El secret de Canelles

El Joan Borràs no vol tornar on va néixer. L’entristeix veure allò en què s’ha convertit. És un lloc mort, encara que és ple d’aigua. És tan ple d’aigua que fa impossible que el Joan torni a la casa de la seva primera infància, coberta pel pantà de Canelles. “El congost de Mont-rebei està mort, ara. Jo recordo el soroll del riu, l’aigua viva del Noguera Ribagorçana. Ara... és aigua estancada. Hi ha solament silenci”, explica el Joan, que va néixer a les Mines de Corçà l’any 1950, una de les conques mineres de la vall d’Àger. Allí era el Juanito i creixia entre la boca d’entrada a una mina de carbó i el riu Noguera Ribagorçana fins que es van traslladar al poble de Corçà quan tenia sis anys perquè comencés a estudi.

La memòria social del Montsec reté el fet que a Corçà hi hagués unes mines que van superpoblar i revolucionar un poble en el qual avui hi ha solament tres llars de foc enceses tot l’any, però no existeixen estudis socials, econòmics, antropològics ni històrics sobre el que va significar i va ser que s’instal·lés en aquell petit nucli d’Àger la Cooperativa Obrera Carbonífera la Ribagorzana, primer, i que va passar a finals dels 50 a Minas de Corsà S.A. A l’Arxiu Comarcal de la Noguera hi ha set metres lineals de documentació que compon el Fons de les Mines de Corçà que fins a la nostra data no havia rebut cap visita. Allí hem recuperat alguns dels detalls de com es treballava i es vivia a les Mines de Corçà, que van tancar el 1960 a mig explotar a causa dels plans de construcció de Canelles.

“Hi ha un pendent important que és recuperar la memòria històrica de les mines, de la gent que hi va treballar i hi va viure”, explica la historiadora d’Àger Laura Benseny, que té en ment un projecte de recuperació d’aquest bocí d’història que sembla fos. “Molta de la gent que hi va treballar venia de fora, no estava arrelada al territori, així que no hi hagut ningú que reivindiqués aquesta part de la història”, afegeix. La Laura comparteix objectiu amb la historiadora de la UdL Antonieta Jarne, que des de la Fundació Arnau Mir de Tost preveu recuperar i conservar el llegat històric i etnogràfic de les mines de Corçà, així com les repercussions socials i econòmiques de la seva existència.

Però no acaba d’arribar el moment de fer-ho. “Les mines de Corçà se situen en un context de Postguerra Civil, un moment dur i d’autarquia en què la dictadura de Franco busca l’abastiment amb recursos propis. Això fa que s’explotin mines amb un carbó de baixa qualitat, com és el lignit de les de Corçà o les del Baix Segre, més estudiades i reconegudes”, apunta la historiadora, que afegeix que “els primers miners van venir d’Astúries. No tant perquè fos mà d’obra qualificada, que també, sinó perquè venien a aquest lloc inhòspit, pas i refugi de maquis, per poder començar de zero tot i el seu passat polític d’esquerres”.

Sobre el passat polític dels seus pares, no recorden res els nens de les mines de Corçà que avui són els únics que aguanten el fil que uneix el present amb aquell moment de la història minera de Catalunya a la Vall d’Àger.

“A Corçà no sabien el que era una bona festa major fins que vam arribar els castellans. Com que hi havia diners, perquè molts, per no dir tots, treballaven a les mines, invertien molt en la música i la festa”, diu somrient el Paco Juárez, fill del Miguel, que va deixar la misèria de la pastisseria d’Albacete per un jornal de 50 pessetes, que era el que guanyaven de mitjana els treballadors de la mina. Almenys, així figura a la correspondència dels caps de la mina, com era Antonio Martínez Navarro, amb càrrecs d’empreses de Múrcia, com la d’explotació de plom Mimofer, en la que el Sr. Coscoles li demana a Martínez si podria enviar homes poc especialitzats (els anomenats ramperos) a treballar a Corçà, per oferir-los una possibilitat de sortir de la misèria.

