El cementiri desconegut

Sovint m’he preguntat per què els cementiris necessiten unes tanques tan altes. Potser la por atàvica als morts ens fa sentir més protegits als vius si camuflem les despulles que ens recorden allò en què ens convertirem. El cementiri de Lleida oculta rere uns murs altíssims un grapat de misteris, anècdotes i curiositats.

La creu de les Tres Pedretes

En honor a la coneguda dita “he arribat a les tres pedretes”, la creu de terme gòtica situada al marge del Camí Reial va ser incorporada al recinte del cementiri, just davant de l’antiga porta principal. Els lleidatans devots que es veuen desnonats en qüestions de salut hi solen deixar tres pedres al pedestal que la sustenta, mentre preguen perquè encara no arribi la seva hora. Com tot, van ser tantes les súpliques que, l’any 1990, a l’altre extrem del recinte, l’ajuntament hi va fer instal·lar la imatge de la Mare de Déu de les Tres Pedretes, signada per R. Roca. Des d’aquell moment, es reparteix la feina amb la creu tradicional.

LES TRES PEDRETES. La verge de les Tres Pedretes i el basament i la creu que porta el mateix nom

Les Coves del Drac i les serps

El departament de Sant Anastasi conserva les tombes que les famílies pròsperes de la ciutat es feien erigir a partir de finals del segle XIX, competint en originalitat i opulència. Alguns dels panteons més il·lustres fins i tot amaguen simbologia maçònica, com el de la família Nuet, que tant podia ser-hi per encàrrec de la propietat com per iniciativa dels coneguts arquitectes que van dissenyar-los.

Un dels sepulcres que criden l’atenció dels visitants és l’anomenat popularment com a “cova” i és que va ser construït només amb material portat expressament des de les famoses Coves del Drac, de Mallorca. Fragments d’enormes estalactites es van convertir en columnes i es va bastir el túmul amb tones de roca carbonatada de més de 5 milions d’anys d’antiguitat. L’interior, no visitable, representa una gruta, amb cortinatges negres que pengen de les parets calcàries. Durant anys, però, aquest monument funerari únic va sofrir un lamentable abandó, envaït d’heura fins a ocupar tres vegades el seu volum. Aquell garbuix de fulles i troncs entrellaçats va acollir un cau d’ofidis que sembla que s’hi trobaven a gust, en aquest esqueix de ses illes. Quan els treballadors municipals van eliminar el ramatge, hi van trobar desenes de pells de serp que havien fet la muda.

L'estudi del pintor

L’any 1962, Lluís Trepat es va dirigir a la Paeria per sol·licitar un estudi on poder pintar. Llavors ja havia realitzat els murals de Santa Maria Magdalena i havia guanyat la Medalla Morera, envoltat de polèmica. Desconeixem qui el va rebre, però devia tenir un negre sentit de l’humor perquè li va concedir una raconada dins del cementiri, envoltada de nínxols. Podem imaginar la cara de l’artista, però el cert és que no es va arronsar i s’hi va instal·lar. Anys més tard, oblidat, l’espai es va utilitzar com a magatzem per als estris dels treballadors, fins que algú es va adonar que els frescos expressionistes que cobreixen encara ara els murs eren obra del principal introductor de l’art abstracte a Lleida.

ECUMÈNIC. Imatge presa al cementiri ecumènic de Lleida

Els marginats

Sèneca no la va encertar quan va deixar anar la seva famosa sentència Aequat omnes cinis, la cendra ens iguala a tots. A la ciutat dels morts també són patents les classes socials. Al cementiri de Lleida hi trobem des del panteó neogòtic del banquer Magí Llorens, l’home més ric de la seva època, fins a les fosses comunes on feien cap les restes dels qui –una altra dita– no tenien on caure morts. Però encara hi havia un escalafó més baix: els no batejats. Durant la dictadura franquista, tot aquell qui no professava la fe catòlica tenia prohibida l’entrada per la porta principal del cementiri. No podien trepitjar sòl sagrat. Els cadàvers dels jueus, ateus, protestants i dels nadons que havien mort abans de rebre les aigües només podien passar per un altre accés vergonyant, des del carrer Almeria. Era un lloc trist i solitari, on quasi ningú s’apropava a portar flors. Avui en dia i gràcies a la instal·lació d’un niu de cigonyes, és una de les parts on hi ha més vida. Fins llavors, aquestes aus niaven al damunt del monòlit franquista que hi ha entre els departaments de Santa Maria i Sant Josep.

EL PINTOR. El mural del pintor Trepat on va tenir el seu estudi durant un temps

L'enterrament prematur

L’enterrament prematur (1844) és un relat d’Edgar Allan Poe que retrata una de les majors obsessions de l’època victoriana: el terror a ser enterrat viu. I no es tractava d’una mera fantasia de la literatura gòtica perquè, sense ser freqüent, hi ha testimoni que com a mínim es va produir en dues ocasions a Lleida. Entre els centenars d’exhumacions per diferents causes, un parell de cadàvers momificats tenien els braços en alt, com si intentessin aixecar la tapa del taüt. I la marca de les seves mans estava estampada a la fusta.

La societat de la segona meitat del segle XIX tenia una especial relació amb la mort. Una mena d’admiració morbosa per tot allò que hi fes referència. A Lleida, els familiars solien deixar dins del nínxol un flascó de vidre segellat amb lacre, que contenia un manuscrit. Per desgràcia, se’n conserven pocs, ja que, en obrir-los, el paper es volatilitza i els seus secrets es fonen per sempre.

