incorporació de 25 socorristes.

“El perill d’aquesta feina és que si hi ha poca gent pots caure en la temptació d’abaixar la guàrdia, això ens obliga a estar molt més atents perquè els accidents són imprevisibles i has d’estar al cas per si passa res.” A primera hora la calor és més suportable, però a mesura que avança el dia les temperatures es van elevant, les ombres es van aprimant i la necessitat d’hidratar-nos es fa més imprescindible.

Els dies amb més afluència de gent són els caps de setmana, mentre que les migdies laborables és quan hi ha menys gent

“Sempre és millor evitar que no pas haver de reparar, per això la nostra feina és prevenir; després, si convé, actuar amb la major rapidesa i professionalitat possibles”, explica Yeray. “Fa uns dies vam haver d’atendre una dona que havia patit una lipotímia, va perdre el coneixement i la vam ajudar a refrescar-se i a fer gàrgares; en aquests casos no és bo beure aigua directament.”

Els nascuts fins als anys vuitanta tenen records més esbojarrats. Qui no va fer una bona planxa d’esquena intentant algun salt impossible? Qui no va perseverar en l’intent de fer castells sense gaire més èxit que una efímera torre de dos? “Avui les normatives són més concretes”, expica el Roger d’Alcarràs, “les genèriques que s’han de complir a totes les piscines públiques és que no es pot córrer per la vora cimentada ni saltar a l’aigua agafant embranzida; no es poden fer tombarelles a l’aire i una vegada ens estem banyant està prohibit pujar uns damunt dels altres”.

Els vigilants han de tenir una formació específica i homologada per la Generalitat que els acredita com a socorristes

La responsabilitat civil és dels ajuntaments pel que fa a tots els accidents que passen a les seues instal·lacions i, sobretot, el perill que algú es querelli demanant indemnitzacions milionàries en cas de patir alguna lesió greu. “Generalment la gent ens fa cas, encara que els adolescents sempre són els que més juguen a intentar saltar-se-les. És normal, suposo, sobretot si són nois i vénen amb un grup de noies i es volen fer veure”, reconeix el Joel, que forma part del grup de vigilants de les piscines municipals de Lleida.

“Per evitar distraccions a la feina no portem el mòbil perquè sense voler segur que el miraríem un moment i entre una cosa i una altra deixaríem d’estar al cas del que passa”, explica el Yeray. Mentre que un dimecres al migdia no hi ha gaire gent, els diumenges a la tarda és un degoteig constant de banyistes que entren i surten, salten, es dutxen, neden, juguen sota l’aigua i a vegades “ja no saps si estan de broma o passa alguna cosa”, reconeix el Roger d’Alcarràs. “Fa dos caps de setmana van venir un grup de nois i en vaig haver de treure un que s’havia tirat a l’aigua i no sabia nedar; com que estaven tots de broma al primer moment vaig dubtar i de seguida m’hi vaig llençar perquè no em podia arriscar. Quan després ja no es va tornar a banyar més i només es mullava els peus vaig veure que no havia estat un joc, que si no arribo a intervenir-hi s’hauria ofegat”.

Si tot va bé el més traumàtic és un tall a la planta dels peus. Sempre hi ha una rajola una mica descol·locada i un cantell fi, “i és normal que algun nano jugant es faci una petita ferida de no res”, diu el Joel de Lleida. Dins l’aigua tampoc no es poden fer servir ulleres de vidre “perquè si es trenquessin haurien de buidar tota la piscina i tancar-la durant unes quantes hores”, diu el Miquel, que fa torn amb el Roger a les piscines d’Alcarràs.

Les picades de mosquit o de vespa són els altres problemes més comuns. “Com que la gent ja sap les normes dins i fora de l’aigua, cada dia que passa has d’estar menys a sobre advertint els banyistes.” El dia va passant i el sol a última hora de la tarda ja fa unes ombres llargues, és l’hora de tancar i els vigilants han de tancar. El xiulet és el seu aliat, amb una bona bufada van avisant tothom que el dia s’acaba, que han de sortir, que s’han d’eixugar i canviar. L’endemà, si fa sol i calor, ja hi podran tornar.