L’art de jugar amb la llum

Quan el sol es filtra a través d’uns vitralls es crea un ambient màgic, un joc de llums de colors que és impossible que ens deixi indiferents. Repassem alguns dels més interessants i curiosos de les terres de Lleida, emplaçats en edificis religiosos i civils. El conserge del rectorat ens obre la porta del Saló Víctor Siurana de la UdL. És un dimarts a les onze del matí, el sol entra de ple a través dels immensos vitralls blaus que va dissenyar Àngel Jové i tota la sala s’omple d’una claror vaporosa que convida al recolliment. El blau intens que domina els tres vitralls tamisa la llum directa: una atmosfera gairebé religiosa, una il·luminació insuficient per a qualsevol dels actes que s’organitzen al saló, per això gairebé mai la gent pot gaudir d’aquest espectacle visual quan assisteix a una conferència, reunió o classe en aquesta sala del Rectorat. “Jové va dissenyar-los a partir de les peces que es conservaven dels antics vitralls originals dels anys quaranta”, explica Núria Gil, “i en lloc d’utilitzar la tècnica tradicional d’unir els vidres a través de vetes de plom, va col·locar els trossos sobre un vidre transparent i va unir-los amb un material que sembla silicona; aquests són uns dels vitralls més espectaculars que podem trobar a les comarques de Ponent”.

Llicenciada en Història de l’Art a la Universitat de Lleida i doctorada per la de Barcelona, Gil forma part del Corpus Vitrearum de Catalunya i actualment porta la direcció científica d’un grup d’especialistes que està inventariant tots els vitralls de Catalunya per encàrrec del departament de Cultura i l’Institut d’Estudis Catalans. Gairebé és impossible saber tots els que hi ha, sobretot perquè alguns són en cases particular i molts d’aquests no tenen valor artístic, però l’objectiu de l’estudi en el qual participa és la recerca, la difusió i la catalogació de tot el patrimoni vitraller del país.

No està clar qui va començar a utilitzar el vidre per tancar obertures en edificis i deixar entrar la llum natural i alhora evitar les inclemències meteorològiques –hi ha qui ho situa a l’antic Egipte o Mesopotàmia– i tampoc no se sap exactament on és l’origen dels vitralls. “Els més antics documentats a Catalunya són romànics, però no en queda cap rastre; els més antics que es conserven són gòtics i es troben al monestir de Santes Creus i a la basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries”, explica Gil. En el cas de les comarques lleidatanes, daten dels primers anys del segle XV i es troben a les rosasses de l’església de Santa Maria de Cervera i a la catedral de la Seu d’Urgell. “Durant segles la majoria de vitralls s’instal·laven en edificis religiosos i acostumaven a representar passatges o personatges bíblics; tenien una funció narrativa, com les pintures o les escultures, per tal d’explicar la religió a la gent a través de les imatges. La llum també es converteix en un element simbòlic molt important: ve del cel i d’alguna manera representa el contacte de Déu amb les persones”. El seu disseny normalment anava a càrrec dels arquitectes de l’edifici i la fabricació sempre ha estat en mans dels vitrallers. Gerard Balcells és l’únic que queda viu i actiu a les terres de Lleida. És de Sant Martí i té el taller a Vallbona de les Monges: “Hi ha una dicotomia irresolta entre art i artesania respecte els vitralls, ja que en el millor dels casos se’ns ha considerat un art menor”, reconeix. “Paradoxalment, a l’hora de la veritat els vitralls són molt intensos perquè són capaços de despertar els sentits i perquè generen una atmosfera que no pot aconseguir ni la pintura ni l’escultura. Per la seua naturalesa, un vitrall és capaç de crear un ambient a través de la llum natural que ho abasta tot.” Aquesta capacitat d’influir en les atmosferes dels espais tancats va ser el que més va atreure els arquitectes modernistes a les acaballes del segle XIX. “Eren creadors absoluts i dissenyaven fins al darrer detall, posaven tots els artesans al seu servei perquè reproduïssin les seues obres a la realitat, fossin ferrers, ebenistes o vitrallers”, diu Balcells. “El modernisme va popularitzar els vitralls entre les classes benestants, ja que només les famílies amb més poder executiu es podien permetre construir-se cases dissenyades per arquitectes de renom”, reconeix Gil. “La burgesia ho considera com un símbol d’ostentació i els motius religiosos donen pas a formes inspirades en la natura, sobretot les florals.”

