La part amarga de la mel

És clar que diem “hola” amb més alegria que “adéu”, encara que veure el final com un principi és una qüestió més cultural i personal que res. El món empresarial nord-americà mesura la vàlua d’un treballador pel nombre de fracassos professionals que hagi tingut. No és que els interessi els que fan les coses malament, sinó que busquen el perfil del que no decau, del que es reinventa amb creativitat i s’apassiona per un projecte i el portant fins al final, encara que el final sigui desaparèixer. Els interessa tot el que ha après i ha fet créixer la persona en el camí, el procés de desenvolupament del projecte.

És difícil posar etiquetes a l’Ernest Costafreda, però les de creatiu i apassionat li escauen. I des de l’1 de febrer, també compta al seu currículum haver creat i tancat una marca de roba, Costalamel, que es va convertir en un projecte artístic transversal que combinava poesia, música, cinema i adoptava la seva màxima expressió en col·leccions de roba que es venien a 35 països i facturaven xifres que sobrepassaven els 400.000 euros anuals. “Tanquem perquè no hem aconseguit trobar la manera de sostenir l’estructura empresarial i trobar nous inversors. Baixem les persianes sense deutes, podrem caminar tranquils pel carrer, però és clar que ens hem equivocat en algunes decisions i d’això n’aprenc”, explica l’Ernest, que amb la mateixa sinceritat i a cor obert que parlava de la creació de Costalamel, parla ara del seu final.

La primera entrevista que vaig fer a l’Ernest Costafreda ell tenia 22 anys i dos tatuatges petits als braços. Acabava de deixar una feina ben pagada en una agència de publicitat per poder fer el que realment el motivava: expressar-se a través del món de la moda. La roba era el llenç en què imprimir la seva visió de la vida. Així naixia Costalamel, des de la impulsivitat i la passió d’un jove de Llardecans disposat a fer roba de proximitat exportada des de Barcelona al món.

Cinc anys després d’aquell primer titular, l’Ernest en dóna un altre que posa fi a la seva aventura d’amor amb Costalamel. Confessa que han sigut cinc anys d’aprenentatge, ja que va crear de zero una empresa en què ara ja hi treballava un equip i compartia projectes amb Nike, YALL o Nasty Mondays. Però que també han estat “cinc anys de patiment. Jo no he cobrat ni un mes!”.

I com que la creativitat requereix de calma, l’Ernest ha decidit acabar amb el soroll. Parar per poder seguir. I marxa amb una de les seves campanyes de comunicació transgressores i que conviden a la reflexió, el que ha estat el seu ADN aquests cinc anys. Zero Fucks Given tracta de quedar-se a zero de seguidors a les xarxes socials de Costalamel. Si s’aconsegueix la fita en 15 dies, regalaran la roba que els queda el proper 17 de febrer en una festa a l’estudi de la marca. Si no, es vendrà a preu de cost.

ERNEST COSTAFREDA, CREADOR DE COSTALAMEL: “Tanco un projecte artístic, però la creativitat no acaba” Costalamel acaba com va començar: amb les coses clares i l’èxit assegurat. Sí, acabar amb èxit és possible. L’Ernest Costafreda, natural de l’estrat crític i creatiu del món i nascut a Llardecans, dóna una puntada a la pedra on s’acostumen a amagar els que tanquen una empresa que no ha aconseguit els diners suficients per continuar oberta, i concedeix una entrevista per fer balanç. Com s’afronta el tancament d’un projecte tan personal com és la marca de roba Costalamel? El que més costa és prendre la decisió. Assumir la realitat, que és que no hi ha diners per continuar, així i que calia un replantejament per al qual no em quedava energia, després de cinc anys lluitant per Costalamel. A partir del dia que ho decideixes la cosa es converteix en un enterrament sense mort, perquè aquí no s’ha mort ningú! Encara que és clar que sap greu que no prosperi, però a la vida tot són etapes. No ha sigut un camí de roses. Quines espines s’ha clavat? Qui em coneix sap què li ha fallat a Costalamel. Vaig crear una empresa perquè no vaig trobar una manera millor de fer el que volia. Jo sóc creatiu, no tinc res del perfil gestor que cal per muntar i mantenir l’estructura d’una empresa, que és el que ha acabat amb el projecte artístic. És difícil trobar algú que tingui els dos perfils en un, ja que són maneres diferents de viure la vida. Aleshores, què passava? Que jo feia una campanya o una col·lecció motivat pel missatge que volia comunicar, sense tenir en compte el negoci.  Ha durat molts anys, doncs! [Riu] Sí, un dels èxits i del que més orgullós em sento és d’haver aconseguit que molts creguessin en el meu projecte. Jo no cobrava, però la satisfacció de veure que una noia que entra a treballar a Costalamel es pot pagar un cotxe a partir d’un projecte que he creat de zero... no té preu.  I ara què? M’agradaria parar. Viatjar un temps per oxigenar- me, encara que per fer-ho potser m’hauré de buscar una feina, ja que he invertit tot el que tenia en Costalamel.  Si tornés enrere, canviaria res? De tot s’aprèn. Si de cas, mirant endavant, cal saber que la manera en què comences una empresa determina el seu èxit o fracàs.

ACCIÓ ‘ZERO FUCKS GIVEN’