El 'petit blanc' de la Costa d'Ivori

Arribar amb febre a l’hotel després d’haver passat la jornada a camp obert tastant pinyes, i que això fos l’única cosa que hagués ingerit en tot el dia. O haver-se de desplaçar en taxi per dintre del port per evitar els atracaments dels polissons dels vaixells nocturns. Aquestes van ser algunes de les vivències a les quals va haver-se d’acostumar el Rafel Panadés, que als anys 90 s’instal·lava un mes a la Costa d’Ivori per tal de comprar el milió de pinyes que després venia a Espanya en campanya de Nadal l’empresa hortifrutícola per a la qual treballava. Allí era “le petit blanc”, per jove (en plena vintena) i per blanc, evidentment. “Ells no soalment es deien negres sinó que es classificaven: negre xocolata o negre cafè amb llet. Dir que eres blanc o negre, era solament una manera fàcil d’identificar-te, no de racisme. Del que sí que patien era d’una gran desigualtat. Hi havia negres amb alt poder adquisitiu que tractaven realment malament els seus treballadors negres, cosa que no es veia si l’amo de la casa o la plantació era blanc. A mi em va impactar molt veure que hi havia senyors negres que tenien compatriotes fent de porter automàtic. Dempeus a la porta rebia la visita i l’anunciava a la casa”.

Ens ho explica vint anys després del seu primer contacte amb aquest continent, del qual recorda perfectament l’olor de l’Àfrica Subsahariana. “Va ser baixar de l’avió i notar-la, és molt característica però no es pot descriure, s’ha de viure”, diu. Encara ara quan tanca els ulls la pot sentir. Amb els ulls ben oberts, ens explica tot el que hi havia al darrere de les pinyes que menjàvem per postres dels dinars de Nadal als anys 90.

Hi havia tres mans implicades en la producció de les pinyes tropicals que comprava el Rafel: la del pagès, la de l’empresa (que facilitava el producte accelerador de la maduració de la pinya perquè arribés al punt al mercat espanyol) i la dels xamans, que posaven fetitxes a les puntes dels camps per evitar robatoris de pinyes. Deien unes paraules màgiques perquè el verí que posaven dintre d’una closca de coco que coronava una canya traspassés a les pinyes robades i matés el lladre. Encara que fos inversemblant, els lladres s’estaven molt de robar en camps amb fetitxes per allò de l’ “i si és veritat?”.

Prendre mesures de seguretat era un constant al dia a dia de la Costa d’Ivori. Al port, per evitar ser atracat per polissons que arribaven en vaixells de nit, i als camps de pinyes. “El que més por em feia eren els animals. Havies d’anar amb molta atenció ja que en qualsevol moment et podia sortir una serp verinosa. N’hi havia de víbores i també la mamba, que és la més letal del planeta”, explica el Rafel. Per entrar a les plantacions de pinyes s’havien de protegir les cames de genolls cap a baix perquè les mates són com ganivets. “Ens posàvem escuma per caminar per la plantació”, especifica. Tot i els perills, les mares treballaven sense por amb els seus fills campant al seu aire. Els infants entendrien el Rafel que cada vegada que anava a la Costa d’Ivori recopilava roba i joguines al Poal per regalar-ho als nens i nenes amb els que es creuava. “De tornada carregava la motxilla de productes artesans fets amb fusta per ells i els donava als que havien estat a bé de donar-me roba per a ells”. De joguines n’hi ha una que no oblidarà mai, una nina Nancy de color negre. “Una de les famílies amb les quals tenia més relació tenia una filla petita. Un any li vaig regalar una nina del seu color. Bé, a l’any següent quan vaig tornar li vaig preguntar si encara hi jugava. Va ser colpidor quan em va portar la nina encara dintre de la caixa de cartró. El seu pare em va explicar que jugava amb ella així perquè li durés més”, diu emocionat.

Escenes com aquestes el van fer créixer des de l’aprenentatge que solament et donen les lliçons dels que menys tenen. Durant el mes que es passava a la Costa d’Ivori s’havia d’encarregar de muntar pràcticament una empresa de collita, empaquetat i enviament de pinyes cap a Espanya. Els vaixells que fletava fins a Anvers, Marsella i Alacant anaven carregats amb palets que es muntaven al port. “Sempre hi havia gent dormint allí, disposada a treballar. Quan arribava amb la collita de pinyes els encarregava muntar els palets”, explica el Rafel. Arribar i embarcar havia de ser una operació ràpida perquè qualsevol imprevist podia fer malbé les pinyes. “Si plovia, l’aigua retirava el líquid amb què el pagès tractava la pinya tres dies abans de collir-la i havíem de retirar aquella comanda”, recorda. En contraposició a la rapidesa del carregament, la lentitud del banc per donar-li els diners de la transferència que li feia l’empresa per pagar als treballadors de la Costa d’Ivori. “M’havia de reservar un matí pel banc!”. Ho recorda com si fos ahir, l’aventura de la seva vida.