Moros o Cristians? L'eterna batalla per Lleida

Un vespre d’abril, una parella de turistes pugen al turó del Castell de Lleida amb un mapa a la mà i a mesura que s’acosta al pont Llevadís caminen més a poc a poc, no saben si podran passar. Una dotzena de persones baixen dansant al ritme d’una música de tonalitats arabesques que surt d’un amplificador. Uns assagen els balls, d’altres practiquen amb espases les escaramusses de la batalla final de la Festa dels Moros i Cristians de Lleida, una de les cites obligades del calendari fester de la ciutat.

“Tot va començar quan a la segona meitat dels anys noranta un grup de comerciants del carrer Cavallers volien fer alguna cosa per revitalitzar el barri, ja que estava molt degradat”, recorda Josep Lluís Gàzquez, actual president de l’entitat. La festa no va trigar a sortir dels marges del barri per atreure veïns vinguts de tota la ciutat. “Una de les claus és la implicació de la gent, que sense haver participat mai abans en una festa d’aquesta mena se l’han fet seua i la viuen amb molta intensitat”, reconeix.

La festa ha arrelat amb força al calendari i el tercer diumenge de maig mobilitza milers de persones

El diumenge de la festa tothom està disposat a lluir, el que no es veu és la feina que hi ha al darrere. La Maria Cucurull és la que porta la veu cantant a l’equip de costura pràcticament des de la primera edició. “Cada any s’han d’arranjar vestits perquè la canalla creix, o algú entra nou i ha d’heretar un vestit d’una persona que era una mica més alta o més baixa”, explica mentre col·loca les agulles per marcar els plecs que s’hauran de fer al vestit d’una participant de la comparsa dels Pallaresos. “Aquest any som els que passem al capdavant de les tres comparses cristianes –Urgellencs, Anglesola i Pallaresos–”, explica la Judit Badenes, “i a mi m’ha tocat ser-ne la capitana”, afegeix amb orgull.

BALLS. La desfilada del diumenge a la tarda és un gran espectacle de color, música i vestuari

Ella liderarà les tropes cristianes i Cristina Pardo, dels Al·leridis, serà la cap de les mores, composta també per les comparses de Musa i Banu-Hud. “Enguany és un fet excepcional perquè no passa gairebé mai que dues dones siguin capitanes alhora”, diu la Carmina. Un apunt curiós, ja que la majoria de participants, com acostuma a passar a tots els actes culturals, són dones. S’encarreguen de la costura, de la majoria de balls i no renuncien a formar part de les tropes que surten a la batalla final empunyant una espasa. La Gloria Manuel participa de les festa des de l’any 2000 i és de les que presenten tots els actes. “Sóc pallaresa perquè se’n van fer la meua germana i la meua filla, el primer any no en vaig voler saber res i quan les vaig veure desfilar me’n vaig penedir. Sóc molt vergonyosa, però aquell dia m’encanta vestir-me amb aquelles gales i passejar per la ciutat. És esgotador, una mica masoquista, però ja no em podria imaginar no participar-hi”, confessa. “Un dels moments que a mi també m’agraden molt són les Ambaixades, el dissabte a la tarda, que és quan les tropes que volen assetjar la ciutat s’acosten fins a la Paeria i demanen que les locals es rendeixin”. Aquest és l’acte en el qual els abanderats que acompanyen les respectives capitanies tenen més protagonisme.

FILES. Totes les comparses s’organitzen en files, les quals avancen al ritme que marquen les marxes mores o cristianes

La festa desperta passions, i encara que la rivalitat no passa de la broma, les comparses creen identitat i a mesura que s’acosta la data volen lluir més que els altres i més que l’any passat. “Les capitanies són les responsables de fer un seguici vistós: a banda de tots els participants vestits de gala hi porten camells o cavalls, ballarines, carruatges, bandes de música i tot l’atrezzo que cadascú consideri més atractiu”, expica la Judit Badenes. Ella serà qui lideri les tropes el diumenge a la tarda, que és el dia que les capitanes agafen més protagonisme.

