Inspiració paternal

Són les 9.30 hores del matí. El Miquel torna a casa després de deixar l’Oriol a l’escola. Com que ha de tornar a recollir-lo al migdia, deixa la furgoneta al carrer i així, de pas, pot esgarrapar unes hores per treballar la fusta. El garatge és també el seu taller, un taller desmuntable a la força, encara que ho fa gustosament, en el qual crea material de joc i didàctic de fusta inspirats en les pedagogies d’Emmi Pikler, Arno Stern o Reggio Emilia, que comparteixen la visió que l’infant necessita llibertat de moviment i artística per aprendre i conquerir el seu desenvolupament holístic i integral. Baixa de la furgoneta i abans de tancar la porta n’obre una altra. Al darrere hi ha la Laia, la seva filla petita. Ella és el motiu pel qual el Miquel es troba actualment en excedència de l’escola, encara que segueix educant i aprenent en la criança diària dels seus dos fills. “Quan vam tenir l’Oriol vaig agafar la primera excedència i ara ho he tornat a fer per acompanyar la Laia”, explica el Miquel mentre munta els cavallets i el taulell sobre el qual acabarà de polir el calaix d’una taula de llum en què treballa. De la seva formació, experiència i inquietud personal va sorgir la iniciativa de començar a construir el material que l’Oriol podria utilitzar per jugar i desenvolupar-se a través del moviment lliure. Tot i que abans de posar-se a treballar a reproduir els materials pedagògics de Pikler, Stern o Reggio Emilia, ja havia fet una aproximació al DIY (Do it Yourself) construint mobles per a casa, completant la furgoneta amb la qual fan viatges familiars, l’Oriol, la Laia, ell i la Maria, la mare, que també és mestra.

“No havia treballat mai la fusta, i si m’apures, diria que ni tan sols m’havia mirat mai les mans veient el seu potencial. Quan ens vam comprar la primera furgoneta, els amics m’animaven a customitzar-la construint jo mateix el que necessitava posar-hi. Així va ser com vaig començar i em vaig anar engrescant. També perquè durant una excedència optimitzes recursos. Comences fent-ho tu per estalviar i trobes el plaer d’autoabastir-te”, explica el Miquel. Casa seva està formada per l’amplitud d’espais i la calidesa de la fusta. Aquí, tant l’Oriol com la Laia tenen lloc per on moure’s i experimentar sense córrer riscos. En aquest sentit, el Miquel va construir el triangle i la rampa Pikler quan el seu fill va començar a gatejar.

Més endavant, per arriscar més amb els moviments i treballar l’equilibri com a base fonamental de la capacitat d’atenció, van penjar del sostre teles de les quals poder-se penjar i balancejar-se. Amb la intenció de potenciar la curiositat que fa que els infants siguin científics innats va portar el Miquel a oferir a l’Oriol el seu primer Cub de Pikler, que el Miquel anomena de Sol. Experimentant, amb el simple fet d’entrar i sortir els bebès que gategen ja aprenen un coneixement fonamental que és estar dintre i a fora. Aquestes primeres construccions les va guardar quan l’Oriol va créixer i en breu les recuperarà de nou per a la Laia. Breument, podríem resumir que la pedagogia de la pediatra austríaca Emmi Pikler es basa que tot allò que el nen descobreix per si mateix ho registra i es converteix en un recurs del qual pot fer ús per sempre. Parteix de la llibertat de moviment i de la necessitat que l’infant pugui moure’s per ambients preparats precisament perquè pugui experimentar i moure’s conquerint el seu propi cos al ritme que necessiti. L’educador és un guia del desenvolupament autònom de l’infant.

Molts dels punts claus d’aquesta línia pedagògica coincideixen amb la resta d’autors anomenats, a més a més de Maria Montessori o la Waldorf de Rudolf Steiner. En el cas de l’alemany Arno Stern (l’únic pedagog impulsor que encara viu per veure la transformació actual de l’educació), la llibertat s’imposa en el traç. Stern defensa els significats profunds dels primers gargots dels nens, assegurant que són expressions de la memòria orgànica universal. Així, igual que l’evolució física del bebè passa pel moviment descontrolat, a les primeres postures, gatejar, posar-se dempeus i fer les primeres passes, Stern va comprovar que el traç és innat i comú a tots els infants del món. Arno Stern va emigrar amb els seus pares a França fugint dels nazis i allà li van encarregar dirigir l’activitat de pintura en un camp de refugiats de nens orfes. Allà va observar els traços comuns dels infants, sempre que se’ls deixés lliures, i l’adult no intervingués amb els seus prejudicis. Com que els recursos eren escassos, per optimitzar empaperava les parets, fins i tot les finestres, per tal que els nens tinguessin més on pintar. Igualment, per tal d’assegurar-se que tots els infants accedissin a la pintura va crear la paleta de colors que el Miquel també fa al seu garatge, que és també el seu taller. Ell i la mestra Marimar Guàrdia atansen als lleidatans l’experiència d’expressar-se lliurement, sense la supervisió de la raó ni amb pretensió de crear art, dins d’un espai tancat, un Coliseu, on expressar-se no és comunicar. Si els interessa saber més sobre la feina del Miquel i els tallers, busquin Fet de Fusta, Fet a Casa a Facebook i Instagram.