Natura, país i música

Els autocars sortien de davant de l’estació de tren i enfilaven una llarga jornada fins a Tírvia, al Pallars Sobirà, per unes carreteres estretes, bonyegudes i plenes de revolts. Corrien els primers anys setanta i les Cantarelles d’Estiu de l’Orfeó Lleidatà ja s’havien consolidat com unes colònies innovadores i modernes entre la societat lleidatana. “Aleshores eren les úniques que tenien la música com un dels eixos pedagògics, i això també va fer que s’hi apuntés gent de tots els Països Catalans”, explica Maite Torà, expresidenta de l’Orfeó i participant de les colònies durant les primeres edicions. Amb els anys s’han anat estenent les colònies i els campaments, s’han anat especialitzant i ara se’n podem trobar d’esports, d’idiomes o de qualsevol altra activitat extraescolar, però això que ara trobem tant habitual, tampoc era gaire comú a mitjans dels vuitanta. “Per raons de feina he viscut molts anys fora de Catalunya. Primer a Txèquia i, després, a Madrid, i quan parlem de la infantesa i la joventut tampoc trobes tanta gent que hagi compartit aquest tipus d’experiències”, explica la mezzosoprano lleidatana Marta Infante. “Jo cantava a l’Orfeó i des de petita es veu que ja apuntava maneres. Sovint feia els solos de cant i ja em van animar a fer música”, explica. “No puc dir que les Cantarelles d’Estiu suposessin un progrés tècnic per a la meua carrera com a mezzosoprano, però és indiscutible que hi apreníem a estimar la música i a relacionar-la amb moments de felicitats i amistat; la meua relació amb el cant coral no seria el mateix sense les Cantarelles, perquè les vivències al voltant de la música eren molt intenses i positives”.

Hi ha molta gent que només hi va anar un, dos o tres anys. D’altra ho va convertir en una experiència tan intensa que s’hi van implicar com a monitors i les van mantenir vives. “Als anys setanta et converties en monitor perquè en tenies ganes i t’hi comprometies, no hi havia cap més requisit ni titulació”, explica Jordi Aixalà. Ell és un dels cinc nens que van participar a la primera edició del 1968, i que després va estar-hi vinculat com a monitor fins arribar a director a finals dels setanta. “En aquella època desconnectaves d’una manera que ara és impensable, els primers anys només hi havia una centraleta al poble per trucar a Lleida i no tenies accés a cap tipus de distracció moderna, ni una tele al bar del poble”, diu Aixalà.

“Tothom qui va passar per Tírvia se’n recorda amb molta estima, als anys setanta eren molt intenses perquè aleshores eren vint dies seguits, enmig de l’estiu, que passàvem perduts dels Pirineus”, recorda Josep Maria Latorre. Això ho corroboren personatges com la periodista de Catalunya Radio Mònica Terribas o l’exlíder d’Iniciativa Joan Herrera, que tot i no ser de Lleida hi van participar i sempre que surt el tema ho recorden amb orgull. Amb el pas del temps la constant regulació de totes les activitats va obligar els responsables de l’Orfeó a posar en ordre les instal·lacions en funció de la normativa vigent i a fer els cursos per poder fer de monitors.

“Quan mires enrere t’adones que els qui, per edat, vam anar a les Cantarelles durant els anys viutanta, vam gaudir d’una llibertat que ara és impensable”, raona Albert Pastó, que va participar-hi gairebé vint estius entre el 1978 i el 2005. “Quan jo era petit acampàvem al mig de la muntanya i fèiem foc, i ens banyàvem al riu i pujàvem la Pica d’Estats; ara moltes de les coses que es feien estan directament prohibides i d’altres són molt complicades de fer perquè necessites molts permisos i assegurances; senzillament els temps canvien i cada època té els seus avantatges i inconvenients”.

