La llum del dolmen
A cavall entre les comarques del Solsonès i la Segarra hi ha el dolmen de Llanera, un dels megàlits funeraris més importants dels que es conserven a Catalunya. Construït fa uns 5.500 anys, els seus autors el van encarar de manera que només a la matinada del solstici d’hivern el sol hi entra de ple.
Als cartells indicatius col·locats per la Generalitat de Cataunya al voral de carretera que enllaça Torà i l’Hostal Nou, hi posa dolmen de Llanera. Des d’aquí seguim un camí sense cap tipus de dificultat fins a arribar al que es considera el dolmen funerari més ben conservat i interessant dels que han sobreviscut fins als nostres dies a Catalunya. Encarat a l’est, quasi està sincronitzat amb el punt exacte per on surt el sol el dia més curt de l’any.
La matinada del 21 de desembre, el rajos del sol il·luminen tot l’interior, “un fet que cada any és més rar de veure perquè des que van construir i omplir el pantà de Rialp que la boira ha pujat i des de fa uns anys és més difícil veure’l”, opina Joan Viladomat, propietari dels terrenys on hi ha el dolmen. Segons els estudis fets amb carboni 14, el dolmen és de fa uns 5.500 anys, així que es considera del neolític inferior. Segons un article publicat pel doctor en Prehistòria Oriol Font a la revista Singladures, “considerem que la vinculació entre l’orientació i un culte al sol –dels seus autors– és versemblant; de fet, aquelles comunitats coneixien la trajectòria del sol, tot i que gairebé mai no la van representar des d’una perspectiva geomètrica”. En tot cas, la teoria més estesa i consolidada entre la comunitat científica internacional és que aquestes construccions de pedra –la més bàsica és una pedra col·locada de manera horitzontal sobre dues que li fan de suport– eren construccions vinculades als cultes funeraris.
Els historiadors tenen dos fonts bàsiques per contrastar hipòtesis: els testimonis orals o els documents escrits. Dels constructors originals no en queda cap rastre ni testimoni, així que les hipòtesis dels historiadors s’han centrat en les diferents troballes que s’han fet a l’interior d’aquest tipus d’obres, principalment ossos humans disposats de manera no casual. Però, segons Oriol, “els sepulcres megalítics foren molt més que indrets on enterrar els morts; també eren una experiència sensorial, rere la qual hi havia condicionants econòmics, socials i ideològics que justificaven la seua existència.
Serien una forma de reivindicar el territori, i la seua construcció parlaria de les inquietuds i objectius d’unes comunitats que, havent fomentat la seua supervivència en el domini de l’entorn, necessita mostrar la seua hegemonia sobre el temps apel·lant a la tradició i els morts”. Cinc mil anys més tard, eren quatre pedres ben posades sobre un turó que els pagesos de la zona feien servir de cabana. No és fins que el 1916 l’arqueòleg Joan Serra Vilaró en dóna fe a la memòria Excavaciones en el Dolmen de Llanera, publicat a Madrid per la Junta Superior de Excavaciones y Antigüedades.
Des de llavors diversos historiadors l’han estudiat i l’han catalogat com un dels més importants del país, sempre al marge de la polèmica que els veïns i les administracions locals tenen sobre el nom i la propietat. Fins i tot no és estrany que s’hi acostin persones atretes per les suposades forces tel·lúriques que irradia el lloc amb la idea de fer-hi rituals de cultes a la natura.
