Retrat d'una època

El 1992 el moviment ecologista encara era a les beceroles, però només els més desaprensius gosaven posar a prova el seu desodorant fent servir els fins aleshores inofensius esprais. Els aerosols es van convertir en l’enemic públic número u després de saber-se que eren els causants del forat de la capa d’ozó. Ja podia ser. L’ús de laca als anys vuitanta va ser tan generós que tota la societat se’n sentia una mica responsable. El món estava canviant.

El 1992 es deixava de publicar, per falta de fons, Pravda, el diari oficial del Partit Comunista de la Unió Soviètica (desapareguda com a país un any abans). Als Balcans, l’antiga Iugoslàvia era una successió de guerres que van retornar l’horror a Europa. Als Estats Units, Bill Clinton s’imposava a George Bush pare. Molts van veure en ell un nou Kennedy al qual va poder felicitar Rose, la matriarca de Camelot, que ja tenia 102 anys. Mentrestant, nosaltres vivíem en una gran festa. A l’Estat espanyol el 1992 va ser un any d’excessos. Es commemorava el cinquè centenari del descobriment d’Amèrica i es feia amb una exposició universal a Sevilla. L’Expo’92, com se la va conèixer, va suposar estrenar l’alta velocitat. Això sí, només Madrid-Sevilla, per a desencant de tothom. Encara que els nostres trens de vida no fossin ràpids i l’autovia Lleida-Barcelona només tingués quaranta quilòmetres fets, també érem feliços.

Les Olimpíades de Barcelona van venir precedides de la primera Copa d’Europa del Barça. La Vall de Boí posava en marxa el Pla del Romànic que, superades les reticències inicials, va ser decisiu perquè vuit anys després les esglésies i ermites de la vall fossin declarades Patrimoni de la Humanitat. A Lleida ciutat, la plaça Europa es va convertir en la truita d’espinacs. Així la va batejar l’enginy popular, fent referència a la immensa rotonda de gespa que la presidia –encara no hi havia cap escultura–.

Era un món contradictori. Al saló de plens de la Paeria encara hi havia una àguila franquista. A la Seu d’Urgell s’immortalitzava el dictador en un polèmic claustre de nova creació dissenyat per Lluís Racionero. Tota una provocació convertir en capitells les principals figures del segle XX. De Franco a Hitler passant per Mussolini. També hi eren Churchill, Kennedy, Woody Allen, els germans Marx, Dalí...

Europa començava a mostrar signes de debilitat. El tractat de Maastricht se sotmetia aquells dies a referèndum i el no de Dinamarca va glaçar la unió. Nosaltres, en canvi, estàvem encantats amb Europa. Eren els temps de les campanyes “La feina ben feta no té fronteres”, de les pàgines senceres de publicitat institucional explicant què era Maastricht amb l’eslògan: “Cap a Europa”. Potser perquè Europa era la modernitat, el futur en el qual es podia oblidar un passat fosc.

El 1986 s’havia commemorat el cinquantè aniversari de la Guerra Civil, però encara costava parlar-ne. Aquell 92 dels prodigis, el mític Guernica de Picasso, tot un símbol, quedaria instal·lat al Reina Sofía. La societat basca el va reivindicar sense èxit. A Lleida el bisbe Malla celebrava una missa en honor d’Escrivà de Balaguer, fundador de l’Opus Dei, a qui va descriure com un “cristià exemplar”.

Aquell 1992 també es van disparar totes les alarmes per les morts per sobredosi d’heroïna. El cavall encara causava estralls. Els primers sis mesos de l’any, ja havien mort a Lleida 14 joves amb una xeringa al braç, més que en tot el 1991.

Un 60% d'analfabetisme a Lleida

També hi havia notícies antigues a la premsa: el timo de la estampita encara era viu. Potser perquè més del 60% d’adults de les comarques de Ponent eren analfabets, amb el Pla d’Urgell i el Pallars Sobirà al capdamunt d’aquest rànquing. Fins i tot s’avistaven –verb de capçalera des de la dècada dels setanta– ovnis. A Rocafort de Vallbona, per exemple, un “estrany i enorme cercle de vinyes cremades” causava furor. També eren notícia les novatades de la mili, perquè algunes eren tan passades de volta que acabaven als tribunals.

Els tribunals també van marcar l’actualitat del 92. I, més concretament, l’Audiència Nacional. El jutge Baltasar Garzón va encapçalar una creuada contra l’independentisme que va suposar la detenció de mig centenar de persones, entre les quals, l’alcalde de Ribera d’Urgellet, Antoni Capdevila. L’alcalde sempre va comptar amb el suport d’institucions i entitats de la seua comarca.

En aquest món en què la premsa rosa només parlava de les desavinences entre Carles i Diana i el divorci de Carolina de Mònaco del playboy Philippe Junot un bon dia van aparèixer a la televisió quatre companyes de pis que es van guanyar el cor i el somriure de diverses generacions: Las chicas de oro. També seria l’any de l’estrena d’una altra sèrie mítica d’adolescents: Melrose Place.

A les pistes de ball, Mecano s’acomiadava per la porta gran, a dalt del tot de les llistes d’èxits. Presuntos Implicados cantava allò de Cómo hemos cambiado i Michael Jackson sorprenia un cop més amb un videoclip innovador per promocionar Black or White. Però, sens dubte, els grans èxits de l’any van ser How do you do, de Roxette i Cuéntame un cuento, de Celtas Cortos. Als cines, Sharon Stone protagonitzaria el creuament de cames més famós de la història del cine. Tot i que les estrenes tardarien a arribar a una Lleida que acabava de perdre el seu mític cine Catalunya, el primer a exhibir porno.

La mano que mece la cuna va ser el gran èxit d’aquell estiu. Però per a pel·lícula, la gran fuga la vigília de les Olímpiades que van protagonitzar tretze reclusos de la presó de Lleida. Un remake de la del Vaquilla del 84.