Aventura sobre quatre rodes

En unes antigues granges adjacents al mas on viu el Daniel Guia hi ha un magatzem que ha habilitat de taller. Es posa els guants i la màscara de soldador, ha d’acabar de col·locar i fixar la planxa que protegeix el motor del cotxe que està preparant per participar a l’Uniraid, el ral·li que molts consideren el Dakar dels estudiants. El cotxe el té pujat sobre un elevador per poder treballar còmodament, es un Seat Panda dels anys noranta del qual pràcticament només en queda el xassís i els vidres. “Fa dos anys hi vam anar amb un Renault 4L i per a aquesta edició buscàvem un cotxe més lleuger; per treure aquell cotxe de les dunes va ser una odissea, encara que no ho sembli és un cotxe que pesa molt”, explica. Potser no es pot considerar un veterà, però amb només una participació ja sap on va: “No és un ral·li competitiu en el qual es mesura el temps i es premia el que arriba primer, aquí compta, sobretot, la capacitat de treballar en equip i la solidaritat entre nosaltres a l’hora de col·laborar per trobar el camí.” Aquesta és la lògica que mou els organitzadors: la formació i el creixement en competències.

Albert Margarit és un dels responsables de l’aventura, ha participat a diferents edicions del Ral·li París-Dakar i va voler aprofitar l’experiènica per muntar un projecte per a estudiants. “Aquesta aventura està pensada per a estudiants de tota mena perquè des del primer moment que decideixen participar han de desenvolupar competències molt diferents, hi ha estudiants d’Econòmiques o Comunicació que són molt hàbils buscant patrocinadors i organitzacions que els cedeixin material solidari, però no saben ni com es canvia una roda; per contra, hi ha estudiants de Mecànica que són uns cracs construint el seu cotxe i d’altres que tenen molta habilitat a l’hora d’orientar-se pel desert”, raona. “Des del primer moment nosaltres fomentem la col·laboració entre els equips per tal que s’ajudin a buscar patrocinadors o per comprar rodes plegats”, explica l’Albert. “Els nois han d’aprendre a treure el millor d’ells mateixos i a buscar aliances: el primer dia tenen els seus prejudicis i potser hi ha equips de Madrid que no volen col·laborar amb uns altres perquè són bascos, però al segon dia els passa la tonteria perquè no hi ha alternativa”, diu l’Albert. “Des de l’organització posem totes les mesures perquè la ruta sigui segura, els controlem en tot moment per via satèl·lit i a les sis de la tarda els prohibim de circular i aleshores anem a buscar aquells que s’han perdut”. Tot i les mesures de seguretat, la Carla Garrote va dubtar una mica abans d’acceptar de participar-hi amb el seu company, l’Aleix Ros. Són del Pallars, ella estudia Educació i ell fa Mecànica. “Quan van venir a presentar-nos l’aventura a la Caparrella no vaig dubtar ni un moment”, explica l’Aleix. “Tampoc no em va costar gaire engrescar-la per anar-hi els dos i muntar el nostre Pallars Team. ” Es van gastar 400 euros en un vell Ford Fiesta i l’han condicionat per anar al Marroc. “Suposem que serà molt dur i que el nostre objectiu és acabar. Patirem perquè el terreny és molt complicat i els cotxes no són els òptims, però la idea és recolzar-nos els diferents equips que hem fet els companys de l’escola de la Caparrella.”

“La idea de competir en una cursa pel desert és un somni que s’acaba a la primera etapa”, recorda el Daniel. “Qui vagi amb la intenció de lluitar de manera individualista per la primera posició i aprofiti que els altres han quedat atrapats en un marge de terra per poder-los avançar s’equivoca; per arribar al final s’ha de treballar amb els altres equips, aturar-te per ajudar-los i buscar la manera de superar plegats els diferents entrebancs que van sortint.” A Uniraid, enguany, està previst que hi participin mitja dotzena d’equips de Lleida. Aquesta edició el Daniel fa equip amb la seua companya, l’Alicja. “Tenim previst anar-nos alternant la responsabilitat de conduir i de copilot; ja veurem com ens en sortim a l’hora de llegir els roadbooks per no perdre’ns.” Als participants se’ls dóna un mapa i un punt d’arribada, així com una guia –els roadbooks – en la qual s’hi explica la ruta i els punts clau pels quals han de passar. “A vegades hi ha girs de més de 100º entre un punt i un altre, de manera que si no van llegint bé les referències poden perdre’s fàcilment”, diu l’Albert. De fet, tota la ruta està pensada perquè la majoria es perdin i es vegin obligats a demanar ajuda. “Al llarg de la ruta també els fem uns controls de teoria i pràctica, com uns exàmens de cultura general i de mecànica, que són obligatoris de fer i aprovar”, diu l’Albert. “Al desert no tenen cobertura i per tant no poden utilitzar el mòbil com fan cada dia per buscar informació, això els obliga a interaccionar i a buscar-se la vida: potser els preguntem com s’escriu el número quatre en àrab, i per aconseguir la resposta han de parlar amb algú que troben pel camí i fer-se entendre.”