“En aquella època eren moltíssims diners. Recordo que el pare ens enviava sobres amb 1.500 pessetes cada mes i al poble, mig en broma, deien que el pare havia anat a Catalunya a robar, i el que feia era jugar-se la vida per nosaltres”, diu el Paco, que va anar a viure a Corçà als 4 anys. El seu pare va fer el que van fer molts arribats de Múrcia o Astúries i, també, els veïns de la vall d’Àger que optaven per fer el servei militar a les mines: dormir a la residència de solters de les mines, que en realitat eren “uns barracons foscos i pudents”, recorda el Juanito tapant-se el nas com si encara pogués sentir la fetor. “Després ja vam venir la mare, mon germà i jo d’Albacete i vam estar una temporada de lloguer a casa Roqueta de Corçà, on ens vam fer la foto de la comunió”, explica el Paco, que recorda que amb 6 anys feia de traductor simultani a missa perquè “les dones grans no sabien parlar castellà”.

Quan un pensa en una mina de carbó s’imagina un lloc inert i ombrívol on els llums de carbur il·luminen poc més que la cara ennegrida dels treballadors. Però a les mines de Corçà hi havia molta vida. Unes set cases familiars més la de solters i la cantina, que funcionava també com a petita botiga de queviures. El poc temps que van estar obertes les mines (1942-1960) va fer impossible que es desenvolupés el projecte constructiu previst per la Cooperativa Obrera Carbonífera de la Ribagorzana. Hi contemplava també una capella, que es va quedar en no res, encara que més d’un cop s’hi havien fet misses de campanya per Santa Bàrbara.

“Allí érem molt feliços. Recordo el riu, que era l’aigua de beure, de rentar la roba, de refrescar-se i banyar-se, aigua per anar-hi a pescar...” Els nens de les mines passaven bona part del temps jugant a tirar-hi pedres, pescant i banyant-se. També era on vivien situacions excepcionals, com quan baixaven piragüistes francesos i just al davant de les mines feien la volta deixant amb l’ai al cor el Juanito i la seva colla fins que no veien el francès tornar a sortir a la superfície. Amb una maniobra similar a la dels piragüistes però dominada per la mala fortuna va ser com va morir un dels amics del Juanito. “Li teníem respecte al riu, perquè hi havia zones de corrent. Jo no el creuava si no era amb el pare. Recordo com jugàvem amb els troncs que tiraven des de la muntanya i com que no existia el pantà de Santa Anna ni el de Canelles, passaven per les mines i s’acumulaven a la Pertusa, des d’on els recollien per transportar en camions. Posàvem una corda al tronc i els més atrevits el cavalcaven mentre la resta estiràvem la corda per apropar-lo a la marge del riu. Un dia, ell jugava i arriscava al mig del riu. El corrent va fer girar el tronc i el vam veure desaparèixer. Els primers segons vam pensar que era un joc però el van trobar mort 200 metres riu avall”. Aquest és l’únic mal record que té el Joan de les mines. El Paco en té un altre, l’episodi de meningitis que va superar in extremis gràcies a la moto del metge d’Àger. Tot i les dificultats i la misèria de l’època de postguerra, miren enrere i s’emocionen recordant la llet en pols a classe, la xocolata, els primers petons i les tardes de pesca.

COM ARRIBAR A LES MINES Avui dia solament hi ha una possibilitat d’arribar a les mines de Corçà i és quan les reserves del pantà de Canelles estan sota mínims. Una de les darreres sequeres, l’any 2006, un nebot del Joan Borràs va fer-hi una excursió i va fotografiar la boca de les mines i les runes de la que va ser la casa del seu oncle. Fins i tot ho va tenir més fàcil per accedir-hi que no pas els miners que venien d’Espanya. En una de les cartes del Fons de les Mines de Corçà es donen aquestes indicacions: “la millor manera de fer el viatge és sortir de Múrcia amb el tren ràpid de València a les 12 del matí. Van de València a Barcelona fins a Tarragona on arriben a les sis del matí. A les vuit, dos hores més tard, un tren fins a Lleida, que arriba a les 12.30 hores i de Lleida surt un tren a tres quarts i cinc de tres de la tarda que han de prendre fins a l’estació d’Àger, un cop allí, pregunteu per les mines i ja us informaran”. Del que informarien seria d’un pont tan estret que els camioners que no eren fixes en el servei de transport de carbó de Corçà no s’atrevien a creuar per por de caure i morir al barranc.