Crispetes, sofà i cintes de vídeo
Van tenir els seus anys de glòria entre els vuitanta i els noranta, quan a cada casa hi havia un vídeo i ningú no tenia cap sistema domèstic per fer còpies. Amb una clientela fidel que tendeix a envellir-se, a la ciutat només resisteixen tres videoclubs. Els temps canvien, internet forma part de les nostres vides i el seu model de negoci, tot i la resistència, és un camí que sembla abocat al precipici.
Les grans cadenes de moda s’imposen als eixos comercials, les botigues de productes ecològics es comencen a fer un lloc entre el comerç de barri, internet ens permet comprar des del sofà de casa i la fal·lera per l’acumulació compulsiva de béns de consum obre tot un mercat en la compra i venda de segona mà. Els temps canvien i els videoclubs, triomfadors en el paisatge comercial dels vuitanta, símbol de modernitat, són una espècie en perill d’extinció.
“En els bons temps, només a Lleida, n’hi havia gairebé cinquanta i cada dissabte es llogaven milers de pel·lícules”, recorda Pere Valls, de Video3. Va arribar a tenir quatre establiments oberts al mateix temps, avui en dia conserva els d’Anselm Clavé i el de la rambla de Pardinyes. Valls va ser una de les persones que van introduir el concepte del lloguer de pel·lícules a la ciutat: “L’any 1982 vam comprar unes quantes pel·lícules en format Philips 2000 i proposàvem als botiguers que les tinguessin en dipòsit i les lloguessin com un complement dels seus negocis; aleshores no hi havia gaire gent que tingués aparells reproductors i va costar una mica introduir la idea, però poc a poc es va anar creant una oferta que creixia amb la demanda.”
VIDEOMANIA. La màquina expenedora, amb més de 1.400 títols, és un dels serveis que l'ajuden a sobreviure.
L’oferta televisiva era limitada i als cines de Lleida només hi arribaven les pel·lícules més comercials, així que “cada vegada hi havia més famílies que tenien reproductor de vídeo a casa. Un VHS, el format que finalment es va imposar per sobre l’altre competidor, el video Beta. Als anys vuitanta el lloguer formava part del negoci de les productores, les quals podien vendre les cintes als videoclubs per 15 o 20.000 pessetes. “Aleshores havíem de fer una gran inversió constant per actualitzar i mantenir el catàleg, ja que havien d’entrar títols nous i dels més comercials n’havies de tenir diverses còpies, recorda. En aquells temps també passava que les cintes VHS de venda al públic particular trigaven dos anys respecte al lloguer, així que nosaltres teníem bastant marge de maniobra”, explica Valls. “Avui en dia gairebé és simultani i la distribució ha canviat molt, el preu que nosaltres paguem per un DVD o BlueRay de lloguer tampoc no és tant elevat, però el preu que després en paga un particular si es vol comprar la pel·lícula tampoc és tant desorbitat, així que el nostre marge es va anar fent cada vegada més petit.”
LLOGUER. El sentit original dels videoclubs és el lloguer de pel·lícules per hores o dies
Francisco Cabanillas va obrir Videomania al passeig de Ronda uns quants anys més tard, durant la transició del VHS al DVD. “El canvi d’un format a l’altre va ser molt ràpid, realment els dos sistemes van conviure poc temps, però també és cert que durant uns quants anys la gent només tenia l’aparell per veure les pel·lis i encara no s’havien popularitzat les gravadores per a ordinadors domèstics ni internet, així que nosaltres encara teníem una mica de maniobra. La clau estava en l’oferta, a oferir una quantitat de títols que cridés l’atenció de la gent, que la gent sabés que aquí podia trobar pel·lis que mai no havien arribat al cine o que ens arriaven amb rapidesa.” La flexibilitat també ha estat la clau dels supervivents, fer ofertes amb pel·lis més antigues, paquets de diversos títols per amortitzar-ne el preu, facilitar el retorn ràpid per abaratir el cost i donar serveis de 24 hores a través de màquines expenedores i de retorn. “Aquí poden venir els clients en qualsevol moment, triar entre més de 1.400 títols que es van renovant i tornar-los quan vulguin”.
FUNATIC. Vinculat a les sales de cine, del mateix nom, ambdós especialitzats en cine independent i europeu
Amb el tombant de segle a Lleida es van obrir franquícies amb propostes comercials com BlockBusters i un nou videoclub que apostava directament pel cine que quedava fora dels grans circuits de les Majors. El Funatic oferia estrenes de cine en sala i un assortiment considerable de DVD per al lloguer. “Era un bon moment i els primers anys vam funcionar amb un bon ritme; però malauradament avui no és un negoci que aguanti per si sol”, reconeix en Francesc Roigé. “Abans encara venien joves els caps de setmana, però ara només han resistit els clients de mitjana edat, els que ja són massa grans per buscar pel·lícules per internet i mirar-les a l’ordinador.” Les plataformes televisives i la xarxa són uns competidors implacables quan es tracta de retenir o atraure clients joves. “Durant un temps ho vam provar amb el lloguer de jocs, però la veritat és que era una clientela conflictiva”, reconeix Valls. Part del negoci és la revenda de les còpies amortitzades, el qual va liquidant a poc a poc d’uns negocis que resisteixen, ningú sap per quant de temps, contra totes les amenaces.