La urpada de la Guerra Civil espanyola

La Guerra Civil va deixar la seva petjada cruel a Lleida. Després de les morts primerenques i les execucions dictaminades pel Tribunal Popular, una ciutat dividida pel front del Segre va suposar que durant nou mesos els enterraments es fessin als cementiris d’Alpicat i Almacelles. Un cop les tropes franquistes van avançar en direcció cap a Barcelona, van tornar els afusellaments, però del bàndol contrari.

Els nacionals que anaven a ser executats entraven al recinte per un accés que està situat uns metres més al nord de l’antiga porta principal. Hi ha una placa que hi fa referència. Ja dins del recinte, els disparaven en un mur on durant la dictadura franquista es va erigir un monòlit commemoratiu de línies severes. En canvi, els republicans eren passats per les armes a la tanca exterior, a la cantonada entre la carretera de Barcelona i el carrer Almeria.

Els enterraments també es feien per separat, en diferents fosses dels departaments de Sant Miquel i de Sant Josep. Un dels punts més tristos és l’espai dedicat als morts del bombardeig del Liceu Escolar. El 2 de novembre de 1937, l’aviació feixista italiana va assassinar 48 nens i diversos professors, que en aquell moment feien classe. Un altre monument, aquest cop molt més senzill i recent, ho recorda.

HOMENATGE I RECORD. Monument a les víctimes dels bombardejos de Lleida

La tomba de Ricard Viñes

Un bon observador pot fer troballes interessants, com la tomba de Ricard Viñes, l’il·lustre compositor lleidatà, situada al departament de Santa Cecília, ara en obres. Es tracta d’un doble nínxol, blanc i senzill, però que va ser objecte d’un estrany fetitxisme funerari. Es veu que una professora que Viñes havia tingut al Conservatori de París, quan es va assabentar de la seva mort, va enviar una alumna a Lleida perquè fes una fotografia al sepulcre. El volia veure però, a causa de la seva avançada edat, ja no podia viatjar.

Molt a prop, hi ha enterrat qui va ser alcalde de Lleida, Francisco Costa, del partit conservador, que té dedicat un popular carrer a la ciutat de Lleida. Tot i tractar-se d’un nínxol sobri, amb la làpida negra, destaca per tenir la inscripció més extensa de tot el recinte: ni més ni menys que una llarguíssima llista de tots els càrrecs que havia ostentat en vida.

Rituals espiritistes

Des de fa uns anys, accedir al cementiri de Lleida de nit no està a l’abast. Les mesures de seguretat actuals ho fan gairebé impossible. Però no sempre ha estat així. Als anys 90 era freqüent trobar, sobre les tombes, restes de rituals amb què alguns pretenien desvetllar les ànimes: espelmes negres, estisores obertes, vestimentes, taulers de ouija, que els més porucs abandonaven quan el pànic apareixia.

Encara abans, eren moda les apostes entre els joves, per veure qui era el valent capaç de resistir més estona dins del cementiri . Fins i tot els guardes, quan eren requerits o escoltaven algun soroll, no les tenien totes i feien ronda amb l’arma a la mà.

Un cop, atabalats, sentint l’assetjament d’ombres d’aquest món o de l’altre, els guardes van baixar unes escales amb el cotxe, sense veure-les, amb el consegüent terrabastall i espant.

Els murs alts, lluny de servir per emparar els vius dels morts, tenen la utilitat inversa: protegir el patrimoni funerari i sentimental de les bajanades dels vius.

RITUALS. Als anys 90 es podien trobar restes de rituals al cementiri.

Agraïment

Volem agrair la seva paciència i dedicació a Francesc Rivas, cap del Cementiri

Municipal, la persona que més sap sobre aquest equipament. Coneix històries

per omplir un llibre i la seva il·lusió és que, algun dia, es faci un museu en el

mateix recinte on fa més de trenta anys que treballa.

El dia que Iker Jiménez es va quedar tancat al cementiri de Lleida L’any 1999, Iker Jiménez va venir a Lleida per investigar el cas de Vargas i Saureu, dos adolescents obsedits pels extraterrestres, que van morir decapitats a les vies del tren, a Artesa de Lleida. El famós investigador de fenòmens paranormals confessa que és un dels successos que més l’han fascinat en tota la seva carrera. Va buscar els expedients judicials, va parlar amb periodistes, va visitar el barri de Pardinyes, on vivia un dels nois, va entrevistar els familiars i, fins i tot, va fer una visita al fotògraf Gómez Vidal. Però el va marcar el cementiri de Lleida. Al capvespre, hi va anar per fotografiar els nínxols dels malaurats joves i, un cop a dins del recinte, ha confessat que va veure els caps de dos adolescents entre els sepulcres, sense cos. Va quedar impressionat. Tant, que no es va adonar que era l’hora de tancar. No va fer cas de les sirenes d’advertència i, ja fosc, es va trobar reclòs. Per sort, al cap d’una estona, un guàrdia que feia la ronda amb la llanterna el va trobar i el va acompanyar fins a la sortida. Ho explica amb detall en un llibre, Enigmas sin resolver: los 30 expedientes X más sorprendentes e inexplicables, i ho ha fet en algun programa nocturn. Devia ser digna de veure la cara del vigilant del cementiri en trobar-se Iker Jiménez entre les ombres.