Els Girona, nissaga de poder targarina

No són tan coneguts com els Güell, per citar un cognom paradigmàtic de la gran burgesia catalana del segle XIX, però els Girona, de Tàrrega, eren encara més importants.

La historiadora de Bell-lloc Lluïsa Pla va dedicar la seua tesi doctoral a aquesta família i d’aquella investigació “gairebé detectivesca” ha sorgit el llibre Els Girona. La gran burgesia catalana del segle XIX (Pagès Editors, amb versió castellana al segell Milenio). Els Girona van fer possible la construcció del canal d’Urgell, la línia fèrria Barcelona-Saragossa, van ser impulsors del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, van crear el primer banc modern de l’Estat, van construir la seu central de la Universitat de Barcelona...

CASTELL DEL REMEI. Interior del castell que va adquirir la familia Girona quan estava immersa en les obres del canal d'Urgell

La història recent de Catalunya està estretament lligada a aquesta nissaga. Lluïsa Pla viatja del 1748, quan Gaspar Girona Magrinyà abandona la Selva del Camp per establir-se a Tàrrega, fins al 1905, quan mor Manuel Girona Agrafel. A través de quatre generacions dels Girona, s’explica un segle i mig llarg que permet entendre la revolució industrial a Catalunya. Tot va començar a Tàrrega. “La tradició diu que tenien una rellotgeria, però el cert és que es dedicaven al tèxtil, venien teles. Van fer-se botiguers a Tàrrega, a la plaça Major, davant mateix de l’església. A l’Urgell és on ho aprenen tot en el món dels negocis”. Comencen venent teles al detall, però també en vendran a l’engròs i ampliaran el negoci cap al sector agrari, amb la compravenda de gra i bestiar.

MODERNITZAR EL PAÍS. L'agricultura era clau per modernitzar el país. Els Girona van fer realitat el canal d'Urgell i van posar en marxa la línia fèrria Barcelona-Saragossa.

La història dels Girona semblava apassionant. Quan l’historiador i economista Jordi Nadal, tota una autoritat en el procés d’industrialització de l’Estat, va proposar a Pla que dediqués la tesi doctoral a la insigne família ponentina, no s’ho va pensar gaire. “El tema em va semblar fascinant, però hi havia el problema que no es coneixia l’arxiu dels Girona. Ni tan sols se sabia si existia, de forma que podia passar que, després d’investigar molt, tot quedés en no res”. Però Lluïsa Pla va arriscar i, després d’un treball “gairebé detectivesc”, va tenir premi. “Vaig aconseguir contactar amb els descendents, que no només conservaven intacte l’arxiu, sinó que no em van posar cap impediment a consultar-lo”. Se sabia que els Girona eren una de les grans famílies de la burgesia catalana. “Però ara podem demostrar amb xifres que van ser el grup inversor més important del país”. Un exemple: les quatre primeres firmes inversores a Catalunya entre els anys 1815 i 1866 pertanyien a la família Girona, amb un total de 20.289.240 pessetes, el doble que el grup següent, Catalana General de Crèdit. El nom propi següent de la llista és Joan Güell i Ferrer, amb un capital inversor de 3.576.150 pessetes. “Si Güell és tan conegut és, sens dubte, per haver estat el mecenes de Gaudí. Els Girona, en canvi, no eren ostentosos”. Tot i que van deixar petjada.

PRECURSORS. El Banc de Barcelona, a la rambla de Santa Mònica. Primer banc de l'Estat que podia donar crèdit. 

A Ponent, per exemple, van fer realitat un vell somni: regar la plana d’Urgell, el Clot del Dimoni. “Ells entenien que la modernització del país passava, també, per l’agricultura”. No es farien rics, amb el canal. “Però hi van creure”. Ja no era seu quan la immensa plana que regava es va convertir en el gran rebost de Catalunya. “També van construir la línia de tren entre Barcelona i Saragossa. Ara sembla increïble que aquestes grans obres públiques es fessin amb capital privat. De fet, som l’únic país del món on la xarxa ferroviària va sorgir de l’emprenedoria”. En aquells anys frenètics, els Girona compren la gran finca del Castell del Remei, on s’establiran.

En aquella època, ja s’havien traslladat de Tàrrega a Barcelona, tot i que no perdrien mai el contacte amb Ponent. Van fer de tot. “Tenien coratge, eren un tipus d’empresaris valents, que arriscaven”. I no parlem només de diners. Els Girona, juntament amb cinc socis més, endeguen el projecte del Liceu. Com a fundadors, tenien dret a tres llotges, una setantena de butaques. També van finançar la restauració de la catedral de Barcelona. “Va costar més d’un milió de pessetes de l’època. Ara ho hauríem de multiplicar per 1.300, per entendre la inversió que va suposar”. També van posar en marxa el que seria el primer banc de l’Estat, el Banc de Barcelona”.

També van fundar, anys després, el Banco Castilla de Madrid. “Van ser molt rics, però la gran crisi del 1866 els va afectar molt”. Els valors de les companyies ferroviàries van caure en picat i els va atrapar. Tot i això, es van refer. “La casa Girona va tancar com a tal, però els quatre germans van seguir”. Manuel Girona iniciaria carrera política i va arribar a ser alcalde de Barcelona. “Per a mi, no és casual aquest tarannà emprenedor. Tàrrega és una cruïlla de camins on sempre hi ha hagut un esperit comercial que va inspirar la família”. Aquesta manera de ser els va permetre refer-se de guerres, de crisis econòmiques, de canvis socials... Lluïsa Pla cita Jaume Vicens Vives: “Cada cop que s’investiguen els documents originals del procés d’industrialització de Catalunya, és admirable la desproporció entre la minvada realitat de la infraestructura econòmica de la terra i l’amplitud dels projectes descabellats”. Projectes audaços com els que van promoure els Girona, una autèntica nissaga de poder.