Pissarres en temps de bales

Benjamin Ngule fa sonar una rústica campana al bell mig de l’escola d’Offra, a la regió sud-sudanesa de Maban. Ell n’és el director i quan cada matí fa dringar l’instrument, tots els nens i nenes corren cap al pati central. No n’hi ha cap que es quedi enrere. “Tenim els joves molt ben ensenyats”, diu Benjamin amb aire d’orgull. I és que el respecte dels joves sud-sudanesos per la figura del mestre, i en general de l’adult, és enorme.

Tant mestres com estudiants pertanyen a una comunitat de desplaçats procedent de Jamam, més al sud de Maban. El gener de 2015, un enfrontament obert entre les forces armades del Govern del Sudan del Sud i les de l’oposició va provocar que aquesta comunitat fugís de les seves llars. Prop de 16.000 persones van acabar arribant a Maban on, des de fa ja més de dos anys, esperen que la guerra civil acabi d’una vegada per totes i puguin refer les seves vides. “Però no sembla que això pugui ser gaire aviat”, admet Benjamin mentre va guiant els seus alumnes cap a les aules.

Un àngel de Lleida. El jesuïta i psicopedagog Àlvar Sànchez treballa a la castigada regió de Maban

El drama de la gent desplaçada de Jamam és un episodi més d’un llarg historial d’enfrontaments fratricides en la recent història de Sudan del Sud. El país més jove del planeta va assolir la independència el 2011. Amb la secessió, va brollar una imminent eufòria entre la població i molts dels que s’havien exiliat durant els més de vint anys de guerra contra el Sudan van retornar amb la motxilla plena de somnis. S’havia obert la porta a un futur esplèndid. Però tant l’optimisme inicial, com els milers de milions de dòlars que la comunitat internacional va abocar al país, van desaparèixer ràpidament. Només dos anys després d’aquella alegria, va esclatar un conflicte intern que encara perdura. El desembre de 2013, el president del Govern, Salva Kiir, i l’antic vicepresident, Riek Machar, no van saber resoldre les seves diferències amb el diàleg i van passar a les armes, que per cert n’hi ha moltes al Sudan del Sud. El president és d’ètnia dinka, i el líder de les forces rebels és nuer. Sovint s’ha simplificat aquesta guerra civil com un combat a dos. Però no és només això. Al Sudan del Sud hi ha una seixantena de tribus més, moltes agrupades en bàndols i subbàndols, enfrontades històricament pel control de terres i ramats que contribueix a complicar un conflicte enteranyinat marcat per la tradició de l’ull per ull. Les lluites actuals són tant pel control del poder com el territori i, òbviament, per uns recursos escassos, entre ells el petroli i l’aigua.

DESPLAÇATS. El conflicte, que ja fa tres anys que dura, ha generat molts milers de desplaçats.

Tot i alguns intents frustrats per segellar la pau, la guerra ja fa més de tres anys que dura, i els que l’estan patint més són els gairebé quatre milions de civils que han abandonat les seves llars, alguns per refugiar-se a països veïns (la majoria a Uganda, Sudan i Etiòpia), d’altres en zones relativament segures dins el país, com aquests milers que han anat a parar a Maban.

L’escola d’Offra de vegades té 200 alumnes, de vegades menys, i d’altres més. “Tot depèn si les famílies necessiten l’ajuda dels nens en les tasques diàries del camp i la llar”, explica Benjamin. I no els poden pas obligar a assistir a les classes. “Encara gràcies que els deixen venir de tant en tant”, acaba admetent.

ARMES. Després de l’eufòria per la independència va esclatar una guerra civil

A uns pocs quilòmetres d’aquesta escola, a Bunj, també a la regió de Maban, hi ha una altra directora que també belluga una campana. És la Rose Ngama, que la fa sonar per anunciar als seus alumnes que ja és l’hora de menjar. En aquesta escola, la xifra d’alumnes també oscil·la entre els 200, tots ells barrejats d’entre famílies desplaçades pel conflicte i d’altres que són originàries del poble. Els nens i nenes corren al so de la campana per fer cua i rebre la seva ració matinal de melca (el cereal més popular a les llars sud sudaneses). “Aquí hi ha força gana”, reconeix la directora, “i servir-los dinar cada dia és un al·licient més perquè els pares permetin els infants de venir a l‘escola”. Així s’asseguren com a mínim un àpat diari. I és que la gana és un dels impactes més estesos en la guerra al Sudan del Sud. Les Nacions Unides van activar el passat febrer l’alerta de fam en unes zones concretes del país, però certament a tot el territori hi ha una desmesurada inseguretat alimentària. Oficialment, uns cinc milions d’habitants (gairebé la meitat del país!) necessiten assistència alimentària urgent. Un milió d’infants estan desnodrits.

EN PRECARI. Aquestes són les condicions en què fan classe els nens de Maban

Peter, un jove alumne de Bunj a qui hem canviat el nom, s’atansa a la cuinera amb la tassa a la mà per poder repetir. Se li nota que té gana. Després s’asseu amb la seva segona ració de melca dolça i calenta i explica que hi ha dues coses que li agraden molt de l’escola: “Aprendre anglès, perquè així puc parlar amb els estrangers que veniu a veure’ns”, diu. I la segona? “Aquesta tassa que tinc a les mans”, conclou mentre bufa per refredar-la.

