Del matxo al tractor

La fusta es cremava i el ferro es venia a pes. “Durant molts anys, a moltes finques, la destrucció i el desballestament eren el destí dels primers tractors que ja no funcionaven, de les velles màquines de fer bales de palla, d’arreus, de caixes, de cubes, de premses per al vi o de qualsevol eina o maquinària que ja havia quedat obsoleta i només feia nosa al magatzem de casa”, explica Domingo Gòdia. Ell és l’ànima del Centre d’Interpretació de la Pagesia d’Alcarràs, obert aquest mateix any amb la complicitat de l’Ajuntament.

CONTROL. Tots els caps de bestiar s’han de registrar i dur un control de tot el que els afecta

Gòdia fa més trenta anys que va afinar la vista i va adonar-se que algun dia, quan ja ningú no recordés per a què servien la majoria d’estris del camp que la modernitat havia anat marginant, ens adonaríem que estàvem destruint la memòria. “Ara seria impossible fer una col·lecció com la meua –més de 3.000 peces– perquè les poques persones que conserven algun estri antic ja saben que tenen un petit tresor i procuren conservar-lo, però fa vint anys ningú no volia saber res d’una bota d’ensulfatar dels anys quaranta o d’unes alforges per carregar les mules”, explica. Ell i Macià Porta són dos veterans de la pagesia alcarrassina: “Nosaltres vam veure plantar les primeres pomeres, vam veure com portaven aigua potable al poble i vam donar de menjar al bestiar que teníem a casa per dur les eines del camp o per menjar”.

El Centre d’Interpretació de la Pagesia d’Alcàrras ha estat possible gràcies a la dedicació i generositat de Domingo Gòdia  

De totes les eines que s’exposen al Centre “les úniques que encara es fan servir ara per menar els horts són les aixades, la resta han passat a la història”, diu Gòdia, que sempre va tenir molt present que aquesta col·lecció era un homenatge a la gent gran del poble, “a tota una generació que va haver de treballar molt dur per deixar als seus fills unes terres en les millors condicions possibles per poder-les tirar endavant”.

A la col·lecció hi ha eines de quan al camp només existia la força dels homes i les bèsties, així com les primeres màquines

Sisco Porta, fill de Macià, es considera de la generació afortunada. “Els que vam aconseguir fer-nos càrrec de les finques a partir dels sentanta i els vuitanta vam viure un progrés que fins aleshores era impensable: la majora d’eines que s’exposen al Centre ja no els vam utilitzar o, com a molt, les vam veure quan érem petits”. El que explica aquesta evolució és un procés d’acceleració, de concentració, d’eficiència, de globalització i d’industrialització. Macià recorda que quan ell va veure el mar per primera vegada al viatge de noces que van fer a Barcelona. En aquest món local, de distàncies curtes i temps lents, Domingo també va fer el seu primer viatge més enllà de Lleida quan es va casar fa cinquanta anys. “Aleshores no havia arribat ni a Mollerussa”, bromeja. El món sembla que s’hagi encongit i el nét de Macià, ara, pot fer un viatge llampec a Londres un cap de setmana.

COMPROMÍS. Noèlia Díaz és la regidora que ha col·laborat amb Claudio Gòdia per obrir el Centre

La pagesia que sobreviu s’ha vist empesa a participar activament de la globalització en totes les seues dimensions: avui en dia les explotacions són molt més grans que fa quaranta anys i “els vedells els comprem a França i després els enviem a escorxar a Barcelona o els venem vius als països àrabs, que els carreguen al port de Tarragona i viatgen amb vaixell al Líban, Argèlia o l’Aràbia Saudita”, explica Sisco. Les pomes, que fa seixanta anys amb prou feines marxaven als mercats de Sabadell, Reus o Barcelona, avui en dia s’exporten a tot el món. Això és la globalització: pomes que es cullen a Lleida amb mà d’obra d’origen africà i que després potser es venen al Senegal. “Fa seixanta anys qui tenia cent pomeres i feia 2.000 quilos de fruita era un pagès potent, avui en dia en fas un milió només per salvar la campanya. Si ara haguéssim de treballar les finques que portem cada familía amb les eines de fa només mig segle es col·lapsaria el sistema”, reconeix el Sisco repassant els estris del Centre.

COMBINACIÓ. Les imatges originals permeten explicar millor la utilitat de les eines.