Els vitralls acostumen a tancar una obertura i són fixes. Com que generalment estan situats en llocs elevats i poc accessibles, així com no han estat mai valorats com a obres d’art, “els vitralls mai no han estat motiu de desig per part del col·leccionisme”, diu Gil. “El major perill per a la seua conservació al seu lloc original han estat la destrucció dels edificis, ja fos per causes naturals com provocades per la gent; els vitralls no han entrat al mercat de l’art i per tant no hi ha hagut un espoli en aquest sentit. Les guerres de successió i civil, així com la desamortització, han estat els moments de la història de Catalunya que més han contribuït a la destrucció i pèrdua d’aquest patrimoni.” De fet, “fins i tot dels vitralls originals que han sobreviscut, segurament no mantenen tots els vidres originals perquè sovint s’han hagut de restaurar”. Balcells, al seu taller de Vallbona, a banda de fer vitralls nous també en restaura: “Ara mateix tinc entre mans un arcàngel al poble dels Omellons, i no sempre és fàcil perquè aconseguir fer una peça que substitueixi l’original i a simple vista no es noti demana paciència i ofici; per aconseguir l’expressió i el color de la cara de l’arcàngel, per exemple, he hagut de fer diverses proves abans d’aconseguir el bo.” Ell va aprendre l’ofici de la mà de Carles Ahumada, fer d’aprenent en un taller torna a ser la manera com la majoria assoleixen experiència. “A l’escola Massana de Barcelona fan algun curs i el Centre del Vidre, que va ser l’escola de referència a Catalunya, ja està tancada”, recorda Gil. Si el modernisme va dur els vitralls a les cases particulars, la formació en vitralls estava vinculada a les escoles d’art i va fomentar la idea del vitrall com una expressió artística que escapava a la funcionalitat de tapar una obertura. Tanmateix, la majoria dels que podem veure a Catalunya tenen aquest sentit.

“A l’acabar la Guerra Civil es va viure una nova fornada de vitralls, alguns eren rèpliques de peces anteriors, com el vitrall dels Paers que hi ha l’escala principal de la Paeria de Lleida, fet pel taller Rigalt i Graells de Barcelona, i d’altres són de nova creació, com els que podem trobar a la planta baixa de l’oratori de l’Acadèmia Mariana de Lleida”, reflexiona Gil. “En aquest edifici, però, els que tenen valor artístic són els petits que hi ha a la part superior, que són escenes bíbliques i els va fer un artesà francès pels voltants de 1870.” Els vitralls que es troben als espais més concorreguts a voltes passen desapercebuts de tan a l’abast que els tenim, però generalment són els més reconeguts. Una de les feines del grup Corpus Vitrearum al qual treballa la Núria és “posar en valor un patrimoni que no sempre està prou valorat perquè moltes vegades tampoc es troba en llocs gaire freqüentats. Aquest és el cas del Sant Jordi que hi a l’església de Raimat. Una rosassa que fa uns tres metres de diàmetre i que és un dels vitralls més bonics de les terres de Lleida. A dia d’avui no sabem qui el va fer ni la data exacta, encara que sospitem que és dels anys vint”. Fet amb la tècnica del plom, excepte la cara, les mans i un peu, tot el vitrall està fet a base de mosaic, sense grans peces pintades com passa en moltes altres obres. A Agramunt, durant la restauració de l’església de Santa Maria, tant el vitrall del rosetó com de dos obertures principals es van encarregar a l’artista local Serafina Balasch. Ella va dissenyar-los i Gerard Balcells va fer-los realitat. Lluny dels motius religiosos, Balasch va apostar per fer un homenatge als colors del cel i la terra de l’Urgell. Mentrestant, l’estudi avança.

La

tècnica clàssica

del vitrall és unir els trossos de vidre amb unes vetes de plom. Als anys seixanta del segle XX també es van fer algunes obres amb ciment, una pràctica que ràpidament va caure en desús. Avui en dia els vitrallers fan servir molt el

fusing

, un procés de fusió dels vidres perquè la transició entre els colors no estigui marcada per una línia negra com passa amb el plom. Tots els vidres s’han de coure per fixar-ne la pintura, tant si és d’un sol color com si hi ha formes i figures dibuixades a sobre. Tradicionalment els dissenys els feien els arquitectes o pintors, així com en alguns tallers tenien els seus propis professionals destinats a fer-ho.