A la fam, s’hi afegeixen les epidèmies (sobretot malària, còlera i xarampió) i una llarga llista de crims perpetrats pels militars, com saquejos, execucions en massa, abusos sexuals i assassinats. Sudan del Sud s’està convertint en un estat fallit on la prioritat per als polítics és la lluita pel poder, mentre que la població civil està quedant soterrada en un fons farcit d’injustícies i crims.

DRAMA HUMANITARI. La guerra ha creat un drama humanitari al país més jove del món

En un context mundial on es multipliquen moltes altres crisis humanitàries (Síria, Iemen, Somàlia, Iraq, Afganistan...) i en què el Sudan del Sud pot quedar perillosament relegat a posicions oblidades de la llista de donacions internacionals, les decisions sobre com i on destinar els diners que arriben són ara més crucials que mai. Mentre que el menjar i l’atenció sanitària són les accions que salven vides de forma immediata, hi ha organitzacions que aposten per projectes amb beneficis a més llarg termini, com l’educació.

El Servei Jesuïta als Refugiats (JRS en la seves sigles en anglès) és l’ONG que està fent possible que aquestes dues escoles d’Offra i de Bunj segueixin actives. És una aposta petita que cerca la implicació de les comunitats locals, inclosos els desplaçats per la guerra. A més de pagar mestres, cuineres, menjar i material educatiu, el JRS deixa que les comunitats decideixin els projectes de millora a les escoles.

FAM. Es calcula que cinc milions de persones (la meitat del país) passen gana i hi ha un milió de nens desnodrits.

En definitiva, els gairebé 60.000 euros que es van recollir l’any passat durant la campanya solidària Jambatan promoguda pel col·legi Claver de Lleida es van posar en mans de líders locals i famílies, que finalment van decidir construir aules noves per als infants. I és que la majoria dels nens i nenes encara aprenen en cabanes tradicionals, alguns sense pissarres, i asseguts sobre pedres, bidons de llauna, troncs o, simplement, a terra.

Si la realitat del Sudan del Sud ja és prou complicada, encara ho és més la de Maban. “És una cruïlla de conflictes”, parafrasejant el director de projectes del JRS, el català Pau Vidal. Al problema dels desplaçats per la guerra civil i al drama de la població local afamada, s’hi afegeix aquí una concentració de milers de refugiats procedents del Sudan (al nord) que van instal·lar-se anys enrere fugint dels bombardejos del seu govern. Aquest tercer component fa que Maban sigui un autèntic caldo de cultiu que, de tant en tant, bull i esclata violentament. Un esclat que ho destrueix gairebé tot i obliga els treballadors humanitaris a fugir i, poc després, a recomençar la feina.

I quan sembla que el país està més que mai embarrancat en una espiral de destrucció, els JRS segueix creient en el futur. “Encara que aquest sembli molt llunyà”, afegeix el Pau. Qui sap? Potser els menuts que ara són a les aules del Jambatan, d’aquí a vint anys arribaran a ser els futurs líders i ajudaran a refer un país que ara sembla completament desfet. “La seva educació no pot esperar que acabi la guerra”, diu el Pau, “perquè aleshores potser serà massa tard”.

Ajut des del Claver. L’escola que s’està construint amb el projecte Jambatan

SERVIR, DEFENSAR I ACOMPANYAR

Tres són els mandats que el Servei Jesuïta als Refugiats (JRS) proclama en la seva feina amb refugiats i desplaçats: servir, defensar i acompanyar. I tres són els principals artífexs de l’organització al Sudan del Sud:

UN PONT DES DE LLEIDA Jambatan, o l’èxit d’una sensibilitat L’any 2011, el provincial dels jesuïtes a Catalunya va demanar a l’Àlvar Sánchez, que ja feia dos anys que era a l’Àfrica, de tornar a la seva Lleida natal i impartir classes al col·legi Claver. I l’Àlvar no s’ho podia creure. “Mai hauria imaginat que tornaria a casa per fer de mestre allà on vaig ser alumne!”, confessa. Però en aquell moment no sabia que el seu retorn significaria plantar la llavor del Jambatan, la campanya solidària que en els últims anys ha mobilitzat estudiants, pares i professors del Claver per finançar projectes del JRS al Sudan del Sud, on l’Àlvar hi és des del 2014.  Jambatan vol dir “pont” en llengua local mabanesa i és el terme que bateja tot un conjunt d’accions solidàries que van tenir lloc a Lleida des del 2015, entre les quals els espectacles culturals a la Llotja, que es va omplir quatre vegades consecutives i va recaptar desenes de milers d’euros per ajudar a la gent de Maban.  L’èxit de la campanya, segons l’Àlvar, “és el resultat d’una aposta educativa” al col·legi Claver. Afegeix que “la sensibilitat amb què s’educa allí és especial”. Els últims alumnes que l’Àlvar va tenir al Claver i que van impulsar el Jambatan ja han deixat el centre aquest estiu per anar a la universitat. Tant si el Jamabatan continua com si no, la campanya ja ha assolit un objectiu: “permetre que un grup de joves del Sudan del Sud accedeixi a un centre on s’ensenya que la solució de problemes no ha de ser mitjançant les armes”, explica .  I qui sap si gràcies al Jambatan, potser sortirà de les aules de Maban un Nelson Mandela sud-sudanès que millori el batibull que avui pateix el país.