Reproducció assistida, un camí d'espines

Hi ha una paraula que posa en alerta la Sabrina Camacho. Marca mandíbula i treu pit. “No, no era obsessió.” Obsessió. Quan una parella decidida a tenir un fill passa de l’any sense un predictor positiu, l’entorn proper o llunyà tendeix a dir que el motiu principal és que s’estan “obsessionant amb el tema”. Ella. En realitat, aquest comentari apunta directe a la dona sobrecarregant-la de responsabilitat. I ara, treu-te la llosa de sobre. “Quan estàs molt temps i veus que no et quedes embarassada, no tens obsessió sinó frustració.”

A CASA. El Marc i la Sabrina ultimen els detalls abans de la gravació d’un dels vídeos del canal de YouTube d’ella

La Sabrina ara està embarassada d’una nena, però per arribar fins a aquest estat de gràcia ha passat un any ben bo sense somriure. Un any en el qual els fonaments de la parella que forma amb el Marc des d’en fa catorze van trontollar fins a caure. “El procés de la fecundació in vitro és duríssim. A les consultes som clients, hi ha un psicòleg al qual vas puntualment, però et sents emocionalment desemparat. Així, vas passant per les diferents fases amb tota la por del món, sola, perquè sents que ningú més t’entén. I, de fet, encara et posa més nerviosa que et diguin «tranquil·la, que no passa res». Quan en realitat sí que passa, una de ben grossa en passa”, explica la Sabrina.

La Sabrina grava els seus vídeos de YouTube a casa, on compta amb l’ajuda del Marc, la seva parella i pare de la nena que ve en camí El sentiment d’incomprensió i frustració constant és comú a totes les dones que passen per un procés de FiV

Per tal de posar fi a aquest buit social emocional que senten les parelles que passen per un procés de fecundació in vitro, la Sabrina va obrir un canal a YouTube amb l’esperança que la seva experiència servís a d’altres noies en la seva situació i que no se sentissin soles. En busca de Miniwinis s’ha convertit en un dels espais de referència a internet per trobar el caliu del grup i la comprensió i alliberament que resulta de comprovar que tot allò que sents és normal.

REALISTA. La Sabrina reconeix que abans de ser positiu un ha de ser realista durant el procés de reproducció assistida.

L’acompanyem una tarda de diumenge mentre grava a casa seva un dels vídeos del canal. És tot tan recent i li poden tant les ganes d’ajudar i compartir que ens explica que encara no compta ni amb un trípode per plantar la càmera del telèfon mòbil. El Marc és el seu tècnic. Fa de càmera i il·luminador i alhora és el fan número 1 de la Sabrina. Baixa dos capses d’un armari i col·loca el mòbil a sobre. Quan ja està tot a punt, arriba el moment de deixar sola la Sabrina, que s’ha preparat el guió del que parlarà en aquest vídeo. Abans de l’acció i el rec el Marc s’atansa a la Sabrina, li fa un petó i marxa de l’habitació. És el senyal que comença a gravar i ho fa sola, així s’expressa millor.

“L’angoixa, la frustració, la por, la solitud i la incomprensió són sen-timents normals pels quals passa tothom que es sotmet a una FiV. Ara bé, ajuda molt superar aquestes fases de la mà de gent que ja ha viscut el procés”, explica la Sabrina. I en aquest punt entra el tabú que encara envolta la reproducció assistida a la nostra societat, malgrat que els primers nens proveta ja estiguin a punt de complir els quaranta anys. En aquest cas, es podria dir que la medicina ha avançat molt més ràpid del que ha madurat la societat.

PUNXADES. Abans de la FiV la Sabrina no suportava les agulles. Ara es punxa cada dia amb normalitat.

Per tal de trencar amb aquesta teranyina de vergonya, pudor, frustració i tabú, el passat mes de gener la comunitat d’En busca de Miniwinis va fer un salt del YouTube a la sala ForEvents de Lleida, on va tenir lloc la primera trobada de famílies FiV. Durant tot un matí, una desena de persones van compartir les seves experiències i dubtes. “Hi va haver moltes emocions, perquè per a alguns era el primer cop que verbalitzaven la seva experiència. Van sortir de l’armari”, explica la Sabrina.

A la reunió també hi van alguns dels homes, els pares, com el Marc, i la mare de la Sabrina, la Isabel. “Ben bé no saps com acompanyar-la. Et sents impotent i tens molta ràbia que sigui ella i solament ella la que pateixi la FiV en el seu cos. Nosaltres...”, diu el Marc, que continua, “solament podem estar aquí, i no és un solament petit, és gran i difícil”. La mare de la Sabrina afegeix que “el que més costa és estar al costat d’ells sense dir res”. La Isabel reconeix que després dels dos avortaments de la Sabrina “el que jo volia era estar tot el dia amb ella per veure si somreia en algun moment. Vivia amb por que la meva filla patís dolor, més encara. Afortunadament, és una persona expressiva i comunicativa, no es queda les coses a dintre i això l’ajuda a digerir les situacions. La veig més pacient, forta i segura”, diu la Isabel.

