Servei de porta a porta

Les primeres llicències de taxi lleidatanes són del 1954, quan es va posar en marxa el servei. Segons la legislació vigent, aquestes són municipals i cada ajuntament les regula. Tot i això, hi ha unes ràtios establertes per població, com passa amb els estancs i les farmàcies. Amb pocs efectius al carrer, aquells pioners podien arribar a passar-se un dia sencer clavats a les poques parades que hi havia. Des d’aleshores fins ara, s’han ampliat fins a les noranta-nou llicències a Lleida ciutat. Cada propietari paga la quota d’autònom i té dret a fer rodar el taxi a qualsevol hora i qualsevol dia de l’any. No és obligatori que sigui ell qui el condueixi, tot i que a Lleida és el més habitual, perquè és un col·lectiu molt més petit que el de ciutats com Barcelona. La majoria dels taxistes autònoms té una llicència i, per treure-li rendiment, durant tot el dia contracten un xofer per cobrir les hores o els torns que ells no poden fer. Els taxistes estan regits per la Llei Orgànica del Transport i les tarifes estan regulades i pactades amb l’administració.

A Lleida no hi ha problemes amb plataformes com Uber, sinó amb taxis il·legals de comunitats immigrants

Un taxi és una càpsula del temps, un compartiment estanc que es desplaça per la ciutat i converteix cada carrera en una història particular. Silenciosos i discrets, els taxistes viuen la vida des del carrer les vint-i-quatre hores del dia, un servei disponible tots els dies de l’any que els permet saber com és la ciutat. Com es mou i quines són les hores punta i els punts més calents de Lleida, què busca la gent a les tres de la matinada d’un dissabte, què pensen els qui han de fer quimioteràpia per plantar batalla a la mort, com són els executius que baixen del tren sense conèixer res de la ciutat que visiten i com en són, d’agraïdes, moltes persones que no agafen mai un taxi perquè està fora del seu pressupost habitual. “Entre setmana, la ciutat nocturna està molt tranquil·la fins a les set del matí. A partir d’aleshores, a poc a poc, es va despertant i, a quarts de nou, el trànsit arriba a l’hora punta. Des de les vuit fins a les deu, és una bogeria que no s’atura”, explica el David Olmedo.

SOMRIURE. El tracte afable amb el client és molt important per fer un bon servei

A les onze, la majoria de les parades està en calma i, sobretot, es van activant els serveis mèdics i les carreres per qüestions de feina. “Aquests pugen al taxi i només interaccionen amb tu per donar-te indicacions. Generalment, parlen o escriuen per telèfon, perquè el viatge està dins la seua jornada laboral”, comenta el Joan Espuñes. Les parades més actives són les de Ricard Viñes i la de l’estació de trens, mentre que les altres tenen un moviment molt més tranquil. “Fins fa pocs anys, a les parades hi havia un telèfon fix que la gent de Lleida se sabia. Cada parada tenia el seu i nosaltres havíem d’estar alerta. Quan sonava, l’agafava el company que era el primer a la fila i sortia a fer el servei.”

La llibertat en la gestió dels horaris laborals és una de les característiques que més valoren els qui treballen al sector del taxi

Avui dia, la majoria estan agrupats en dos cooperatives i és a través de les seues centraletes que recullen els encàrrecs i se’ls reparteixen. Uns pocs van per lliure perquè tenen la seua pròpia cartera de clients i les carreres que fan sortint de les parades ja els compensen. És un col·lectiu que viu molt intensament la ciutat i, alhora, és una flota silenciosa. “Som pràcticament cent persones que voltem tot Lleida cada dia i estem connectats. Moltes vegades, col·laborem amb la Guàrdia Urbana i els Mossos, perquè veiem moltes coses i, fins i tot, els hem ajudat en moments puntuals a localitzar un cotxe que acaben de robar, per exemple”, explica el Manolo Olmedo, germà del David.