L’essència de les Cantarelles, adaptades a cada època, és la mateixa: “Sense perdre de vista la música com a eix vertebrador de les colònies, continuen sent una experiència única per descobrir els nostres Pirineus, que és el millor camí per estimar-los”, afegeix la Maite Torà. Enric Farreny, que als anys seixanta i setanta era un dels excursionistes, escaladors i alpinistes lleidatans amb més projecció, s’hi va vincular des del Centre Excursionista: “Ell va ser qui ens va organitzar les excursions per les valls més properes, les ascencions a cim i els campaments, dibuixant unes rutes que encara avui en dia es fan servir com un referent per descobrir el Pallars”.

La descoberta de la natura ha estat un dels pilars de les Cantarelles. “Sortíem uns quants dies de ruta o d’acampada per la muntanya sense trobar-nos ningú, la sensació de llibertat era molt autèntica”. Sobre el paper, les Cantarelles havien aconseguit tots els permisos que les autoritats franquistes demanaven a l’Orfeó per autoritzar-les, “teòricament havíem d’hissar la bandera espanyola cada matí i seguir aquest tipus de parafernàlia franquista, però a l’hora de la veritat ens dedicàvem a ensenyar i aprendre cançons populars catalanes i a fer petits cursos i xerrades sobre llengua i història”, explica la Maite.

La consciència de país i la necessitat de mantenir viva la cultura catalana hi era molt present. “L’inspector del Movimiento -falangista- sabia perfectament que no érem afectes al règim i que no teníem gaire cura amb els símbols del franquisme, però el que no sabia és que pujaven personalitats com Josep Vallverdú o Josep Lladonosa a fer xerrades d’història de Catalunya o de català”, recorda Aixalà. “Una altra persona que ens va marcar molt va ser el targarí Anton Sala Cornadó, un poeta que tenia casa a Tírvia i amb el qual vam establir també una forta amistat. A través d’ell i d’altres personalitats que venien i compartien la seua saviesa amb nosaltres vam aprendre què volia dir la llibertat: fer i deixar fer amb respecte”, diu Aixalà.

Si bé és cert que les Cantarelles sempre incorporen gent nova, estiguin o no vinculats al mateix Orfeó, també ha estat una comunitat que ha generat uns vincles emocionals molt forts. “Jo vaig hi vaig anar com a nen i després vaig ser-ne monitor, i alguna de la gent de la meua època ara hi porta les filles”, reconeix l’Albert Pastó. “D’aquells estius, la majoria en conservem bones amistats que han sobreviscut el pas del temps. Eren dies molt intensos durant els quals aprenies a estimar la natura, el país i la música; apreníem a ser millors persones”.

COMPROMÍS  Les Cantarelles i Tírvia, un amor a primera vista Quan a finals dels seixanta els responsables de l’Orfeó buscaven un lloc als Pirineus per organitzar unes colònies van arribar pujant fins al poble de Tírvia. Situat en un punt estratègic a les portes de la vall Ferrera, el poble tenia en propietat uns magatzems mig enrunats als afores del poble. Quan els de l’Orfeó els van veure de seguida es van enamorar del lloc i van fer tractes amb els responsables municipals. Els van arranjar i des del 1968 es van convertir en la seu neuràlgica de les Cantarelles d’Estiu. Des de l’any 2010, però, se celebren a Martinet de Cerdanya per problemes estructurals a l’edifici original de Tírvia, pendent d’una reforma integral. Durant tots aquests estius les colònies han estat possibles gràcies als monitors, les cuineres i les persones que s’hi han involucrat sincerament al llarg de tants anys. De totes, però, hi ha noms imprescindibles. Lluís Virgili va ser director de l’Orfeó durant quaranta anys i tant ell com la seua dona s’hi van implicar des del primer dia. Manel Lladonosa, Dolors Sistach, Enric Farreny o Josep Vallerdú també s’hi van comprometre durant molts anys, ja fos en l’organització de les excursions per les valls i cims del Pallars o fent xerrades i tallers sobre la història i la llengua catalanes. Però si hi ha ningú que s’hagi de recordar amb especial atenció i estima són el matrimoni format per Ricard Plana i Lluïsa Franch. Aquesta parella foren els autèntics impulsors de les colònies i els primers que varen definir els tres objectius pedagògics del projecte: natura, país i música.

PREGUNTES FREQÜENTS