Quaranta anys després dels primers ‘nens proveta’, la fecundació assistida continua sent un tabú que molts porten en secret. “Tranquil·la, no passa res.” Una de les pitjors frases que es pot dir a qui ho està passant malament, segons la psicòloga Núria Torres

Com qualsevol altra situació difícil per la qual passa una persona, si hi ha una frase que hauria d’estar prohibida per contraproduent durant l’acompanyament és la de “tranquil·la, no passa res”. “Perquè sí que passa. El que necessitem és que ens deixin sentir-nos com vulguem i que ens validin. No cal que et diguin res, simplement que t’escoltin. Entendre’t solament et pot entendre algú que ha passat pel mateix procés”, explica la Sabrina.

COMUNICACIÓ. El Marc i la Isabel, la mare de la Sabrina, parlant a casa. La comunicació s’ha incrementat a casa amb la FiV.

Ella s’ha convertit en aquella persona a la qual es refereix i rep moltes consultes via Instagram i YouTube. “Quan el metge et diu que et faran la punció i que no et farà mal perquè t’adormen, t’ho diu com a metge. Però què hi ha de la realitat, del que jo sentiré? Em pregunten coses com aquestes, o també sobre la medicació, les hormones. És un període molt estressant també perquè tens mil dubtes allà asseguda al sofà de casa.”

Segons la Societat Espanyola de Fertilitat, s’han incrementat en un 9,5% les reproduccions assistides El procés psicològic pel qual passa una parella durant una fecundació in vitro és similar al del diagnòstic de càncer

La Sabrina ha tingut la sort de comptar amb les paraules de la Noemí durant l’últim any, una amiga que ja té dos fills per FiV, el Joel i la Maria. La Noemí i el seu marit, el Jordi, coincideixen en la necessitat de normalitzar la reproducció assistida i, de fet, hauria de ser quelcom natural en una societat, l’espanyola, en què s’incrementa cada any el número de tractaments de fecundació in vitro. El 2015 van augmentar un 9,5%, segons les últimes dades publicades per la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF) i el ministeri de Sanitat. Un dels motius, segons la SEF, és el retard de la maternitat i la paternitat, encara que no és l’únic.

“Jo vaig deixar d’anar a sopar amb les amigues perquè n’hi havia que estaven embarassades i no suportava parlar del tema. En aquest sentit, sí, em vaig allunyar de l’entorn. Et sens sola i incompresa”, explica la Noemí.

FAMÍLIA. El Jordi i la Noemí amb els seus fills, el Joel i la Maria, en un parc proper a casa seva.

Els seus fills són encara petits però sí que tenen previst d’explicar-los com van venir al món. “Amb amor. Els vam anar a buscar perquè els volíem i els estimàvem molt”, somriu la Noemí mentre fa festes al Joel.

El tipus de feina d’ella fa que estigui en contacte amb moltes dones, cosa que permet que el seu testimoni serveixi a moltes clientes que passen per la mateixa situació. “Jo crec que hi ha dos coses principals, una és que la gent hauria de deixar de preguntar a una parella quan anirà a buscar un fill, perquè aquesta pregunta pot ser molt dolorosa. L’altra cosa és acceptar que avui dia hi ha moltes maneres de quedar-se embarassada i que un no és millor ni pitjor. En tot cas, sí que un viu un procés més dolorós que l’altre”, explica.

La psicòloga de l’Espai Essen, de psicologia perinatal, Núria Torres, explica que “hi ha estudis que equiparen els nivells d’angoixa, por i depressió d’un procés de fecundació assistida al del diagnòstic del càncer”. La Núria, que també va estar present a la reunió de famílies FiV organitzada per la Sabrina, explica, a més, que “passen un dol i com a tal, la gent del seu entorn han d’acompanyar-los. Des de l’empatia del patiment, no des de la relativització del problema. És un procés de dol fins que no s’aconsegueix i a vegades, no ho aconsegueixen mai”, diu la Núria. Per això, recomana exterioritzar, comunicar i compartir- ho, també de la mà d’un equip de psicòlegs.

REUNIÓ. Un moment de la reunió de famílies FiV que va tenir lloc a Lleida

La Noemí introdueix un altre dels temes que més angoixa produeix, un plus d’estrès i patiment al fet de voler ser mare i pare i topar amb la frustració: els diners. Una fecundació in vitro costa 7.000 euros, aproximadament, i la medicació ja ascendeix als 1.500 euros. “Quan veus que no et quedes embarassada, també penses que potser no podràs pagar un segon intent, i què faràs? A mi no em va passar, però n’hi ha que es qüestionen si realment han de tenir fills.”

La Seguretat Social està saturada i no ofereix gaires possibilitats de processos de reproducció assistida. Amb el canal, la trobada i el grup de WhatsApp que ha quedat d’aquella primera reunió, ja s’ha plantat una llavor contra el tabú. Ara només cal esperar que creixi.

GLOSSARI

A LA RECERCA DE MINIWINIS La Sabrina Camacho va obrir un canal de YouTube per compensar la manca d’informació de nivell usuari i experiencial en el procés de reproducció assistida. A través del canal s’ha organitzat una xarxa de suport de gent que passa pel mateix, una carència detectada per ella i compartida per altres famílies.  Canal YouTube: En busca de Miniwinis Instagram: @sabrinacamacho