Contra la llei de la gravetat
Una de les relacions més estretes de la lògica capitalista és la que s’estableix entre l’oferta i la demanda. Les empreses especialitzades en treballs en alçada van aparèixer fa trenta anys per fer unes feines fins aleshores inaccessibles. Es passen el dia penjats al buit reparant façanes, col·locant antenes o pintant ponts: són els treballadors verticals. Expliquen que durant la visita de Franco al monestir de Montserrat el juliol de 1966 una gran senyera va presidir l’acte des de les muntanyes properes. Un grup d’escaladors l’havia penjada la nit abans i la Guàrdia Civil no tenia efectius, materials ni coneixements tècnics per despejar-la. Tampoc no haurien pogut contractar ningú per fer-ho perquè, senzillament, no existia cap empresa especialitzada en aquest tipus de feines.
Les primeres empreses que s’anunciaven en treballs verticals van sorgir del món de l’escalada –vegeu l’entrevista– però ràpidament van evolucionar i van veure que era més important saber fer bé la feina que no pas conèixer les tècniques per baixar per una façana lligat amb un sistema de cordes. “És evident que els que treballem en aquest sector no tenim vertigen i estar treballant vuit hores penjats al buit no ens fa por”, explica l’Òscar Oliver, que juntament amb el seu germà Joaquim van muntar una de les primeres empreses de tot l’estat de treballs verticals. “Pot ser una mica incòmode perquè la mobilitat és reduïda, però el que realment es podria considerar com el nostre enemic és el temps, perquè a l’estiu sempre ens toca treballar al sol i quan arriba l’hivern sempre ho fem a les cares nord”, ironitza.
A Lleida només hi ha dos empreses especialitzades en aquest tipus de feines: Muntatges Verticals i Trabajos Verticales. Ambdós tenen una cartera de feines habituals que es concentren en la rehabilitació d’edificis, la col·locació de sortides de fum des de la cuina d’un restaurant fins al capdamunt de l’edifici on estigui situat, fer manteniment d’edificis singulars com campanars o xemeneies industrials. “Al nostre equip hi ha paletes, pintors, lampistes o electricistes, encara que al final tots han de saber fer de tot”, confesa el Sergiy Mendela, soci fundador de Trabajos Verticales.
El límit en la llista de feines que poden fer és, literalment, la seguretat dels treballadors. “Penjar-se d’una façana és relativament senzill quan saps com s’ha de fer, però a vegades hem de renunciat a fer alguns encàrrecs perquè no hem vist que l’espai fos segur”, confessa l’Òscar. “Generalment són espais tancats en els quals és possible que es generin gasos tòxics imprevisibles”. Fins al desenvolupament d’aquestes tècniques, moltes feines es feien des de grues o helicòpters, així com hi havia treballadors que s’exposaven de manera inconscient al buit o es despenjaven amb sistemes molt precaris. “Quan vam començar no hi havia cap normativa i si feia molta calor treballàvem sense casc, ara és impensable que cap operari es pengi al buit sense tot els requisits necessaris”, diu l’Òscar.
La normativa actual es va consensuar entre les administracions i les empreses agrupades sota el paraigua de l’única associació del sector, l’Anetva, que és qui va negociar com s’havia de treballar amb seguretat en alçada. Una vegada establerts els protocols, aquests s’han d’aplicar a un pati de llums de tres plantes i a la presa d’una central hidroelèctrica. L’índex d’accidentalitat en aquest sector és residual perquè el risc és tan elevat que no hi ha marge d’error i tothom coneix molt bé com s’ha d’assegurar. La força de la gravetat és implacable, per això “les feines sempre comencen des de dalt, de manera que els operaris ens situem a la part més alta de l’edifici i a mesura que avança la jornada anem baixant”, diu l’Òscar. “Per una banda és més còmode, i per l’altra també és més net i segur perquè no anem trepitjant la feina acabada de fer”.
Mentre algú necessiti arribar a llocs aparentment inaccessibles, hi haurà empreses de treballs verticals disposades a intentar-ho.
Hi ha feines que mai no et preguntes qui les realitza fins que veus una persona treballant penjada a setanta metres d’alçada. Fan tasques pròpies de pintors, paletes, lampistes, electricistes, restauradors o jardiners, així que es troben en un sector professional específic i alhora dispers. Les primeres empreses van apostar per contractar escaladors amb la idea que el seu hàbit a les altures els feia aptes per als treballs verticals. Òscar Oliver reconeix que estaven equivocats perquè “és més fàcil habituar un paleta a maniobrar en alçada que a un escalador a arrebossar una paret”. L‘Anetva (Associació Nacional d’Empreses de Treballs Verticals) va treballar amb els diferents ministeris de l’estat per regular el sector i crear un sistema de formació. Els treballadors que actualment s’incorporen al sector, si no han fet un curs homologat, han de passar un període de formació a l’empresa. Encara que tots acaben fent de tot, la majoria són especialistes en alguna de les feines que tenen més sortida en aquest tipus d’empreses.
