Els expedients X de Ponent
Poques són les persones que gosen admetre en públic haver viscut una experiència paranormal. En canvi, sotto voce, dotzenes de testimonis seriosos obren el cor i relaten vivències que, sovint, tenen punts en comú en els diferents llocs del món: ombres negres que llisquen pels racons obscurs, visions impossibles, olors estranyes, objectes que belluguen, descensos de temperatura i presències difícils d’explicar. A Lleida també.
Reconegudes primeres espases de la literatura han escrit sobre fantasmes. Mark Twain, Dickens, Bécquer, Daniel Defoe i Oscar Wilde, entre molts altres. I, alguns d’ells, no han amagat haver tingut experiències paranormals. És conegut el somni premonitori de Mark Twain, en el qual va predir la mort del seu germà, que va veure dins un taüt amb un pom de flors blanques i una de roja sobre el pit. El malson es va fer real dos dies després, quan el germà del genial escriptor va morir per un error mèdic. Tan cèlebre com aquest és l’episodi del qual tampoc s’amagava el britànic Charles Dickens, que estava jugant a les ombres xineses amb el seu fill petit quan va reconèixer reflectida a la paret una forma similar a un funeral. Esgarrifat –era supersticiós i reconeixia haver vist més d’un esperit errant– va aturar el joc. L’endemà, el seu altre fill moria. Més convençut encara que ens acompanyen ànimes en pena n’estava el creador de Sherlock Holmes, Sir Arthur Conan Doyle, que practicava l’espiritisme amb fervor després de viure diverses morts tràgiques entre els seus familiars.
Tampoc Stephen King té por de reconèixer que va escriure la seva novel·la El resplendor inspirat en experiències ocorregudes mentre es va recloure en un hotel per escriure. La seva família n’eren els únics hostes i els llargs passadissos, el cambrer que els servia i l’extrem aïllament van forjar en el cervell creatiu la trama de la història que després Kubrick va portar al cinema. La llegenda diu que, de nit, King va veure els fantasmes d’uns nens.
Es compten per desenes els famosos que, sense embuts, han confessat haver viscut tota mena de fenòmens paranormals sense que la seva fama de persones cabals se’n ressenti. La llista és llarga: va dels Beatles a Keanu Reeves, de Sting a Claudia Schiffer. Fins i tot alguns han protagonitzat programes de televisió relatant amb pèls i senyals les seves experiències. A Hollywood, qui no ha vist un fantasma no és ningú.
Però la pregunta que ens fem és: els nostres veïns, els parents i els amics, el pastisser i la mestra, la llibretera i el carnisser, han tingut algun ensurt fantasmagòric? Hi ha cases encantades a Lleida? Edificis maleïts? Influències malèfiques?
Aquí encara està mal vist admetre que, potser, algun cop, hom ha percebut alguna cosa que no pot tenir una explicació racional. Per fer aquest reportatge m’he entrevistat amb unes quantes persones del territori i, de primeres, la rialleta no falta. A Lleida? Molts n’hi ha de fantasmes, aquí, però de carn i ossos! Després, a poc a poc, resulta que alguna cosa els ha passat o la coneixen de primera mà, i te l’expliquen, però no volen que surti al diari. Al final, admeten que es publiqui, però sense noms ni referències. No es pensessin pas els veïns que els falta un bull!
El cas de la casa encantada
En un poble proper a Lleida hi ha un home que pateix a causa que, algun cop, se li ha aparegut el seu sogre, difunt de fa anys. En una ocasió, l’esperit se li va dirigir amb l’adjectiu que li solia aplicar quan era viu: “grandullón”. Les seves inicials són MB. Temps després, mentre fumava una cigarreta a l’escala de la que va ser la casa familiar, va notar que una mà petita i freda li pressionava l’espatlla. Es tracta d’un edifici de dues plantes deshabitat, sense a penes mobles. Només un mirall, una taula i una cadira atrotinada omplen l’espai. Hi vam entrar de dia i, tot i això, l’atmosfera era irrespirable, en dono testimoni. En MB, un home d’uns dos metres d’alt, no va ser capaç d’acompanyar-nos i ens va lliurar les claus. Estava terroritzat. Un cop a dins, acompanyada, les campanes de l’església i un ocell moribund es van conjurar per emetre uns sons compassats més que inquietants, alhora que una ombra negra creuava, a contrallum, pel davant d’una vidriera que donava a llevant. En MB explica que, de jove, era addicte a la ouija, juntament als seus companys de pis. Havien tingut més d’un ensurt amb algun esperit rebel i cada nit prometien que no hi jugarien mai més, però hi tornaven atrets per l’adrenalina que els proporcionava. El cas més espectacular va succeir quan es va manifestar una entitat que es va identificar amb nom i cognoms i li va demanar al MB que li fes arribar un missatge a la seva vídua mitjançant una adreça de correu electrònic. En MB es va prendre la molèstia de crear un compte d’ email des d’un locutori del barri antic de Lleida i va complir el desig de l’ànima en pena. Ha tingut altres experiències d’aquest estil, però ara només li preocupa que torni a aparèixer el sogre. Li pregunto què creu que vol, d’ell. “Era la seva llar”, diu. La casa està a la venda.