Tot procés de tecnificació destrueix llocs de treball: cada petit avenç sempre està pensat per estalviar temps i reduir despeses en mà d’obra. Avui en dia les recol·lectores destrien el gra i escupen bales de palla sobre el mateix camp, abans s’havia de fer amb dalles i després portar-ho tot a l’era per batre. Al Centre hi ha una de les primeres màquines pensades per fer bales, la qual esdevingué una petita revolució per a les finques que s’ho podien permetre. És gran i ampla com un piano, i per la part superior es posava tota la palla, “aleshores es tancava i amb un sistema de premsa dos homes anaven compactant i pressionant fins que aconseguien la mida desitjada, aleshores obrien una porta lateral i havien d’anar passant i lligant la bala amb filferros”.

COL·LECCIÓ PARTICULAR. Claudio Gòdia està al darrere d’aquesta iniciativa per mantenir viva la memòria

En el seu moment eren màquines revolucionàries i avui en dia són, literalment, peces de museu. “La nostra intenció és obrir l’espai els caps de setmana i després fer visites guiades per a escoles i grups, per a nosaltres és important mantenir viva la memòria del poble i les arrels pageses de moltes cases”, explica la regidora de Cultura, Noèlia Díaz. “De moment hem organitzat el Centre amb el material que juntament amb el Domingo hem considerat més interessant i representatiu, conscients que a casa seua encara hi ha una part important de la col·lecció i que en un futur ens agradaria poder-la exposar tota”. Juntament amb les eines hi ha panells explicatius i en molts casos també hi ha fotografies antigues. Aquestes, originals del poble d’Alcarràs, permeten als més veterans recordar la vida de la seua joventut i als més joves comprendre com era el món dels seus padrins.

MÉS EN MENYS. Avui en dia dues persones poden mantenir una explotació amb centenars de vedells

Si parlem d’avis, una de les joies del centre és el carro que el president Macià feia servir durant les seues estades a la finca de Vallmanya, prop d’Alcarràs. Era propietat de la família de la seua dona i ell hi va passar llargues temporades. Actualment la finca està abandonada i les terres les porten pagesos d’Alcarràs. El carro, de passeig, està pendent de ser restaurat per salvar un trosset de la nostra història.

LA REVOLUCIÓ DE LA GASOLINA La globalització del transport domèstic Les primeres màquines de tren de vapor a començaments del segle XIX van revolucionar el transport industrial arreu d’Europa i del món. La veritable transformació per al món rural català, però, va arribar a partir dels anys seixanta del segle passat amb la incipient popularització dels tractors. “Fins aleshores els camps es llauraven amb arades estirades per matxos –cavalls–, mules o bous”, explica Gòdia. Els primers tractors que es van comprar al poble valien unes 200.000 pessetes i la majoria van estalviar fins a poder-los comprar al comptat. “Encara hi havia una mentalitat molt tradicional, ningú no volia estirar més el braç que la màniga i fins que no tenies els diners trinco-trinco no t’atrevies a fer una despesa d’aquella magnitud”, recorda Macià Porta. La tecnificació del camp amb maquinària industrial ha permès reduir temps i esforços, de manera que una sola persona amb un tractor pot recol·lectar un matí el que abans una colla d’homes i animals trigaven diversos dies treballant literalment de sol a sol.

Aigua és vida. D’anar amb el càntir al gota a gota “A diferents punts del poble hi havia fonts i la gent hi anava a buscar l’aigua i la carregava fins a casa o se l’enduia al tros per beure ells i donar-ne als animals”, recorda Gòdia mentre repassa alguns dels recipients de ceràmica, protegits amb malles d’espart per al transport. Els canals d’Aragó i Catalunya primer i el de Pinyana després van permetre introduir el regadiu a les finques d’Alcarràs, Vallmanya i Montagut. “Amb la distribució de l’aigua dels canals es va començar a regar a manta: obrir la dotació d’aigua que arribava fins a peu de finca i negar el camp a raig”, diu Sisco Porta. “Avui en dia cada vegada hi ha més finques que treballem amb gota a gota i controlem el reg amb unes bombes mecanitzades”. Avui en dia estem acostumats a dutxar-nos dia sí i dia també, a banyar-nos en piscines i rentar cotxes, però fa només dues generacions “la gent sabia molt bé quin valor tenia l’aigua i se’n gastava molt poca”, recorda Macià.