EMPÈNYER. Quan la cua es mou, els taxistes empenyen el cotxe per avançar la posició.

La comunicació fluïda amb els cossos de seguretat, però, no és contradictòria amb una de les característiques principals dels taxistes: la discreció. “Sobretot en els serveis de nit, és molt important saber on passen les coses de la ciutat i no preguntar mai res a ningú. Això no vol dir que alguns clients no tinguin la necessitat d’explicar-te si han pogut satisfer les seues necessitats o els reculls després d’endur-se una decepció”, bromeja el Santi Capdevila. “Encara que la nit ha canviat molt des que l’alcalde va fer tancar tots els clubs i l’activitat es mou d’una altra manera.” A la nit, només poden treballar o esperar. Quan arriba el matí i les botigues alcen les persianes, el polígon funciona a ple rendiment, tota la canalla va a l’escola i les oficines encenen els ordinadors, també és quan ells tenen marge per fer allò que els interessa. “La nostra jornada laboral habitual és de deu o dotze hores, però, en aquest horari, aprofitem per portar els nens a l’escola, anar al metge, parar a fer un cafè, anar a comprar o a buscar un paquet a correus”, diu l’Ángel Suárez.

EN FEMENÍ. Tot i que són minoria, ja fa molts anys que hi ha dones al volant dels taxis.

Són autònoms i no tenen torns obligatoris, de forma que la llibertat és el més ben valorat per tots. “Si no et mous, no ingresses, però si un dia has d’anar a Barcelona, tampoc no has de donar explicacions a ningú.” Ells no en donen ni en demanen. Un dels serveis més habituals i discrets són els vinculats a la salut; cada dia acompanyen gent als hospitals de Lleida o Barcelona per seguir tractaments que, generalment, són molt agressius. Aquests es cobren directament a la Seguretat Social i són, d’altra banda, uns dels més emotius, perquè es converteixen en confidents de gent que lluita contra malalties molt dures i és impossible que no els afecti, que no s’alegrin quan algú els explica que se n’està sortint. “El tracte amb el client, quan és bona gent, sempre és agradable, i a mi m’agrada conèixer cada dia gent diferent”, diu el Santi.

ESPERA. A la nit, l'espera és més recollida perquè no poden fer un cafè.

Per contra, el més desesperant són els temps d’espera, les estones mortes a les parades. “Nosaltres vam notar la crisi molt abans que se’n comencés a parlar i, durant els anys de restriccions econòmiques, el nostre és un sector que va patir molt, però vam resistir perquè la feina es reparteix entre tots plegats”, explica la Cristina Lasheras asseguda al volant del seu taxi. Té la llicència número 9, heretada del seu pare, una de les poques que es remunten als anys cinquanta sense haver canviat de família. “Ara també notem que la situació s’està recuperant i el temps d’espera entre servei i servei és més curt que durant els anys més durs de la crisi.” En la mentalitat col·lectiva, aquesta és una professió masculina, però ella no és l’única, “i les primeres dones taxistes de Lleida ja fa dies que es van jubilar. Som minoria, però no hem tingut mai la sensació d’haver-nos d’esforçar més que els nostres companys per demostrar que sabem fer la feina”. De la mateixa forma que ella va agafar el relleu familiar i circula amb el mateix número de llicència que el seu pare, Pedro Navas és un veterà que comparteix professió amb el seu fill Cisco. La tradició no es pot remuntar gaires generacions enrere, perquè el servei de taxis a Lleida és de mitjan segle XX (vegeu el desglossament), però no és estrany trobar germans, pares i fills o taxistes que de petits anaven de vacances amb el taxi del pare, que era l’únic cotxe familiar. El Pedro fa vint-i-escaig anys que hi treballa i n’ha vist de tots colors: “Jo he recollit una persona al número 2 d’un carrer i, quan ha pujat al cotxe, m’ha dit que anava al 19, o he portat una bossa de pipes a les tres de la matinada i al client li ha costat més de 20 euros perquè li he cobrat la carrera.”