La majoria de cotxes acaben passant pels mecànics de l’organització, cada dia n’han de reparar una vintena. “El fet que els equips no puguin comprar-se un cotxe bo fa que tothom vagi sortint amb les mateixes condicions: aconseguir un cotxe com un Citroën AX, un Renault 5 o un Opel Kadet és molt barat, i com que la seua mecànica és molt senzilla tothom surt amb les mateixes condicions”, reconeix l’Aleix.

De fet, la ruta està pensada perquè tots acabin patint problemes i no tinguin més remei que ajudar-se els uns als altres. “Els que arriben primer no sempre són els que guanyen, sinó que l’organització valora la teua capacitat per seguir la ruta sense perdre’t i no quedar-te sense combustible”, recorda el Daniel. Les etapes fan poc més de cent quilòmetres i tenen unes dotze hores per cobrir-les, així que amb un cotxe que pot arribar amb normalitat als cent quilòmetres per hora haurien de tenir molt marge per fer-la. A l’hora de la veritat “t’alces que encara és de nit, surts de matinada i el més habitual és que no arribis fins a les quatre de la tarda”, reconeix el Daniel.

A les sis tots els cotxes han de deixar de circular, sobretot aquells que s’han perdut. “Des de l’organització agafem els nostres cotxes i anem a buscar tots els que no han arribat i que durant tot el dia hem pogut veure com anaven desviant-se de la ruta i agafaven pistes errònies”, explica l’Albert. Cal estar molt atent i ser molt observador.

La infraestructura de menjar i dormir la posa l’organització, així la majoria de cotxes poden desmuntar els seients del darrere i guanyar espai per al material solidari. “Un dels objectius que també es valora és la capacitat dels equips per aconseguir material escolar, roba o material esportiu per a la gent dels pobles del desert”, reconeix l’Albert. Tant els membres del Larida Panda Team de Rosselló com del Pallars Team han dedicat bona part del temps a preparar el cotxe i a buscar tot allò que poden portar per a la gent dels pobles que viuen més aïllats al desert. “Per a nosaltres és un esforç poder fer aquesta aventura perquè encara estem estudiant i entre preparar el cotxe i pagar la inscripció potser ens gastarem uns 3.000 euros, però tampoc costa gaire imaginar que viure en un poblet a l’interior del Marroc no ha de ser gaire fàcil”, explica la Carla. “Jo estic estudiant Educació a la UdL i una de les motivacions de participar a l’Uniraid és veure de primera mà com és la vida en un país com el que visitem i poder-hi aportar alguna cosa.

Una aventura per paisatges extrems amb l’objectiu d’arribar a la meta, una experiència que segurament tots els participants qualificaran d’inoblidable.

El Dakar dels estudiants Cada equip està format per dos estudiants i un cotxe, el qual ha de tenir més de 20 anys, no pot ser un 4x4 i ha de tenir un motor que no superi els 1.300 centímetres cúbics. El preu d’inscripció és de 1.800 euros per equip i inclou l’organització dels allotjaments i les activitats lúdiques, assistència mèdica i mecànica i el rescat en el cas que sigui necessari. Cada equip és responsable de dur un cotxe en condicions, sempre amb un mòbil endollat i amb una aplicació que en controla la ubicació exacta per via satèl·lit. L’objectiu final és la formació en competències i el desenvolupament personal. Hi participen uns 120 equips de tota la península i es valora la capacitat de seguir la ruta sense perdre’s, l’ajuda que prestes als altres equips, la resposta als exàmens teòrics i pràctics que imposa l’organització i la quantitat i qualitat de material solidari que portis per a la gent del país. La ruta són set etapes amb sortida i arribada a Tànger, creuant l’Atlas i fent una nit a Marràqueix. Mès informació al web uniraid.org.