L'art de donar caliu amb materials freds

El Rubén Aranda treballa amb els mateixos materials des que d’adolescent va començar a encofrar a l’empresa familiar de construcció. El que ha canviat en aquests vint anys ha sigut la seva mirada i això... fa que tot sigui diferent. “El meu pare estava obsessionat que no sortís cap ferro de l’encofrat perquè aleshores es tacava la paret amb òxid. Un dia vaig veure una llàgrima d’òxid i em va semblar que era d’una gran bellesa”, explica l’escultor lleidatà, amb més de seixanta obres realitzades.

BOTARENY. L’escultura eòlica que es va fer viral a internet després de ser destacada a Facebook per Yo también fui a EGB.

Aquella imatge es va quedar pacient en un racó de la seva memòria fins que aquest any ha trobat el coratge suficient com per convertir-se en una idea inspiradora per a una de les creacions de l’escultor dels polímers i les resines. Una d’aquelles idees que el desperten a mitjanit i que va anotant a la llibreta que guarda a la tauleta de nit. Allí, en l’anotació, comença el procés de creació, que pot durar anys fins que investiga els millors materials per dur-la a terme.

GRAN FORMAT. Una de les seves obres de gran format que va cedir a la Llotja

L’escultura viva que està treballant a partir de la tècnica de l’encofrat és un parèntesi en la seva identificació artística amb els polímers. “Si l’època clàssica va ser el moment de l’expressió artística de la pedra; els romans i els grecs ho van fer amb el marbre i la fusta va ser el material de l’art escultòric de l’edat mitjana, jo diria que la nostra és l’època dels polímers”, explica el Rubén mentre es col·loca la mascareta per ruixar un bany de ferro a un dels seus óssets de la col·lecció Agredolç, la fase final després d’haver treballat el polimetà, la fibra de vidre i les resines. Al seu taller fa olor de resina, una forta flaire de productes químics i tòxics que contrasta amb la bellesa del resultat final.

CAPES. Les escultures del Rubén són de polimetà, fibra de vidre, resina i la capa final (de dreta a esquerra).

La seva sèrie Agredolç conformada per escultures d’ossets de peluix que semblen fets de ferro és una demostració de les contradiccions internes amb què l’obra de Rubén Aranda t’enfronta com a espectador.

La seva obra, que es pot veure a rubenaranda.com, abraça l’impressionisme, l’art figuratiu, gran format, relleus i abstracte

Com pot ser que un material tan fred com els polímers, amb el qual fan els vaixells o els para-xocs dels cotxes, pugui despertar tanta tendresa a través d’un gran ós de peluix? Amb les seves obres, al Rubén Aranda li agrada, i ho fa de manera innata, desafiar els materials i l’estabilitat emocional que ens donen els prejudicis integrats en la nostra personalitat. Així passa amb una de les instal·lacions gegants que té al seu taller a l’espera de nova ubicació.

Una cara gegant, que plora d’un ull i una escala de fusta et convida a pujar per espiar per la cavitat de l’altre ull a veure què té a dins que li provoca tristor i pena. “Perquè som així, volem saber per què plora, però potser no cal tenir una raó transcendental per plorar o potser no l’importa a ningú”, explica. El seu procés de treball és únic. Hi ha d’altres artistes que utilitzen la fibra de vidre per economitzar la seva producció artística i fan reproduccions d’obra. “Jo sempre venc l’obra original perquè treballo amb els polímers i la fibra elevant-los a material noble”, diu. Tot i que n’hi ha que qüestionen (perquè no ho entenen) que les seves creacions estiguin a l’alçada del bronze. I potser és el bronze que es queda curt en un taller com el del Rubén on els materials de la construcció i la restauració passen de ser funcionals a artístics. Combina les dos capacitats dels polímers, els encofrats, el ferro o la fusta ja que si hagués de viure de l’art ho tindria magre. “Hi ha ajuntaments que no veuen la necessitat de comprar art, que no es volen quedar les meves obres cedides i instal·lades en espais públics ni regalades”, lamenta. L’art és tan necessari per a l’ànima com el menjar ho és per a al cos i és per això que insisteix a aportar la seva varietat al nostre menú diari d’inspiració. Com Velázquez o Dalí, part de la seva essència queda impregnada en aquelles obres amb què té més connexió, aquelles que quan estan acabades, les mira i sap que es vendran aviat. Com li va passar amb alguna de les bigues doblegades per la mà de la seva filla, la Sarai, que juntament amb el seu germà Azael són muses del Rubén.

ESPAIS PÚBLICS. El Rubén Aranda cedeix les seves obres de gran format a alguns espais públics com aquesta, Una nova vida, que es pot veure a l’aeroport d’Alguaire. El seu amor per l’art fa que, com aquesta vegada, la instal·lació li surti cara i passi que l’artista ha de pagar perquè un espai llueixi la seva obra.