FAMÍLIA NAVAS. Pare i fill treballen al sector amb llicències diferents.

Aquest és un dels serveis més habituals i menys coneguts: el de compra. Sobretot, és nocturn i, si són productes barats o bé el client és conegut i de confiança, són els mateixos taxistes que avancen els diners. “Tabac, alcohol, medicaments, productes farmacèutics per a infants, condons o qualsevol cosa que a aquelles hores es pugui comprar. De nit, hi ha gent que no pot o no vol sortir de casa i ens truca perquè els ho portem, per això nosaltres sabem quines gasolineres, bars o establiments estan oberts i què podem aconseguir a cada lloc per anar al més ràpid possible”, explica el Joan Espuñes. El client haurà de pagar tota la carrera i el producte, de manera que un paquet de tabac pot sortir per més de 20 euros. Els mòbils i les tauletes digitals són els grans aliats contra l’avorriment del segle XXI. “Abans, hi havia taxistes que havien arribat a posar-se una petita televisió portàtil que anava amb antenes per fer més amenes les clavades”, recorda l’Abel. “Ara n’hi ha molts que tenen tauletes o reproductors de DVD i naveguen per internet, segueixen sèries o miren pel·lícules. N’hi ha de lectors i també d’aficionats als mots encreuats o al diari. Tot s’hi val per passar les hores. Si és hivern, amb la calefacció posada i, a l’estiu, amb l’aire condicionat. En l’argot taxista, fer una clavada és quedar-se parat una bona estona: “Una hora amb el motor apagat davant de l’estació de Renfe ja es consideraria una bona clavada, i la veritat és que és prou desesperant, perquè és molt avorrit i el temps passa molt a poc a poc”, confessa el Joan. L’AVE es va vendre com un revulsiu, però la veritat és que no l’agafa tanta gent com s’esperava i també s’han perdut molts serveis que es feien a Barcelona perquè el tren ofereix un bon horari, rapidesa i un preu més competitiu. Per contra, tots poden explicar l’anècdota del senyor amb corbata que puja al taxi i demana per l’hotel Berenguer IV i, quan el taxista li assenyala l’altra banda de la plaça, puja de tota manera i demana que l’hi porti encara que siguin 50 metres. Propines? La majoria confessen que són imprevisibles, però que la gent més humil és qui n’acostuma a deixar més.

SEGURETAT I PROXIMITAT Tots els taxistes han patit alguna situació incòmoda, però la capacitat d’ajuda mútua i la necessitat de ser un servei proper fa que no es plantegin posar mampares de vidre dins dels cotxes per no transmetre una sensació de distància excessiva.

SERVEI MUNICIPAL Una història moderna Les primeres llicències de taxi lleidatanes són del 1954, quan es va posar en marxa el servei. Segons la legislació vigent, aquestes són municipals i cada ajuntament les regula. Tot i això, hi ha unes ràtios establertes per població, com passa amb els estancs i les farmàcies. Amb pocs efectius al carrer, aquells pioners podien arribar a passar-se un dia sencer clavats a les poques parades que hi havia. Des d’aleshores fins ara, s’han ampliat fins a les noranta- nou llicències a Lleida ciutat. Cada propietari paga la quota d’autònom i té dret a fer rodar el taxi a qualsevol hora i qualsevol dia de l’any. No és obligatori que sigui ell qui el condueixi, tot i que a Lleida és el més habitual, perquè és un col·lectiu molt més petit que el de ciutats com Barcelona. La majoria dels taxistes autònoms té una llicència i, per treure-li rendiment,  durant tot el dia contracten un xofer per cobrir les hores o els torns que ells no poden fer. Els taxistes estan regits per la Llei Orgànica del Transport i les tarifes estan regulades i pactades amb l’administració.