A ritme d'artesania

Al fons del garatge, un espai estret i llarg ple fins al darrer racó, l’Antoni Gutiérrez Rius té el seu taller de fusteria de precisió. Casa seua és una entre la desena de cases unifamiliars que als anys noranta es van alçar en un carrer sense sortida al barri de l’Institut de Bellpuig. Nascut a Ivars d’Urgell, durant els hiverns més foscos del primer franquisme l’Antoni va viure en un internat de monges de Lleida: “de tant en tant ens feien fer exercicis espirituals durant els quals ens posaven música clàssica: senzillament van ser unes melodies que em van captivar i des d’aleshores que m’hi vaig aficionar; hi havia un capellà jove que hi entenia una mica i ell m’explicava qui era el compositor de cada peça i jo cada vegada parava l’orella amb més atenció”.

A CASA. L’Antoni, al taller de casa seva on treballa la fusta i elabora les batutes conegudes arreu.

Seixanta anys més tard, alguns dels millors directors del país i del món condueixen les orquestres amb una batuta fabricada artesanalment per l’Antonio al taller de casa. “Cada vegada que el director indi Zubin Mehta fa un concert a Catalunya utilitza una de les batutes que jo li vaig regalar personalment quan va venir al Palau de la Música”. No les ven, les fa només per donar-les, per la satisfacció de veure com la basca Inma Shara, el japonès Seiji Ozawa o els catalans Martí Campos, Joan Lluís Moraleda o Concepció Ramió es posen davant d’una orquestra simfònica i la dirigeixen amb una de les seues batutes de fusta de boix a les mans. Quan això passa, l’Antoni sent un orgull profund i secret que només comparteix amb els seus.

LLETRES. Una altra cosa que li agrada és fer lletres. N’ha fet noms sencers, entre  els quals, els dels seus néts.

Jubilat, ell i la seua dona organitzen la setmana en funció dels néts, amb els quals tenen emparaulada bona part dels dies de la setmana. “El treball de la fusta és a les hores lliures, i com que totes les peces les regalo no ho visc com una feina; he descobert que se’m dóna bé, que hi tinc traça i paciència”. Entre la humilitat i l’acceptació d’un do, una de les feines més fines que fa és la incrustació de lletres, “tallar-les i després col·locar-les en una altra peça de fusta d’un altre color”. Durant tota la seua carrera professional no va tocar la fusteria, així que és inevitable preguntar-se d’on surt aquesta afició.

TREBALL DE PRECISIÓ. Quan creu que ja té la vareta acabada, la porta a pesar a la farmàcia en una bàscula de precisió

De jove, amb la seua dona, se’n va anar a viure a la Val d’Aran per fer de professor de tecnologia. “Hi havia una plaça a l’institut de Vielha i vam decidir anar-hi a viure”. Allà va aprendre l’aranès, del qual n’ostenta el títol de professor. “Fa una quinzena d’anys teníem un problema de motivació amb els alumnes, el programa oficial no acabava de ser-los atractiu i mostraven evidents símptomes d’avorriment i desconnexió. Aleshores hi havia hagut unes fortes nevades i hi havia molts arbres caiguts i branques trencades, vaig demanar als joves què podíem fer amb tanta fusta a banda de llenya”. És així, buscant la manera de tornar a enganxar els seus alumnes a l’aula, com l’Antoni va començar a treballar la fusta i a descobrir que hi tenia una facilitat innegable. “A vegades els meus antics alumnes que treballaven de guardes forestals em trucaven perquè els acompanyés i aprofités que havien de fer feines de desbrossar boscos per triar la fusta que més em convingués”. Potser no va despertar l’ofici de fuster en cap dels seus pupils, però ell sí que va trobar un filó.

INTERNACIONAL. Alguns dels millors directors d’orquestra utilitzen batutes elaborades al taller de casa de l’Antoni

La fusta clara i resistent del boix i la del boix grèvol, una mica més fosca, són dues de les més apreciades per l’Antoni. “Només hi ha un tipus de pi al món que és bo per treballar artesania, el pi d’Oregon, als Estats Units, però és pràcticament impossible d’aconseguir.” El banús o el roure són altres de les fustes amb les quals treballa normalment. Una branca de boix triga uns cinc anys a assecar-se del tot, per això ha d’estar constantment buscant matèria primera que guarda gelosament esperant el seu moment. “Aleshores les porto a un fuster de Bellpuig perquè me’n faci làmines, i si apareix un nus aquella banda ja no es pot fer servir”. Fer batutes va ser, per a l’Antoni, la fusió de les seues dues aficions més estimades: la música clàssica i la fusteria de precisió. “Vaig idear un sistema perquè la vareta fos perfecta, perquè s’anés aprimant a la perfecció sense perdre la forma original”. Sobre una fusta va clavar-hi angles metàl·lics cada x centímetres, els quals va foradar amb broques de diàmetres que anaven de més a menys: “d’aquesta manera passo la batuta i la vaig polint per assegurar-me que va passant justa per cadascun dels forats”. La peça final ha de pesar entre 14 i els 16 grams, per això quan li sembla que ja està a punt la porta a la farmàcia del poble perquè la pesin en una bàscula de precisió. La mida també va en funció de l’alçada del director, però no pot fer més de 38 centímetres. Una vegada acabada, la batuta ha de ser capaç de fer equilibri entre el mànec, arrodonit com una pera, i la vareta: “si fa el pes idoni i s’aguanta sense decantar-se és que ja està a punt per dirigir una orquestra”, confessa l’Antoni amb la sinceritat i la transparència que li són pròpies.