Una tradició lluminosa

Fa seixanta anys, l’ús del català en públic era absolutament residual: algun discurs en privat, comptades publicacions innòcues i representacions teatrals sota l’empara d’alguna institució que no fos sospitosa de ser desafecta al règim.

La representació ha superat el caire religiós de la història per esdevenir una tradició popular que aglutina tota la ciutat 

A Lleida es feien Els pastorets d’iniciativa d’entitats com Acció Catòlica i, a la Seu d’Urgell, gràcies a la determinació d’Esteve Albert, “el bisbat va permetre la primera representació del Retaule de sant Ermengol”, explica Jesús Galindo, actual president del patronat que fa possible l’obra. “Albert era un activista i creador que es considerava catalanista i catòlic, dues identitats que aleshores no eren fàcils de compaginar; va quedar fascinat per la figura del bisbe Ermengol, que governà el bisbat entre el 1010 i el 1035”. Ja des del primer moment va plantejar un espectacle al claustre de la catedral de Santa Maria en el qual “la llum i el so fossin protagonistes importants en la construcció dels diferents quadres que componen l’obra”. Des d’aleshores, s’ha representat cada estiu, excepte un parell de temporades que, per falta de gent, van haver de suspendre-ho.

“El retaule explica la vida d’un bisbe que va esdevenir sant, però el fet d’implicar-hi tanta gent –alguns anys es necessita un centenar de persones– fa que hagi esdevingut una representació que transcendeix la religió i la ideologia per convertir-se en una obra popular molt estimada a la Seu”, diu Galindo.

Aquesta importància és la que va fer una mica de respecte a Xavier Piguillem, el director que s’estrena enguany. “Sóc de Puigcerdà i fa molts anys que em dedico a la direcció de teatre amateur.

Des del mateix 1957, el retaule es representa en català, un fet anòmal durant tots els anys de la dictadura franquista

Em va fer molta il·lusió que pensessin en mi per assumir aquesta responsabilitat.” El retaule té uns quadres o escenes molt definits i la història s’ha de representar sempre al claustre. “No és una obra que es pugui repensar de dalt a baix, així que jugues en un terreny en el qual tens un marge de maniobra relatiu”, explica. “Ara bé, el llibret original és molt llarg i hem pogut introduir alguns diàlegs per accentuar el dramatisme d’algunes escenes; l’obra té una tradició prou arrelada per imposar respecte i tampoc he vingut a la Seu per canviar el retaule de dalt a baix.”

Sota les seues ordres hi ha tècnics, figurants i actors principals. Els papers amb diàleg més importants estan tots desdoblats per assegurar totes les funcions, en cas que alguna de les persones falli. Judith Pampalona és mestra i ja fa set o vuit anys que fa de Tedberga d’Urgell, un dels personatges femenins amb un pes important dins el retaule. “Anys enrere, aquest personatge no parlava, però ara té algunes escenes amb diàleg i ha guanyat protagonisme. Albert va escriure molts quadres i escenes i, segons l’època, s’ha donat més pes a uns o d’altres, segons els gustos o la direcció.” Implicada en l’organització del retaule des de molt abans d’exercir de Tedberga, Pampalona reconeix que “és una representació que fa ciutat, perquè amb els anys coincideixes amb molta gent que hi ha participat i que, durant la resta de l’any, et vas trobant pel carrer”. El retaule és una obra que ja gairebé es pot considerar una tradició local.

per saber-ne més