ASSAJOS. La batalla final del diumenge al vespre al pont Llevadís de la Seu Vella és un espectacle en el qual participen desenes de persones

“Per a la gent que ve de públic és el moment més espectacular, la sortida de gala i la batalla de la nit, però a mi el que m’agrada més és al matí”, diu la Maria Cucurull, “el dia que ja no tingui energia per fer les dues sortides aniré a la infantil”. Vestits amb uns atuells amb un major rigor històric, la sortida infantil del diumenge al matí és una festa més de portes endins, menys pensada per a l’exhibició. “Quan comencen a sonar les marxes i ens posen totes en files per anar avançant al ritme que marca la música a mi se’m posa la pell de gallina”, assegura la Carmina Pardo.

PER A TOTES LES EDATS. L’entrada infantil del diumenge al matí és la més familiar. 

Durant tot el matí, les diferents comparses es van reunint i a mesura que s’acosta l’hora de sortir totes van arribant al Roser, al carrer Cavallers, punt d’inici. Els músics van provant els instruments i l’alegria de la gent es contagia. Sense pressa ni pausa les comparses, encapçalades pels seus estendards, baixen fins a la plaça Sant Joan.

EL MOMENT DECISIU. L’espectacle al voltant de la batalla final s’allarga fins que es fa fosc

“Un dels actes més emotius és el concert i concurs de bandes, ja que les sis que acompanyen les respectives comparses interpreten les marxes que consideren més representatives del seu repertori”, explica Gàzquez, “és una música que emociona”. Entre el final del concert i la sortida de la tarda, que comença a la Seu, hi ha el temps just per dinar i començar-se a preparar. “Els vestits de gala es lloguen al País Valencià, hi ha molt poca gent que tingui aquest tipus de vestuari en propietat”, afirma la Judit Badenes. A mesura que avança la tarda les diferents filades baixen per Cavallers i es passegen per Blondel fins al pont Vell. Des de fa uns anys la regidoria de Turisme lloga unes cadires per a aquells espectadors que vulguin un lloc privilegiat i còmode.

La festa s’acaba amb l’espectacle de la Batalla al pont Llevadís, en el qual les tropes que assetgen la ciutat aconsegueixen el control i guanyen. Un paper que s’intercanvien cada any perquè el més important per a tothom és participar-hi.

MIRANT EL PASSAT Una celebració històrica Larida era el nom que els àrabs donaven a l’actual ciutat de Lleida. Convertit en un regne de taifa després de la desfeta del califat de Còrdova al segle X, Larida era la darrera ciutat important en la frontera amb els cristians, situats al nord de la serralada del Montsec. En un avanç constant de nord a sud, Ermengol VI d’Urgell i Ramon Berenguer IV del Comtat de Barcelona van conquerir definitivament la ciutat el 1149. Durant la boda de Ramon Berenguer amb Peronella d’Aragó al castell de la Suda es van representar unes batalles entre moros i cristians per celebrar la victòria. Aquesta és la teatralització més antiga de la qual es té constància, una referència històrica de què no dubta ni la Unió Nacional d’Entitats Festeres que agrupa totes les celebracions del País Valencià. A finals de setembre, des de la mateixa Associació, es fa una representació de la boda a la Seu Vella, la qual està guanyant pes en el calendari fester de la ciutat. No hi hagué una continuïtat històrica entre aquella primera celebració i l’actual, encara que hi hagué intents de recuperar-la diverses vegades durant els segles XIX i XX.

NO ENS PODEM PERDRE

DISSABTE 19

12.00. Vermut medieval, a la plaça Sant Francesc

19.00. Ambaixades, a la plaça Paeria

DIUMENGE 20

12.00. Entrada infantil, del carrer Cavallers (edifici Roser) a la plaça Sant Joan, passant pel carrer Major.

13.00. Concert i concurs de Bandes, a la plaça Sant Joan.

19.30. Entrada de gala, des del Turó de la Seu Vella fins al pont Vell, passant pel carrer Cavallers i avinguda de Blondel (lloguer de cadires per veure la desfilada a l’Oficina de Turisme, 3 euros).

21.30. Batalla al pont Llevadís de la Seu Vella.