El cas del fantasma que espanta el personal
Una gran botiga de l’Eix Comercial de Lleida –no puc dir el nom per no perjudicar les treballadores– té un problema que comença quan es pon el sol. En tancar les portes al públic, baixen al soterrani a buscar les eines de neteja. Sembla ser que, entre maniquins trencats i caixes plenes de roba, hi ronda alguna ànima del purgatori que les té amoïnades. Més d’una ha demanat que la rellevin: els seus nervis no han pogut aguantar la fredor d’una bafarada d’alè al clatell, o la tremolor dels llums que s’obren i tanquen a l’atzar. Es veu que, sota l’edifici, hi ha localitzades restes de muralla andalusina. O potser només es tracta de l’esperit d’algun nostàlgic que busca la seva butaca i s’acomoda per veure una de les moltes pel·lícules que s’hi va projectar, quan al mateix lloc hi havia un concorregut cinema.
els endemoniats de cervera
En un altre orde d’efectes paranormals, i d’un inici remot en el temps, tenim el profusament documentat fenomen dels endimoniats de Cervera. Durant segles, els esperitats hi han acudit a la Festa de la Vera Creu o del Sant Misteri per rebre la imposició de la relíquia –una estella de la Santa Creu que es té per verdadera–. Avui en dia, d’una manera molt més discreta, els afectats d’influències demoníaques hi continuen buscant consol. Segons els testimonis que, fa anys, s’havien trobat amb els devots, la majoria procedien de la comarca de la Segarra, de poblacions properes, però també de Fraga i de les comarques de Barcelona. Sembla ser que, quan veien Cervera al fons, començaven a fer gestos bruscos i es retorcien. Solien anar a peu o en carreta, damunt de matalassos i, els més violents, dins de gàbies. Arribats a la plaça Major, els familiars contractaven joves forçuts que els ajudessin a fer entrar els posseïts dins de l’Església de Santa Maria. A l’interior, proferien blasfèmies i intentaven agredir els seus parents, o el propi capellà que els imposava la relíquia al front. No és estrany que el record d’aquest espectacle hagi passat de pares a fills i escrit en les cròniques. Diuen que en una de les columnes del temple encara es pot veure la petjada de la sabata d’un endimoniat, que va quedar estampada quan el dimoni li va sortir pel peu al ser expulsat pel ritual.
Altres casos mereixen atenció, com el d’un niu de metralladores de la Guerra Civil, a l’horta del Segre, destruït per un pagès que volia disposar de més espai de cultiu. Curiosament, dins d’aquell perímetre només hi neixen plantes febles i esgrogueïdes, per molt que cobreixi el terreny amb terra fèrtil. I també podem mencionar les dificultats que va comportar una valuosa exposició que es va presentar fa uns anys a Lleida. Els guardes que havien de custodiar els sumptuosos objectes que acollia a la nit tenien por i es negaven a fer el torn. Asseguraven que una presència gèlida els seguia les passes.
Lleida no és Hollywood. Aquí, la gent guarda sota clau la seva intimitat, segurament per por que se’ls miri de reüll. Aquest article farà aixecar la cella a més d’un lector que, després, potser deixarà anar un somriure de suficiència. Algun altre, però, en la seva intimitat haurà d’admetre que, un cop, va sentir un calfred quan va veure una ombra fugissera que travessava el passadís.
ELS CRITS A LES NITS QUE ESPANTAVEN ELS INQUILINS Fa deu o dotze anys que en aquest mas situat al peu de la serra d’Almenara, entre l’Urgell i la Noguera, s’hi van instal·lar uns temporers romanesos que treballaven a la fruita. Pocs mesos després vam decidir traslladar- se, canviar de casa, marxar. Segons van explicar en el seu moment ho feien per una raó que ràpidament va escampar-se per entre el veïnatge de Tornabous: ja no podien estar-s’hi més perquè no suportaven haver de conviure a les nits amb uns crits agònics que, al seu parer, eren d’una mare i una criatura. Davant dels arguments fantasmagòrics que esgrimien, en lloc de buscar respostes en els miols dels gats en zel, hi ha qui va relacionar les audicions amb uns fets succeïts feia escassos cinquanta anys. A mitjans del segle passat la masia era d’un propietari que hi allotjava un masover i la seua família. Originaris de Castellnou, la família Pascual tenia un nen i una nena. La desgràcia va arribar amb el naixement del tercer fill, ja que ni ell ni la mare no van sobreviure als problemes que van sorgir durant el part en una clínica de Lleida. Els difunts es van vetllar a la masia i, després, es van enterrar a Barbens. La família va continuar vivint a la casa durant més de deu anys i mai no van sentir res, tal i com explica la Nati, la filla. Avui en dia a la casa hi viuen immigrants africans que, segons sembla, dormen aliens a la llegenda de les ànimes perdudes. Entre la gent gran del poble de Tornabous, però, encara hi ha qui relaciona ambdues històries.
