El caçador de llum

Hi ha fotografies que transmeten harmonia perquè capten la senzillesa de l’equilibri perfecte. Emilio Ferrer, de l’Urgell, ha dedicat mitja vida a captar la bellesa i l’essència dels espais a través de la fotografia i ha col·laborat amb les revistes d’arquitectura i interiorisme més prestigioses a nivell nacional i internacional. Llegir la llum i saber quin és el moment exacte per captar l’essència de la casa que ha de fotografiar. Aquesta és la màxima d’Emilio Ferrer, especialista a immortalitzar obres arquitectòniques. “Quan m’encarreguen un edifici hi vaig un dia abans amb una llibreta i em passejo per la casa, tant per dins com per fora, apuntant com entra i juga la llum en cada moment.” A les estances interiors és molt probable que es puguin fer fotos durant el dia perquè segons com entra la llum pot donar-li una calidesa natural interessant. Quan es tracta de fer fotografies exteriors, el millor moment segons Ferrer és durant el crepuscle, sobretot el vespertí: “Aquells pocs minuts quan el sol ja ha marxat i encara fa llum són els que més m’agraden, sobretot perquè si puc jugar amb les llums interiors podem captar tota l’essència de l’edifici sense que es cremi la fotografia –sobreexposició a la llum– o quedin espais massa foscos.”

Emilio Ferrer treballa amb els paràmetres de la fotografia analògica, de quan els carrets valien diners i revelar cada negatiu era una inversió que s’havia de sospesar: “Alguna vegada m’han preguntat si disparo a discreció i després escullo la foto que més m’agrada i la resposta és no, si he de fer trenta fotos, faig trenta fotos.” Estudia els edificis, se’ls mira de diferents angles, hi passeja i els observa, intenta sentir-ne l’essència per tal de captar-ne l’ànima: “Una de les raons per les quals vaig decantar-me per la fotografia arquitectònica durant trenta anys és la sensibilitat per la bellesa, per l’equilibri dels espais, per la capacitat de crear volums que tenen una harmonia perfecta.” Al llarg de la seua carrera ha fotografiat centenars d’edificis, públics i privats, per a revistes, arquitectes, particulars o interès personal, i mai no es cansa de fer-ho. “A mi m’encanta l’arquitectura i si no fos per aquesta feina em seria impossible accedir a cases que no estan obertes al públic.” Sempre que ha demanat permís per fotografiar un habitatge o un edifici públic li han obert les portes, així com també ha renunciat a fer algunes sessions perquè la combinació de la decoració i l’arquitectura original, el continent i el contingut, no casen i trenquen l’harmonia; sovint són cases dissenyades per arquitectes brillants que després els propietaris han omplert de mobles i quadres i complements absolutament contradictoris amb el tarannà de l’edifici: “Si tens una arquitectura minimalista de línies llises és molt difícil que hi quedi bé un estil barroc i xinès molt carregat de vermells i daurats, per exemple.” Per contra, també reconeix que algunes fotografies reprodueixen cases tan perfectes que perden el caliu propi d’una llar. “Als anys noranta es va posar de moda el minimalisme i semblava que tot havia de ser molt subtil i auster –un sofà aquí, una cadira allà, una làmpada en un racó–, de manera que al final eren habitatges més aviat freds.” Però aquests són els menys, ja que tant els editors de revistes, com els estilistes o ell mateix, sempre han buscat cases que reunien tots els ingredients per deixar els espectadors bocabadats.

Des del seu punt de vista, la feina d’un fotògraf d’arquitectura és un equilibri constant entre paciència i rapidesa: “Has d’estar pendent del millor moment i també saber renunciar a una sessió quan la llum no és l’adequada, encara que hagis fet cent cinquanta quilòmetres per fer aquella foto; i després tenir la retina entrenada per captar les formes, per saber quin és el millor enquadrament.”

Per a Ferrer, la fotografia d’arquitectura és molt exigent i no perdona els errors: “Les fotografies no poden ni han de mostrar un edifici torçat o inclinat, amb fugida de línies o espais sense informació visual.” A banda de tenir la capacitat d’enquadrar amb harmonia, també s’ha de fer servir un bon equip fotogràfic que no distorsioni el paisatge, que no creï la sensació d’ull de peix i presenti línies encorbades.

Aquesta és, per a Ferrer, la diferència entre veure i mirar. “En el nostre dia a dia la majoria de la gent només veu, però els fotògrafs que estimem la nostra feina també tenim la tendència natural de mirar, de fixar-nos en allò que ens envolta i de

veure

les fotografies abans de fer-les.” Amb passió i dedicació, amb paciència i experiència és quan es poden aconseguir aquelles fotos que tenen la capacitat d’emocionar.

Amb quaranta anys va topar-se amb un llibre de fotografia d’arquitectura en una llibreria de Barcelona i va decidir que havia trobat el seu camí. Fins aleshores es dedicava a la fructicultura a l’Urgell: va arrendar la finca familiar de Tornabous, es va comprar un equip fotogràfic i va focalitzar els seus esforços a fer-se un portfoli d’hotels, botigues de moda i cases particulars. Amb les mostres sota el braç va presentar-se a totes les revistes de disseny d’interiors i arquitectura que s’editaven a Espanya als anys vuitanta. “El primer encàrrec va ser un pis de Barcelona per a

CasaViva

i estava tan nerviós que notava com la suor em sortia per tots els porus del cos”, recorda amb un somriure veterà. Una vegada s’havia fet lloc en el sector editorial del país va fer el salt a Europa. A la Fira de Frankfurt, i per casualitat, va conèixer el director de la italiana Dibaio Editore, que va enamorar-se del seu treball. Durant vint anys va publicar a les millors revistes nacionals i internacionals i el 1996 va guanyar els premis Lux Or i Plata de l’Associació de Fotògrafs Professionals d’Espanya en la categoria d’arquitectura. La fotografia digital va abaratir el mercat i la crisi va acabar de tocar greument la construcció i el sector editorial. Emilio s’ha reinventat sense deixar de banda la fotografia d’arquitectura: “A través del meu web

emilioferrer.com

ofereixo diferents serveis de fotografia, tant d’arquitectura com decorativa, destinada a particulars i arquitectes, ja sigui per fer portfolis professionals, regals o llibres exclusius.